Després de la becadeta de migdia, vaig caminant cap el lloc de treball i tinc que fugir per no esgarrar-me el camal i arrapar-me la cama. Diuen i conten les persones majors que saben molt de cultura popular que quan a un xic o xica que van caminant li arrapa un “ambraser” (parlar de la Marina Alta), la gent ho interpreta com una senyal de què es casarà amb una vídua o vidu.

Mores d’albarzer, sastres i modistes al carrer.

Qui anava a dir-me a mi que el “barsa” tinguera alguna cosa que vore amb “l’ambraser” (parlar de la Marina Alta). Segons el diccionari Alcover-Moll, té un origen incert i una etimologia insegura o dubtosa i prové de la paraula “barsa”. Estic parlant d’una planta arbustiva espinosa de la família de les rosàcies que fa un fruit comestible, la mora .

Però, comencem pel principi : una llegenda sobre els “ambrasers”.

La tensió augmentava per moments i encara que era el fill del Déu Pare i una verge mortal, els seus agullons li estripaven la pell derramant una gota de sang. Malgrat haver estat engendrat per Zeus i Sémele, d’haver viatjat de xicotet a terres llunyanes i d’haver beneït el vi en diverses ocasions, estava predestinat a patir tortures abans de morir i a ressuscitar al tercer dia i pujar al cel per sentar-se a la dreta de son pare. Estem parlant de Dionís, el fill d’ambdós, el déu del vi, la fertilitat i la naturalesa generosa. Tot va succeir quan l’enamorat i libidinós Dionís perseguia a una nimfa pel bosc. La jove, al tractar de fugir es va quedar enganxada i la seua carn lacerada en un arbust, les fulles del qual li havien semblat plançons d’om. Quan va vore acostar-se al déu, es va posar roja. Dionís, complagut, va tocar amb el seu tirs (vara) la planta espinosa, que es va cobrir de flors tan rosades com les galtes de la nimfa i, més tard, d’un fruits tan rubicunds (roig) com la sang vessada.

Si hagueren siguts reals els personatges de la mitologia, de ben segur que s’haurien alimentat de les preades mores roges amb eixa dolçor lleugerament àcida (cítric) i refrescant. Les mores formen una aglomeració de xicotetes drupes, cadascuna amb una llavoreta i disposada sobre un coixinet blanc i carnós també comestible. La mora primer és verda, passa a roig i quan està madura a un morat fosc com el de la mora de morera. Inclús, fins i tot, a un negre intens que els anglesos anomenen “ blackberry”.

Plini “el Vell”, escriptor, científic i militar romà mort en l’erupció del Vesuvi (79 d.C.) va interpretar “els ambrasers” com una espècie de compensació moral de la naturalesa que “..no generó zarzas solo por maldad, sinó que les dio las moras como alimento de los Hombres..”.

Invasor compulsiu. Les tiges de l’esbarzer (també el podeu dir així) estan armades d’afilats agullons corbats cap enrere que escalen murs i troncs i quan la tija toca terra, emeten xicotetes arrels i comencen a extreure aigua i sals minerals. On hi ha un poc d’humitat, bona temperatura, bona llum i un sòl profund els veuràs créixer. El resultat, si no l’aturen, és que l’albarzer aniquila, cobreix i desplaça tot allò que troba al seu pas sense cap tipus de vergonya. Marges de bancals, fonts i barrancs, sèquies, etc. L’esbarzer ha creat el seu imperi i no serà gens fàcil expulsar-lo. És resistent davant la corbella, el foc i els herbicides. Sols hi ha una cosa que pot amb ell : l’ombra. Com bon heliòfil que és, no tolera els arbres ni els boscos.

*En la foto adjunta, vore-ho com uns ulls d’”ambraser” amb els seus agullons s’obrin camí en un mur de blocs o entre el tancat de llauna d’un solar. La natura és més sàvia que els humans.*