-Vicent, vinga que arribaré tard a
Dénia! li va dir Pepito “El Sella” al seu sogre.
-Has tingut sort, mira quines dues cireres més boniques pots donar-li a la meua
filla.
Engegà el
motor camí de Dénia. La distància no
era molta (uns 20 quilòmetres),
però el trajecte si li va fer etern i llarg.
La seua germana (la Fernandita) estava esperant-lo a la porta de la clínica del Carrer Campos.
-Com has tardat tant? li va preguntar amb eixe to de “germana menuda i mare patidora”.
-Tens a la Rosariet a punt de parir i preguntant pel seu
home.
Quan faltava un quart d’hora
per a què les campanes de l’església
tocaren migdia es va sentir plorar un nadó. Va eixir el metge i la comare:
-Tranquils, tot ha anat bé. Podeu
passar a veure el xiquet. Els plors ara eren d’alegria.
El nadó estava en els braços de sa mare xuplant de la mamella i
amb les galtes rogenques.
-Mira té les
galtes com les cireres que m’ha
donat ton pare! va comentar el Pepito.
-I les manetes? Què menudetes!
No serà pilotari, encara que “té un bon
traure” (persona que té molt bon apetit i, per extensió, qui beu, també, molt) va dir ....
Gràcies a
totes i tots que m’heu felicitat i també als que no. Justament jo, que no me’n recorde mai de les dates especials.
Ací, entre xarxes socials, no puc
amagar-me de vosaltres. Vos convidaria a una copeta, però, en casa, diuen que sóc “un poc agarraet”, aleshores, ho deixarem per a la
propera.
10 d'abril
A toc de campana (a hora fixa) m’alce pel matí i el
primer que veig és el campanar del poble a
punt de tocar les hores. Per cert, dir-vos que el dia 21 d’abril a les 12 de migdia es farà un Toc Manual de Campanes per
celebrar que l’any 2018 és “Any Europeu
del Patrimoni Cultural”. Podeu
obtindre més informació si feu clic a l’esdeveniment (campaners d’Albaida) :
Agafe el cotxe sense GPS ni ruta preestablerta perquè els mapes de paper ja han quedat
antiquats i veig una persona passejant el gos, abaixe el cristall de la
finestra i li pregunte : - Bon dia pel matí. Per
favor, em podria indicar per anar a La Vall de Laguar?
L’home em
mira amb cara de sorpresa : - el poble de les cireres, els senderistes i la
pilota? tot recte i quan arribe al proper poble, veurà les indicacions.
-Moltes gràcies,
anem a ”fer bollos” (coques de dacsa) que l’oratge que fa no podrem caminar, les
cireres estan ara en flor i ja no tenim cames per a jugar. Però, moltes gràcies per les indicacions.
No ho tenia gens clar perquè els
amics de la colla “divendres picaeta” m’havien
dit : “Marededeu, eixe poble està molt lluny, “on crist va perdre les primeres espardenyes” i el perdràs entre revoltes i camins”.
Al final, el trajecte no va ser tan complicat. Ho vam trobar
i un consell “d’amic de les xarxes socials” i ara
que ningú ens mira per darrere l’orella : Visiteu-lo!! No us
penedireu!. Trobareu bones vistes, bon menjar i millor gent.
Els meus avantpassats van ser mallorquins (per allò de l’expulsió morisca de 1609 i la posterior
repoblació) no sols ens van deixar els
cognoms i la manera de parlar (els de la colla diuen que parle “cantant” i
empre paraules “rares”), també ens han
farcit de refranys campaners com : “tots
duguem una campana dalt del cap” (encara
que u no vullga, les obres mostren el caràcter d’u); “cada
campana fa el seu so”
(diversitat de pensar); “sentir
campanades i no saber d’on” (saber les coses a mitges); “quin repic de persona” (ser pesat, a tot moment); “campana de mal so” (escampador de males noves); “no coneixes més campanes que les de la teua parròquia”(sentir
soles les coses del voltant); “ser campana grossa”(persona de prestigi i alta posició social).
6 d'abril
Escric per sentir emocions i per a què tu també les
sentes. Què vull dir amb això? Què sóc un poc pretensiós? Potser, però jo no busque lectors, vos busque a vosaltres : els meus còmplices. Eixa és la meua recompensa, els que poseu “m’agrada” o no poseu res i simplement, quan em
vegeu pel carrer, es pareu davant de mi :
-“Josep,
què bonic el que escrius!”.
Jo no sóc cap
intel·lectual, ni “influencer”, ni “youtuber”, ni se cantar, ni contar acudits,
però m’agrada escriure
quatre lletres (o cinc) sobre temes quotidians i casolans. Diuen que plorar és sa, però no llàgrimes
de tristor, sinó llàgrimes de ràbia
quan veus que amb les noves tecnologies fan ús de
tu, t’enganyen o el fan ignorant.
Què cada vegada som més dèbils
perquè ens autocensurem per no
perdre el treball o no clavar-se en embolics. Comprenc que és complicat, però “si
callem no som res”. Cada generació s’enfronta
als seus problemes, però
recordeu que la llibertat mai la tenim assegurada i que sempre tenim que
lluitar per ella; però, sincerament,
crec que ara tenim més por
que mai.
Si connectem, jo amb mi mateixa i amb vosaltres, això ens fa engrandir. Aleshores, no
oblideu de ser lliures i connectar amb la família,
els amics, els animals i la natura. Això vos ho
dic perquè quan em llegiu, vull que es
sentiu com a la vostra casa. No demane res més que s’ho passeu bé llegint.
3 d'abril
Anacronisme de lo nou. Conforme u va fent-se major, es dóna conte que lo nou li pareix més vell. Segurament estareu
preguntant-se per quina raó. Molt
senzill, perquè estem “adoctrinats” més que
educats per celebrar les coses noves i resulta que després de “lo últim” sempre arriba una novetat més i al cap de poc de temps eixe “lo últim” es torna antigalla. A més a més,
resulta que les coses que perduren ni criden l’atenció ni estan apreciades.
Jo sóc un d’eixos “mal-educats” que no vaig a “l’última
de lo nou” i m’agraden les coses que no criden l’atenció i que
solen perdurar en el temps.
Sempre he sentit dir que malgrat que la lluna siga plena i
rodona, per la nit, tots els gats són
negres, que els esbarzers pareixen esparregueres, que no es pot jugar a pilota,
ni llegir un llibre perquè no es
veuen ni les pilotes ni les lletres. La qual cosa té com a conseqüència
que el punxes els dits, que les pilotes s’encalen
i el llibre es perda. Al dia següent, no
tens més remei que alçar-te de bon matí per anar a buscar-les. Però, no hi
ha res més bonic que escorcollar i
trobar-te sorpreses com: un margalló, una
carrasca, espàrrecs, una perdiu, un fòssil, que com el pa fet a casa no hi
ha res i que les olives seques en salmorra (pebrella i llima) estan ummmmm!!! per
agafar-les amb els dits i xuplar-se’ls
(vegeu com sóc un “mal-educat”) 😉
Bo, vos deixe, perquè, el
telèfon mòbil s’ha quedat sense bateria i tinc que
carregar-lo per a “estar adoctrinat” i poder enviar l’escrit i la fotografia a les xarxes
socials.
23 de març
Anava caminant cap a la biblioteca i pensant en l’escrit que he fet sobre les mesures.
El meu germà Pere Moll em fa l’anotació de “les passes” en la pilota. Entre a la biblioteca intentant recordar “les passes” que l’amic
José Vicente Oliver Moll ens dóna quan juguem a festes (seran deu?)
i en la bústia de la biblioteca veig
que ha arribat un número especial de la revista
de música “Enderrock : SAU. 30 anys” (més o menys el temps que fa que jo
estic boig per Rosa Maria Mas Oliver) Sau era grup de pop-rock. Carles Sabater
(mort sobtadament, l’any1999,
a l’acabar un concert) i Pep Sala van
deixar un llegat en format de cançons que
continuen ben vives; com per exemple, “Boig per tu”. Una cançó a un
amor inabastable. Però que
reflecteix tota una malenconia optimista i envia un missatge consistent i
profund. Una balada que parla de l’amor i
la nostàlgia amb la mirada perduda en
un bar (on si no)....”En la
terra humida escric “Nena,
estic boig per tu”...com et puc estimar si de
mi estàs tan lluny....però dins la meua copa veig reflexada la
teua llum. Me la beuré...quan
no hi sigues al matí les llàgrimes es perdran entre la pluja que
caurà....boig per tu”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada