pilota de fulls de paper

- de maig 13, 2022

Divendres tretze de maig. Cireres de Laguar, mirar i no tocar. Enguany crec que ni les tastarem, perquè la primavera humida ha podrit la flor. Les classes més tardanes, ja vorem, perquè encara estan molt verdes, però hi ha poca flor.

Estic llegint “Roma soy yo” de Santiago Posteguillo i de colp i volta : romans i cireres.

Any 77 a.C. Illa de Lesbos (Mar Egea), batalla de Mitilene, el tribú (oficial) Cayo Julio César front el proquaestor (cap) Lúculo celebrant la victòria. Beguda i menjar. Vi rebaixat en aigua i Fruits rojos portats de Cerasus. Són dolços i sucosos. Tenen un os (pinyol) al mig. És un fruit carnós. A aquests fruits.... Lúculo li posà el nom de ”cerasi” (cireres).

Cerasus (kerasos) és una ciutat turca també anomenada Giresun en la costa del Mar Negre.

L'origen d'aquest cultiu sembla provindre de l'antiga colònia grega de Kerasos (a la qual molt possiblement va donar nom), situada en la costa del Mar Negre (Àsia Menor). Les cireres constituïen un cultiu local molt important, fins que Lúculo, general romà que comandava les tropes romanes en la guerra contra Mitrídates VI del Ponto, troba aquest cultiu i el porta a Roma, fent-se molt popular per tot l'Imperi. L'antiga ciutat de Kerasos és l'actual Giresun (Turquia). També hi trobem textos antics que parlen d’un origen xinés del cirer(er).

Hem de distingir dos tipus de cireres bàsiques (a banda de totes les classes actuals) : la cirera negra o guinda, més xicoteta de gust més àcid i amarg (prunus cerasus) de la cirera i la picota amb més polpa, més sucosa i més dolça (prunus avium).

En les nostres terres, ja trobem documentat en la crònica del rei En Pere el Cerimoniós (1383) parlar de les cireres: “aquestes cireres vos tramet lo senyor infant, que’n menjets”; també, en els sermons de Sant Vicent Ferrer (finals segle XIV) “quant un hom o persona vol collir cireres, veus que ell té los peus en una rama, e ab les mans cull les cireres”. Dir-vos que la imatge de SVF de La Vall d’Uixó té en la seua mà dreta un penjoll de cireres.

Dites i refranys sobre les cireres: “Més roig que una cirera”; “Les paraules són com les cireres, en vols treure una i n'ix un bolic”; “Eixir com un pinyol de cirera”; “Cap culpa té el cirer(er) si el seu amo et fa un desplaer”.

Diuen i conten les persones supersticioses que si vols tindre riquesa assegurada, has d’anar al bancal, a mitjanit, i posar-te baix d’un cirer a vore’l florir. Perquè qui te la ventura de vore esclatar la flor de cirer pot estar cert de tindre la riquesa assegurada per sempre, però que no és bo enfilar-se al cirer(er) perquè eixa dia es trenquen les branques i la caiguda és infal·lible.