Com cantava el Jaume Sisa "passeu, passeu de la tristor farem llum i casa meua és casa vostra... i omplirem el dia de colors i perfums”. Quan fas passejades matineres, a trenc d’alba, el cor estima i també aprenem les parts del cos perquè els peus caminen, els ulls ho escodrinyen tot, els dits toquen les fulles banyades de l’olivera, les mans agafen una branqueta de fenoll per a què les dents masteguen i que la llengua taste  i la boca parla per dir bon dia.  Pares l'orella per escoltar el cantar de les aus i sentir el raucar de les granotes en el riu. El nas olora el flaire de la flor de gesmiler en les casetes o dels productes fitosanitaris per tractar la mosca mediterrània. Amb els ulls ben oberts veus córrer els catxapets (cries de conills) per amagar-se de nosaltres o alçar el cap i veure entre eixa mata de cotó fluix (altocúmuls) com el sol vol obrir-se pas, ensenyant el morret i els primers rajos.

Però hui he “profanat” un antic forn morú i vull fer un xicotet homenatge d’un espai i un vell ofici molt arrelat en la meua família materna (Paco, MariCarmen, Myiriam, Jorge) i en la família no de sang o política de la dona (Madeo, Rosita, Saoret, Rosa, Salva): forn i forner/a.

Quan érem menuts, els majors ens contaven que els Reis Mags, abans de passar per les cases i deixar-nos algun regal en el balcó de casa, passaven i entraven al forn del poble per a escalfar-se i sentir la bona oloreta. En les nostres terres, els forns moruns són forns de cocció directa en forma de volta i semblen un “iglú” de base circular i estaven construïts amb atovons massissos o amb pedra tosca. Els materials del forn han d’aguantar l’escalfor i a la vegada ser refractaris, és a dir, que emmagatzemen l’escalfor i la retornen lentament. També han d’estar ben aïllats per no permetre l’alliberament de l’escalfor. En l’edat mitja, els senyors eren els amos dels molins i els forns cobrant pel seu ús. Després foren els ajuntaments que els llogaven fins que van passar a mans privades. Diguem que un forn morú és de cocció directa perquè s’hi posava la llenya dins, al catre, i l’encenien amb argelagues, al bell mig del forn, amb l’ajuda d’una forqueta. Després, poc a poc, anava afegint-se la llenya fins que agafava la temperatura desitjada. Cada forner tenia el seu mètode per a saber quan el forn estava bo : per la coloració del sostre que es tornava blanquinós, arrimant la mà o tirant una pols de farina i mirar si es cremava ràpidament o agafava color poc a poc. Quan ja havia agafat la temperatura desitjada, s’escombrava i arreplegaven les brases cap a la part esquerre del forn (forners dretans). Després s’agranava per a què el pa no isquera brut de cendra. Altres feines que es feien dins d’un forn eren : fényer (treballar la pasta del pa), palejadora (en la boca del forn amb la pala) i despatxar. Abans es portava a coure el dinar (cassoles, llandes, carabasses, mones, etc). i també el pa que es pastava a casa. Hi havia el costum de deixar penjada “la coixinera” (saquet de tela estampat i de colors) amb un paperet on hi havia anotat el que es volia eixe dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog