pilota de fulls de paper

la frase comentada, arran d’una fotografia dels anys 60, va portar mocador 13 mesos   fa que hui parle del dol . El dol és l'expressió mitjanament formalitzada de respondre a la mort, és a dir, la mostra externa dels sentiments de pena i dolor davant la defunció d'un ser volgut. En els països occidentals, això inclou els enterraments, les   esqueles i roba de dol, entre altres. El costum de portar roba negra sense adorns en senyal de dol es remunta almenys a l'Imperi Romà, quan la toga pulla feta de llana de color fosc es vestia durant els períodes de dol. Durant l'Edat Mitja i el Renaixement, les robes pròpies del dol es portaven per pèrdues personals i generals:   un exemple, després de la matança d’hugonots (dia de San Bartolomé) a França, la regina Isabel I d'Anglaterra i la seua cort va vestir de dol rigorós per a rebre a l'ambaixador francès. El color del dol més rigorós entre les reines europees medievals era el blanc en lloc del negre. Era costum ...

entre roques planta ornamental els boscos han tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la història natural, social i econòmica del nostre país, des dels temps antics fins ara. Tenim que seguir conscienciant a la gent de la importància dels ecosistemes. La sèrie documental “el bosc protector” que emiteix la 2 està fent-ho i aquest matí parlaven dels “ tetraclinis articulata ”(?). Sí jo també m’ho he preguntat perquè, la veritat siga dita, no hi havia sentit mai eixa parauleta, però les imatges, per a un neòfit en el tema com jo, em semblaven a una mescla de xiprer i savina. Aleshores m’ha entrat el cuquet d’escorcollar entre llibres i he trobat la següent informació : bonsai pinyes i llavors forest o bosc Tetraclinis és un gènere d'arbres endèmic de l'oest de la regió mediterrània de fulla perenne dins la família del xiprer (cupressàcia). És oriünd del nord-oest d'Àfrica i les Muntanyes Atles del Marroc, Algèria i Tunísia també e...

estava llegint un article sobre les inscripcions epigràfiques ( inscripcions fetes sobre materials durs: pedres, ossos, metalls,etc.) i l’ús de la braquigrafia, es a dir, les paraules no escrites senceres, quan llig la inscripció “ VI idus aprilis ” i he pensat parlar-vos, un poquet sobre el calendari romà i la manera de contar els dies del mes (inventaren un sistema força enrevessat). Recordeu que un any és el període de temps que tarda la Terra a fer una revolució al voltant del Sol El primitiu calendari romà tenia 10 mesos i l’any començava el mes de març (MARTIUS, déu Mart). Després per adequar el calendari lunar amb el solar van afegir 2 mesos més (el calendari solar grec comptava 365 dies i mig, mentre el llatí comptava 368 dies i tres quarts d'un altre); els quals els posaren al final : IANUARIUS (el déu de les 2 cares i portes) i FEBRUARIUS (el déu de la purificació). Això va passar l’any 153 abans de Crist (a.C.) quan l’elecció dels cònsols es va traslladar al 1 d...

Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans som porucs de la mort i que la mateixa ens espanta molt. La vida és com una espiral i devem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta “ ostres, això em podria passar a mi ”. La persona que s’està morint sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i a resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que...

En la festa del nadal tradicional no poden faltar, entre d’altres, dues coses : per un costat, sentar-se al recer i l’escalf del foc de la llar amb el seu gran tronc de nadal buscat a postes per aquest dia. No sóc cap expert però a part d’altres simbolismes que puga tindre, sembla incloure el sentit familiar entre els presents i els nostres avantpassats i, amb tot el respecte, és l’altar de culte familiar (vell culte al foc). El dia de nadal, generalment, acabàvem tard de dinar i ens entreteníem al racó del foc amb converses; i, per l’altre, les estrenes . Al segle XIII-XIV ja era costum estesa donar o fer les estrenes de nadal, sobretot als infants, amics, coneguts i servents. També eren conegudes com “pa-i-nous”, potser si en record de èpoques passades en què el present era eixe menjar perquè els pobles pagans posaven una taula ben parada al peu de la porta del carrer per tal que poguessen menjar a discreció els vianants desconeguts. Ara en l’actualitat es poden confondre amb els ...

la història local o també coneguda com microhistòria fa que coneguem i descobrim temes que en altres èpoques haguera estat inversemblant. Personalment i perquè els meus mestres també m’ho han incultat gaudeisc d’aquestes lectures “de marginats”. Per aquest motiu m’agrada i m’aplique la frase qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut . D’aquesta guisa he rebut el llibre de Manel Arcos titulat “ El robatori de Benimassot ” publicat per l’editorial Tívoli. Fins fa poc teníem poca bibliografia i les cròniques de roders quasi sempre eren narracions orals que es convertien en llegenda, misteri i moltes versions dels mateixos per part de la premsa escrita. El robatori de la ferradura (34 lladres i 9 víctimes) va ocórrer a les darreries de l’últim terç del segle XIX : un diumenge a les 6 del matí a l’hora de missa. Concretament el 22 de febrer de 1874. Època convulsa d’un sexenni democràtic (1869-1875) amb una societat alliberada però plena de senyorets i cacics. La 1era República...

El problema és la memòria i per tant hi tenim que fer un esforç en divulgar-la. Es poden fer treballs rigorosos, però quan passa el temps la gent oblidem i no recordem els fets. Tenim que documentar-ho bé per a què no arribe el dia que algú ens diga “..ací no ha passat res... ” i ser, com ja ho som, un poble amb la història segrestada. Malauradament, tenim que recordar-ho de manera insistent perquè segueix hi havent gent que posa traves per a què els valencians coneguem la nostra història passada (germanies, expulsió morisca, decret de nova planta, guerra del francès, guerra civil, emigracions, exilis,etc.). Qui conega un poquet la història es donarà conte que tenim un dèficit democràtic el qual no ens ha eixit gratuït i s’ha de corregir mitjançant la solidaritat, l’esforç, la justícia, la llibertat, la democràcia i el posicionament amb els ciutadans que no callen davant les injustícies. L’oblit és la pitjor desgràcia per a les societats perquè ens aboca a patir-la de nou i inclús ...