Com a tot xiquet, m’agrada caminar pel rastell, però la tanca de canyís feia bac (ombria) i he entropessat i he caigut un bac (caure). Com a bons valencians, els que anaven amb mi anaven a bacs (rient). No m’ho he pensat dues vegades i del sac he tret dos trons de bac que els he fet esclatar a terra. A bacs i redolons han botat els que anaven amb mi. Ara ja no van a bacs (riure) i els dit “no digueu blat que no estiga en el sac i ben lligat” (no alegrar-se abans d'hora, pel que encara puga passar). Fet i debatut del bac i de les rialles, ens anirem a fer un mosset a les taules que hi ha al costat de la font del llavador i farem una partideta de cartes (o dos): al bac (cau), o al truc, o al subastat (tute en castellà) o a la brisca. Encara no ho sabem. 

 

A cau d’orella us parlem dels tres jocs de cartes també us direm qui no ha guanyat...

 

Per cert, jugar a jocs de cartes, amb coneixement i sense caure en una ludopatia, ens aporta beneficis per a grans i menuts :  ensenyarem a respectar les normes als “tramposets”, enfortirem els lligams familiars i d’amistats “farem colla”, ensenyarem a guanyar i perdre als que són “mals perdedors”, treballarem el raonament matemàtic i la concentració memorística “el cap traurà fum”, millorarem les habilitats socials i motrius “passa’m els cacaus”, ensenyarem a respectar els torns “t’òmplic el got?”, treballarem la competitivitat “encara no s’ha acabat, vinga que podem remuntar!”, potenciarem l’agilitat mental “eixes pedres són bones?”, estimularem la rapidesa mental “quina ix eixa senya?”, potenciarem la coordinació ull – mà i de la confiança en un mateix “a cartes vistes tots som jugadors”

 

El subastat, per als que ho entenen, jo no soc cap expert, diuen que és una variant del “tute”, on els jugadors aposten sobre la quantitat de tantos que poden aconseguir en cada mà. Juguen 4, dos per a dos, i es juga amb baralla espanyola de 40 cartes i es reparteixen 10 cartes per jugador ( jugadors). El jugador que guanya la subhasta elegeix el pal. Els cants (rei i cavall mateix pal) són “les 40” o “20” quan fas basa. Qui guanya la subhasta, guanya la mà si iguala o supera el tanteig pel que va apostar. 

 

Al bac (o cau) es juga repartint 3 cartes a cada jugador i 4 cartes descobertes al mig. El jugador que reparteix “s’ha pixat” quan repeteix carta al mig i aquesta es canvia. Aleshores, l’equip contrari “es pinta una pedra”. Quan un jugador té dues cartes iguals, es canta “ronda”, i són tres iguals, “rondí”. El joc es anar recollint  les cartes del mig fent parelles. Es canta “bac/cau” si un jugador recull la carta que el jugador anterior ha tirat (rebac, sant vicent) i “neta” quan un jugador arreplega totes les cartes de la taula. Per cert, “les pedres” solen ser cigrons. 

 

El truc és un poc més complicat d’explicar i les seues normes varien depenent de la zona on jugues. També és juga amb una baralla de cartes espanyola. Es pot jugar sense els dosos. Certes cartes tenen un nom especial, com per exemple, l’espasa (és l’as), el basto (l’as), la manilla (el set d’espases i d’oros), els sets borts (copes i bastos). La carta que tenen més valor són l’as d’espasa, l’as de bastos, les dues manilles, els tresos. Es pot jugar dos jugadors (un contra l’altre) o a parelles i es donen 3 cartes a cada jugador. Les cartes sobrants es posen al costat de l’altre jugador que ha repartit “estar a mà” (pot arribar a decidir una partida). L’objectiu és guanyar dues de les tres tirades o “no li pots”. Les cartes es tiren o dipositen damunt de l’altra carta sense tapar l’anterior (mitja carta tapada). Però recordeu que “la primera val per dos”. Ací també, el que guanya, se’n du una pedra. Per a guanyar més pedres, en una partida es pot “trucar” (truque, retruque, quatre val, joc fora) amb bones cartes o “trucar de farol” (males cartes). A l’hora de contar, des de una fins a les primeres 9 (o 12) pedres, es diu “estem a males”, i des de 10 a 18 (o 24) pedres, “estem a bones”. El qui arribe a 18, “guanya una cama” (es juga a dues cames “guanyar un coto”). Les perdres solen agrupar-se de 3 en 3. Un altra part interessant del joc del truc és “l’envit” (torne a envidar, la falta, envide la falta). Consisteix en tindre cartes lligades del mateix palo. Sumes els números de les cartes lligades (dues) i li afegeixes vint (en cas d’empat, guanya el jugador que està a mà). I acabem amb la part més útil del truc, saber les cartes del teu company. Com? “fent senyes” dissimuladament : as d’espases = alçar les celles, as de bastos = fer l’ullet, set d’espases = traure la llengua a un costat, set d’oros = la llengua a l’altre costat, el tres = mossegar-se llavi inferior, 33 d’envit = unflar les galtes. 

 

... i això em va passar a mi al final de les partides de cartes. Galtes unflades i roges perquè “feia cara de pomes agres, havia quedat més pelat que una rata”

 

Recordeu, l’experiència és la mare de la ciència, per això els majors i els nostres iaios són un pou de saviesa. Per aprendre de veres no teniu més remei que jugar i jugar. 

 

Salut!