19 d’abril, de bon matí, de fa un grapat d’anys (54), Vicent “El Manyo” havia baixat amb la seua burra a la partida d’Ísber a veure com anava la florida del cirers. Era un any avançat en la florida i va poder agafar un parell de cireres que ja tenien les seues galtes rogenques. Havia quedat en el creuament del camí de Fontilles i la Venta. Allí hi havia un Seat 600 de color gris esperant-lo. El conductor estava nerviós perquè trobava que se li feia tard.
-Vicent, vinga que arribaré tard a Dénia! li va dir Pepito “El Sella” al seu sogre.
-Has tingut sort, mira quines dues cireres més boniques pots donar-li a la meua filla.
Engegà el motor camí de Dénia. La distància no era molta (uns 20 quilòmetres), però el trajecte si li va fer etern i llarg. La seua germana (la Fernandita) estava esperant-lo a la porta de la clínica del Carrer Campos.
-Com has tardat tant? li va preguntar amb eixe to de “germana menuda i mare patidora”.
-Tens a la Rosariet a punt de parir i preguntant pel seu home.
Quan faltava un quart d’hora per a què les campanes de l’església tocaren migdia es va sentir plorar un nadó.  Va eixir el metge i la comare:
-Tranquils, tot ha anat bé. Podeu passar a veure el xiquet. Els plors ara eren d’alegria. El nadó estava en els braços de sa mare xuplant de la mamella i amb les galtes rogenques.
-Mira té les galtes com les cireres que m’ha donat ton pare! va comentar el Pepito.
-I les manetes? Què menudetes! No serà pilotari, encara que “té un bon traure” (persona que té molt bon apetit i, per extensió, qui beu, també, molt) va dir ....
Gràcies a totes i tots que m’heu felicitat i també als que no. Justament jo, que no me’n recorde mai de les dates especials. Ací, entre xarxes socials, no puc amagar-me de vosaltres. Vos convidaria a una copeta, però, en casa, diuen que sóc “un poc agarraet”, aleshores, ho deixarem per a la propera.

10 d'abril
A toc de campana (a hora fixa) m’alce pel matí i el primer que veig és el campanar del poble a punt de tocar les hores. Per cert, dir-vos que el dia 21 d’abril a les 12 de migdia es farà un Toc Manual de Campanes per celebrar que l’any 2018 és “Any Europeu del Patrimoni Cultural”. Podeu obtindre més informació si feu clic a l’esdeveniment (campaners d’Albaida) :
Agafe el cotxe sense GPS ni ruta preestablerta perquè els mapes de paper ja han quedat antiquats i veig una persona passejant el gos, abaixe el cristall de la finestra i li pregunte : - Bon dia pel matí. Per favor, em podria indicar per anar a La Vall de Laguar?
L’home em mira amb cara de sorpresa : - el poble de les cireres, els senderistes i la pilota? tot recte i quan arribe al proper poble, veurà les indicacions.
-Moltes gràcies, anem a ”fer bollos” (coques de dacsa) que l’oratge que fa no podrem caminar, les cireres estan ara en flor i ja no tenim cames per a jugar. Però, moltes gràcies per les indicacions.
No ho tenia gens clar perquè els amics de la colla “divendres picaeta” m’havien dit : “Marededeu, eixe poble està molt lluny, “on crist va perdre les primeres espardenyes” i el perdràs entre revoltes i camins”.  
Al final, el trajecte no va ser tan complicat. Ho vam trobar i un consell “d’amic de les xarxes socials” i ara que ningú ens mira per darrere l’orella : Visiteu-lo!! No us penedireu!. Trobareu bones vistes, bon menjar i millor gent.
Els meus avantpassats van ser mallorquins (per allò de l’expulsió morisca de 1609 i la posterior repoblació) no sols ens van deixar els cognoms i la manera de parlar (els de la colla diuen que parle “cantant” i empre paraules “rares”), també ens han farcit de refranys campaners com : “tots duguem una campana dalt del cap” (encara que u no vullga, les obres mostren el caràcter d’u); “cada campana fa el seu so” (diversitat de pensar); “sentir campanades i no saber d’on” (saber les coses a mitges); “quin repic de persona” (ser pesat, a tot moment); “campana de mal so” (escampador de males noves); “no coneixes més campanes que les de la teua parròquia”(sentir soles les coses del voltant);  “ser campana grossa”(persona de prestigi i alta posició social).

6 d'abril
Escric per sentir emocions i per a què tu també les sentes. Què vull dir amb això? Què sóc un poc pretensiós? Potser, però jo no busque lectors, vos busque a vosaltres : els meus còmplices. Eixa és la meua recompensa, els que poseu “m’agrada” o no poseu res i simplement, quan em vegeu pel carrer, es pareu davant de mi :
-“Josep, què bonic el que escrius!”.
Jo no sóc cap intel·lectual, ni “influencer”, ni “youtuber”, ni se cantar, ni contar acudits, però m’agrada escriure quatre lletres (o cinc) sobre temes quotidians i casolans. Diuen que plorar és sa, però no llàgrimes de tristor, sinó llàgrimes de ràbia quan veus que amb les noves tecnologies fan ús de tu, t’enganyen o el fan ignorant. Què cada vegada som més dèbils perquè ens autocensurem per no perdre el treball o no clavar-se en embolics. Comprenc que és complicat, però “si callem no som res”. Cada generació s’enfronta als seus problemes, però recordeu que la llibertat mai la tenim assegurada i que sempre tenim que lluitar per ella; però, sincerament, crec que ara tenim més por que mai.
Si connectem, jo amb mi mateixa i amb vosaltres, això ens fa engrandir. Aleshores, no oblideu de ser lliures i connectar amb la família, els amics, els animals i la natura. Això vos ho dic perquè quan em llegiu, vull que es sentiu com a la vostra casa. No demane res més que s’ho passeu bé llegint.

3 d'abril
Anacronisme de lo nou. Conforme u va fent-se major, es dóna conte que lo nou li pareix més vell. Segurament estareu preguntant-se per quina raó. Molt senzill, perquè estem “adoctrinats” més que educats per celebrar les coses noves i resulta que després de “lo últim”  sempre arriba una novetat més i al cap de poc de temps eixe “lo últim” es torna antigalla. A més a més, resulta que les coses que perduren ni criden l’atenció ni estan apreciades.
Jo sóc un d’eixos “mal-educats” que no vaig a “l’última de lo nou” i m’agraden les coses que no criden l’atenció i que solen perdurar en el temps.
Sempre he sentit dir que malgrat que la lluna siga plena i rodona, per la nit, tots els gats són negres, que els esbarzers pareixen esparregueres, que no es pot jugar a pilota, ni llegir un llibre perquè no es veuen ni les pilotes ni les lletres. La qual cosa té com a conseqüència que el punxes els dits, que les pilotes s’encalen i el llibre es perda. Al dia següent, no tens més remei que alçar-te de bon matí per anar a buscar-les.  Però, no hi ha res més bonic que escorcollar i trobar-te sorpreses com: un margalló, una carrasca, espàrrecs, una perdiu, un fòssil, que com el pa fet a casa no hi ha res i que les olives seques en salmorra (pebrella i llima) estan ummmmm!!! per agafar-les amb els dits i xuplar-se’ls (vegeu com sóc un “mal-educat”) 😉
Bo, vos deixe, perquè, el telèfon mòbil s’ha quedat sense bateria i tinc que carregar-lo per a “estar adoctrinat” i poder enviar l’escrit i la fotografia a les xarxes socials.


23 de març
Anava caminant cap a la biblioteca i pensant en l’escrit que he fet sobre les mesures. El meu germà Pere Moll em fa l’anotació de “les passes” en la pilota. Entre a la biblioteca intentant recordar “les passes” que l’amic José Vicente Oliver Moll ens dóna quan juguem a festes (seran deu?) i en la bústia de la biblioteca veig que ha arribat un número especial de la revista de música “Enderrock : SAU. 30 anys” (més o menys el temps que fa que jo estic boig per Rosa Maria Mas Oliver) Sau era grup de pop-rock. Carles Sabater (mort sobtadament, l’any1999, a l’acabar un concert) i Pep Sala van deixar un llegat en format de cançons que continuen ben vives; com per exemple,  “Boig per tu”. Una cançó a un amor inabastable. Però que reflecteix tota una malenconia optimista i envia un missatge consistent i profund. Una balada que parla de l’amor i la nostàlgia amb la mirada perduda en un bar (on si no)....”En la terra humida escric “Nena, estic boig per tu”...com et puc estimar si de mi estàs tan lluny....però dins la meua copa veig reflexada la teua llum. Me la beuré...quan no hi sigues al matí les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà....boig per tu”
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog