Mireu que escrivia el 14 de gener de 2016 sobre “la xylella” :
I no només, les oliveres (amb qui més s’ha acarnissat),
també els arbres de pinyol(fruitals), tarongers, ametllers i vinya.
De moment, l’única cura és arrancar-los. A hores d’ara, no
s’ha trobat la manera de combatre’l. Pareix ser
que s’ha introduït a través de plantes ornamentals americanes. Allí, el
bacteri no és tan mortífer. Ací ha trobat “l’escenari” perfecte
Ara pegueu una mirada al mapa
publicat hui en la premsa (27/03/2017)
per l’IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries): “al roig viu”.
Ens diuen que són “estudis preliminars” (maremeua!!!). Diuen
que està fent-se el que es pot : VIGILAR per si arriba, perquè a les Illes
Balears ja està fent de les seues. Allí, la Conselleria d’Agricultura sols té 5
tècnics. Criden a Madrid i Brussel·les, però no optenen cap tipus de resposta.
27 de març de 2017
24 de març de 2017
La tristor m’embarga,
però no per això dec renegar de l’humor.
L’humor ha de ser permés, inclús en
les variants més “cretines, ofensives i amb mala solfa”. No recorde molt bé, però si no
m’enganye, va ser Sant Mateu (en la Bíblia) qui proposava “al que no le guste, que se arranque
los ojos” per a qui s’escandalitze. Ens podem riure de tot?
Sincerament, pretendre reglamentar l’humor suposa decidir sobre qui té potestat per establir límits. I
si no ho sabeu, us ho dic jo: ni tu, ni jo serem eixe qui tinga autoritat.
Riure d’un
mateix, entre iguals, uns amb altres és bo i
una conquesta cultural. Ni dret, ni obligació, ni
regal perquè tot ens anem a morir i perquè l’humor
no deu tindre la funció d’ofensa. Tu et rius de mi, però em deixes que jo puga riure’m de tu.
El llibre més vell
d’acudits conservat és el “Philogelos” (l’amant
del riure o de la rialla) del segle IV. Està escrit
en grec.
Em ve al cap una anècdota :
a la universitat, quan jo estudiava, anys 80. Estava fent cua per a canviar la matrícula en la facultat i escolte a la
funcionària de torn preguntar :
- en quina branca?
El xic que estava davant de mi és sorprèn i li
contesta :
- Jo, en pupitre, igual que els blancs. (deixe a la vostra
imaginació el color de la seu pell)
Acabem, bon cap de setmana i si voleu, CANVIEU JA l’hora
dels vostres rellotges i no cal esperar-se el diumenge a la matinada.
13 de març de 2017
Portaven temps barallant-se, però ja han signat la pau, la fotografia així ho indica. A un, el tenien ben
alimentat per a què no estiguera furtant res, i
a l’altre, li donaven poc de menjar per a
què tinguera gana i lleugeresa per a caçar. Estaven cansats d’escoltar i sentir la mateixa cançoneta:
sempre barallats i mal avinguts! pareixeu més enemics que germans!.
Al que està entre
reixes, antigament el cridaven “ca” (no el teniu que confondre amb la
contracció de “casa” ni amb
el príncep de Tartària). Ara té un altre nom i com vegeu en la fotografia no “estan com el gat i el gos”. Ahir, quan els vam fer la foto
estaven al solet; hui, deuen estar amagats perquè en 24
hores ha plogut més de 120 litres en aquestes
terres blanques.
23 de febrer de 2017
Tindre
2.536 lectores amb el carnet de soci a la biblioteca i que representen el 51,5%
del total de socis de la biblioteca d’Albaida ens pot portar a un debat obert
sobre si són poques o moltes, però ho deixarem per a un altre dia..
Una
d’eixes sòcies té els cognoms canviats i porta primer el de la mare : "No
entenc per què ha de ser el de l'home per definició...és un tema del qual no
s'ha parlat molt, ja que som encara una societat molt masclista i no s’entén....”
