pilota de fulls de paper

Mireu que escrivia el 14 de gener de 2016 sobre “la xylella” :     el nom ja ens avisa : la “xylella fastidiosa” ha posat en alerta tot el món del sector oliverer europeu. Des fa un parell d’anys al sud d’Itàlia (2013) ja ha matat 1 milió d’oliveres. Aquest estiu ja s’ha detectat a França i qui sap si no podria creuar els Pirineus. Aquest bacteri viu en l’interior de la planta i es transmet a través d’insectes que s’alimenten de la saba de les plantes i arbres. Es multiplica fins obturar-los, col·lapsar-los (marciment, assecament de fulles, defoliació) i matar-los. I no només, les oliveres (amb qui més s’ha acarnissat), també els arbres de pinyol(fruitals), tarongers, ametllers i vinya. De moment, l’única cura és arrancar-los. A hores d’ara, no s’ha trobat la manera de combatre’l. Pareix ser   que s’ha introduït a través de plantes ornamentals americanes. Allí, el bacteri no és tan mortífer. Ací ha trobat “l’escenari” perfecte Ara pegueu una mirada al m...

Quan era menut, al poble, hi havia m é s d ’ una botiga (tenda de barri) “ ultramarins ” de comestibles i altres productes. Normalment eren locals xicotes i foscos amb m é s aspecte de magatzem que de botiga. Era una casa on es venien moltes coses i podies comprar de tot, productes frescos i al pes i conserves.   Tamb é hi havia olles, cordes, espardenyes, etc. i els llauradors podien donar eixida als seus productes agr í coles (fruita, verdura, ...). Eren el rebost del poble. Entraves i estava ple de gent i tenies que demanar tanda (torn) amb la t í pica frase : “ qui é s l ’ú ltim/a? ” . Torn d ’ espera perqu è no hi havia una cua f í sica establerta. Tots i totes en grupets parlant.   Eren el punt de trobada dels ve ï ns i dels forasters preguntant. Aleshores,   tamb é feien una funci ó social. Un dels instruments m é s caracter í stic i com ú era la balan ç a per pesar els productes. Tamb é hi havia per mesurar a l'engròs (granel), per exemple, els ll...

Tinc una cosina (R.M.M.) que està més “tendra” (tendresa, sentimental) per raons maternals (enhorabona, quina filla més rebonica tens) i em busca les puces cada vegada que ens vegem. Son puces bones (si les busqueu, les trobareu) que em fan pessigolles de rialles i d’estima comuna. Que si sóc el consentit/malcriat de sa casa perquè la tia (sa mare) m’ho permet tot, des de fer-me dos gotets i mig de vi amb el tio, fins i tot, entrar el gos a casa; que si soles escric de persones que es moren; que si escric amb unes paraules que no s’entenen, que si tinc uns pensaments i idees “raretes”, que si sóc “agarraet” i seré el més ric del cementeri, etc., etc. Quanta raó tens (en quasi tot)!! Sentim que estem vius buscant el que ens agrada, però hi ha vegades que tenim que saber controlar-mos perquè els excessos i abusos creen “massa dependències i malalties estranyes i modernes”. Sincerament crec que la dependència a les noves tecnologies (telèfons mòbils, xarxes socials) ha fet que l...

Escric un divendres 13 de setembre pel mat í i continua plovent. En un parell d ’ hores han tornat a caure 70 litres m é s.... ” plou sobre banyat ” . El xiquet menut li diu a son pare : - pare, cau aigua dels n ú vols! El pare li contesta : - est à plovent! La pluja é s aigua que cau dels n ú vols que procedeix de la condensaci ó del vapor d ’ aigua de l ’ atmosfera ” . Com cantava l ’ Ovidi : “ Plovia, aquell dia./ Perqu è vull!/ Perqu è tinc ganes que plogu é s!/.... ” Ac í , en la nostra terra, no plou mai a gust de tots i totes: “ plou poc, per ò per al poc que plou, plou prou ” ( ni fu ni fa) , “ plou a bots i barrals o a c à nters ” (ploure amb molta intensitat) o “ sempre plou quan no hi ha escola ” (ser inoportuns, no podem controlar certs esdeveniments de la vida), “ plou sobre banyat ” . Aquesta ú ltim proverbi é s el que ens est à passant al poble d ’ Albaida. Dimecres vesprada (11 setembre) per l ’ extret d ’ Aielo (foto) es formava una muntanya de ...

El temps pot ser la durada i successi ó de les coses que tenen un final com per exemple “ tenir temps de ” (vida) i/o l ’ estat de l ’ atmosfera, “ fa bon temps ” (oratge).   El valencians tenim una locuci ó que diu “ donar temps al temps ” que vol dir deixar passar les coses, per ò quan u va fent-se major, no deuria deixar passar el temps perqu è el temps passa, “ qui temps espera, temps li falta ” . Si acabeu de tornar de les vacances, com jo, tenim la sensaci ó que han estat curtes i que fa un segle que han estat. Per ò si encara no les ha tingudes (les vacances), els dies que el queden per agafar-les estan fent-se una eternitat. La percepci ó que tenim del temps varia en funci ó de molts de factors o al menys aix ò diuen els experts. L ’ edat, les malalties, les emocions, les activitats di à ries, etc. s ó n elements que influeixen en modular el temps. Per aix ò no é s estrany la sensaci ó que el temps passa volant conforme ens fem majors, o que el temp...

La llum del cresol minva, però el repte que em vaig proposar està aconseguit. Recuperar i recordar velles tradicions, encara que la meua esquena, genolls i dits de la mà, em diuen a l'orella, " una y no más, santo tomás".  Com podeu comprovar i veure en les fotografies he fet i recordat velles tradicions: pelar ametles a mà en una taula i trencar ametles amb un martell. Abans cal arreplegar la matèria primera (prima). De bon matí, quan el sol asoma el cap pel Montgó, he començat a espolsar els ametlers marcons (menys fulla i menys corfa) perquè cauen abans de l'arbre i el porc senglar se les menja (quina nit ens han donat, un bon ramat ens ha llaurat el bancal). Després ha tocat la classe comuna, més fulla i difícil d'espolsar (borda, puntera,...).  Una canya, un cabàs de llata i un barret són les meues eines. Una botija d'aigua i el gos de companyia.  Feta la collita i quan  el sol d'agost acarona el meu cap i estic torrant-me com les ametles...