Quan era menut, al poble, hi havia més d’una botiga (tenda de barri) “ultramarins” de comestibles i altres productes. Normalment eren locals xicotes i foscos amb més aspecte de magatzem que de botiga. Era una casa on es venien moltes coses i podies comprar de tot, productes frescos i al pes i conserves.  També hi havia olles, cordes, espardenyes, etc. i els llauradors podien donar eixida als seus productes agrícoles (fruita, verdura, ...).

Eren el rebost del poble. Entraves i estava ple de gent i tenies que demanar tanda (torn) amb la típica frase : “qui és l’últim/a?”. Torn d’espera perquè no hi havia una cua física establerta. Tots i totes en grupets parlant.  Eren el punt de trobada dels veïns i dels forasters preguntant. Aleshores,  també feien una funció social.

Un dels instruments més característic i comú era la balança per pesar els productes. També hi havia per mesurar a l'engròs (granel), per exemple, els llegums o una guillotina per tallar el baejo salat (bacallà). 

En alguns pobles la “tenda” era sinònim de “taverna” (bar) on es venia vi, aiguardent, oli, vinagre, etc. i podies fer-te “un xatet/colpet” (o dos).  Eren negocis familiars on s’oferia als clients un tracte més personalitzat.

 “Ultramarins” són gèneres que ens venien de l’altra banda del mar. Especialment eren comestibles com el cafè, el cacau, el sucre. Solien vindre d’Amèrica o d’Àsia.

“Els ultramarins” tenen un gran i fort competidor amb els supermercats i els centres comercials, que solen vendre els productes a preus més barats.

En les  cròniques del rei En Jaume (I) ja s’utilitzava eixe adjectiu amb el sentit de procedent d’ultramar (antigament “oltramar”), és a dir, a l’altra banda de la mar: “hi havia una tenda ultramarina que nos havíem prestada...”.

“qui té botiga, que hi estiga”, ho deien perquè estava oberta tot el dia i també per evitar les mans llargues que tenen algunes persones.

Els nostres majors contaven que “qui de tenda va i ve, dues cases manté”, perquè si anaven molt a sovint a comprar, gastaven massa.

Jo afegiria una frase i l’actualitzaria al segle XXI i diria :

qui de tenda va i ve, dues cases manté ,però si vas al centre comercial a comprar, la targeta hauràs de portar i al banquer alegraràs”.