La regulació existent en el Codi Civil i en la Llei del Registre Civil en matèria d'orde d'inscripció de cognoms en el sistema espanyol d'imposició de cognoms suposa que una persona ha de portar com a primer cognom el primer del pare i com a segon, el primer de la mare. Esta situació, que ja va intentar ser canviada en ocasió de la modificació del Codi Civil operada per la Llei 11/1981, de 13 de maig, és la que es pretén modificar a la llum del principi d'igualtat reconegut en la nostra Constitució i en atenció a distintes decisions d'àmbit internacional adoptades sobre esta matèria. Recordar, en aquest punt, que l'article 16 de la Convenció de Nacions Unides de 18 de desembre de 1979 preveu que els Estats signataris prenguen les mesures necessàries per a fer desaparéixer qualsevol disposició sexista en el dret del nom; que el Comité de ministres del Consell d'Europa, des de 1978, estableix en la Resolució 78/37 la recomanació als Estats membres que feren desaparéixer tota discriminació entre l'home i la dona en el règim jurídic del nom i que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha sancionat, en la sentència de 22 de febrer de 1994 en el cas Burghartz C. Suisse, les discriminacions sexistes en l'elecció dels cognoms.
És, per
tant, més just i menys discriminatori per a la dona permetre que ja inicialment
puguen els pares de comú acord decidir l'orde dels cognoms dels seus fills, en
el bé entés que la seua decisió per al primer fill haurà de valdre també per
als fills futurs del mateix vincle, la qual cosa no impedix que, davant del no
exercici de l'opció possible, haja de regir el que disposa la Llei. D'altra banda,
el fill, en arribar a la majoria d'edat, també pot sol·licitar que s'altere l'ordre
dels seus cognoms.
Com es fa en altres països?
En molts països només s'hereta el cognom patern, com a
Itàlia, França o els EUA, on la mare perd el cognom quan es casa. A
l'Argentina, tradicionalment es posa el del pare. Al Brasil
s'hereten els dos cognoms, però primer es posa el de la mare. En altres països, com
Islàndia, els cognoms són el nom del pare amb un sufix. I a Tanzània es posa el
nom, un segon nom d'un familiar i el cognom patern. El de la mare no consta
enlloc.
Quant al
canvi de l'ordre dels cognoms els passos a donar són els
següents:
-Sol·licitud adreçada al Jutge Encarregat del Registre
Civil que corresponga on s'aporta certificació del matrimoni dels pares o, si
no n'hi hagués, certificació de naixement dels mateixos.
-Declaració del mutu acord dels pares sobre la inversió de l'ordre dels cognoms del fill.
Si el canvi d'ordre, el sol·licita el fill major d'edat, ha d'aportar, juntament amb la sol·licitud, el seu certificat de la inscripció de naixement.
-Declaració del mutu acord dels pares sobre la inversió de l'ordre dels cognoms del fill.
Si el canvi d'ordre, el sol·licita el fill major d'edat, ha d'aportar, juntament amb la sol·licitud, el seu certificat de la inscripció de naixement.
On
presentar-la: al Registre Civil del domicili de qualsevol dels
interessats.
22 de febrer de 2017
Però sabeu que és una era? heu vist alguna? l’era era
generalment de forma circular o redona i així poder batre en sentit circular.
Solien estar a vora de les edificacions. El pis de l’era solia ser de la
mateixa terra on es trobava, aplanada i endurida i amb un marge o vora de pedra.
La seua grandària variava i damunt d’ella es posaven els cereals o llegums per
batre’ls i separar la palla del gra. Es trobaven situades en llocs on pegava el
vent.
Però abans de tot, per a conrear els cereals, en les terres
de secà es llaurava amb un “forcat” arrossegat per matxos. En alguns llocs,
depenent del tipus de terra, primer es passava la xaruga per a fer la primera
“rella” i després el forcat. Però, si pregunteu al majors, vos diran que la
xaruga”...fa mal a la terra perquè cava fons, talla les arrels i erosiona la
terra fèrtil...” No seré jo el qui diga el
contrari. També us diré que als nostres bancals, el solc s’obria paral·lel al
marge de pedra i que es podia sembrar “a volei i/o a manta” tirant la llavor
abans o després de passar la
rella. La llavor la tenien dins d’una “talega” (sac) o un
cabàs fet a posta (tenia en una ansa, una corretja o corda d’espart formant
anella que es passava pel coll). Una mà sostenia l’altra ansa, i amb la lliure
s’escampava la llavor (el braç descriu un arc paral·lel al sòl, a l’altura del
pit). L feina de segar es feia a braç amb una falç o corbella. Els segadors
seguien una norma més o menys fixa per a fer les “gavelles” i per extensió les
“garbes” nugades amb “lligasses”. Les garbes es portaven del camp a l’era a
llom del matxo i utilitzant “aixàvegues” (xarxa de corda d’espart o cànem)
posades a l’esquena del bestiar, damunt “l’albarda”
Escrit dedicat a “L’Era
del Moll”. La Vall de Laguar
17 de febrer de 2017
Així que és una bona notícia que el poble d’Albaida compte amb
dades meteorològiques.
Mireu si fa anys de “ La Casa El Clau” :
ara fa 33 anys, una estudiant universitària (Isabel Salinas) va fer un estudi estadístic sobre Albaida on va recórrer a moltes fonts (cens, padrons, informes, estudis, ajuntament, I.N.E. (institut nacional estadística)) per a tindre dades de.: demografia, finances, infraestructura i equipament, indústria, població escolar i climatologia.
ara fa 33 anys, una estudiant universitària (Isabel Salinas) va fer un estudi estadístic sobre Albaida on va recórrer a moltes fonts (cens, padrons, informes, estudis, ajuntament, I.N.E. (institut nacional estadística)) per a tindre dades de.: demografia, finances, infraestructura i equipament, indústria, població escolar i climatologia.
Albaida tenia 5.784 habitants i hi havia : dues carreteres,
un tren, 4 escoles, un ambulatori, 2 farmàcies, 16 places hostaleres, 1
biblioteca privada, 2 cines, 1 poliesportiu.
Anem a la climatologia (temperatura mitja, precipitacions i
altres dades) : els valors obtinguts a “El Clau”, pel guarda forestal, eren
enviats al Centre Meteorològic de la província “Levante” amb les coordenades
següents :
longitud 30º 10’
E ; latitud 38º 51’
; altitud 500 m.
(sobre nivell del mar).
Les darreres dades van correspondre a l’any 1981 (inacabades): 271 mm.
L’any anterior va ser més plovedor : 1.063 mm.
També ens diu l’estudi que la direcció de vent predominant
és l’Est (llevant) i molt escàs el vent que entra del Sud (migjorn)
degut,segons ella, perquè estem prop de la Serra Mariola i del Benicadell.
També ens indica per dies els fenòmens climàtics : pluja,
neu, granissol (pedra), tempestat, boira, rosada i rosada blanca. Per exemple : any 1980 : pluja: el mes que més dies va
ploure va ser febrer (11); neu:
va nevar 2 dies a gener i 1 a
desembre; granissol: soles 1
dia de març va fer pedra; tempestat:
19 dies de tronades en tot l’any; boira: tots els mesos, sobretot, en agost i
setembre; rosada: juny va ser el mes amb més dies amb rosada
(17); rosada blanca: va ser
desembre (també amb 17)
14 de febrer de 2017
Vidal = vital.
El podem trobar tant com a nom propi, usat entre els jueus
de l’edat medieval; com també, en forma de llinatge o cognom.
Els que jo conec, la majoria, són “vidals” de cognom (i un
vidal de nom); però vitals tots ells en la meua vida, amants de l’esport i de
la música.
L’escut heràldic dels “vidals” és en camp de gules (color
vermell=roig), una àguila d’argent, coronada d’or. Aquest és l’escut valencià
(Barcelona i Mallorca tenen un altre)
Va per aquells que
tenen “vidal” de primer cognom i pels que el tenen de segon i , com no, pels
que ara mateix oblide!!
el palmissó, Joan Francesc Vidal,
l’orengo, Salvador
Vidal,
els “guareros” : “Pepiquet’s”(Mario Vidal, Héctor Vidal,
Pepe Luis Vidal, son pare, el besavi) i “tenda del ti Luis”(pare, germans i
fills : Luis, Rubén, David, Miquel), les rogetes (Rosa i Pepa),
els “morqueros” : Guisela, Raul, Montse, Mª José, Alicia, Gustavo,
Héctor, etc.
i els del Ràfol Blanc o Alqueria d’Asnar: Dani i Miriam Vidal. http://www.pilotaveu.com/entrevista/13026/quinze-de-myriam-magradaria-poder-jugar-un-campionat-de-parelles-amb-mon-pare?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook 
permitiu-me el desvergonyiment
de parlar-vos del patrimoni de la meua comarca, des de la biblioteca
d’Albaida. Enguany, el calendari del IECMA (Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta) amb textos
i fotografies de Joan Ivars va sobre ermites. El nostre és un paisatge amb
ermites. Un bé patrimonial que forma part de la nostra arquitectura religiosa i
cultura popular : festes, romeries, porrats,etc. La definició d’ermita parla de
“lloc desèrtic on practicar vida d’eremita” : contemplació i oració. Dedicades
a les advocacions més diverses van començar a estendre’s per la comarca a
partir del segle XV i posteriorment a partir de l’expulsió dels moriscos i el
seu repoblament. Algunes d’elles poden ser continuació d’antigues mesquites
musulmanes. Tenim l’exemple de Sant Joan Baptista, de Mosquera. La majoria
d’elles tenen un estil barroc amb un estil senzill. La majoria de les ermites
estan ubicades fora dels pobles. L’estat de conservació de la majoria sol ser
acceptable. Cap els anys 90 del segle passat la legislació va canviar i va
permetre la modificació de la titularitat. Moltes passaren dels pobles i els
seus consells municipals a l’autoritat eclesiàstica. Es trencava una tradició
secular. Ara solen ser propietat de l’arquebisbat de València, excepte algunes
poques que són patrimoni dels ajuntaments o privades.
8 de febrer de 2017
Un certificat del secretari de l'ajuntament amb data 20
d'abril de 1970 sol·licitant posar-li el nom “Elias Tormo y Monzó” al nou
institut (1963). El mateix està signat per l'alcalde i el secretari, és a
dir, té validesa administrativa; però no té data de registre d'eixida, la qual
cosa em fa dubtar si deguera ser enviat.
No tenim clar perquè es va posar el nom de “José Segrelles”;
potser per evitar la duplicitat de noms? mort recent del pintor universal? per
què les escoles situades en "Passarel·la" ja portaven el nom
"Elias Tormo"? (va ser ell, com a ministre d’Espanya, que les va
manar construir)
El certificat diu que en el llibre d'actes de les sessions
plenàries consta amb data de 27 de gener de 1970 la proposta municipal del nom
que li volien posar al I.N.E.M. d'Albaida.
No té res que veure amb el que diu el cronista en el seus
“llibres del cronista” octubre del 1969 quan parla d’INEM “José Segrelles” i
podeu veure en el llibre “L’Institut
d’Albaida. 50 anys d’ensenyament públic a la Vall d’Albaida”. On també podeu
observar-ho mirant les orles del curs
1969-1970 (sense nom) i 1970-1971 (José Segrelles)...
però com “tot està en els llibres”....continue buscant : “40
anys, institut J.Segrelles” i “25 Aniversario, 1963-1988”.
Bingo!!!
pàgina 24...”en uno de los claustros sobre el año
72,asistimos al que votó la decisión de darle el nombre de JOSÉ SEGRELLES a
nuestro instituto, decisión que estuvo dificultosa, por haber una buena parte
del Profesorado que deseaba otro nombre.” (Francisco Sanchis Revert).
Recordar-vos que en el curs 1971-1972 es canvià el sistema
educatiu : s’implanta l’E.G.B. i el B.U.P.
curiositat i/o anècdota de dos il·lustres d’Albaida
"C'est la vie"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada