Entrades

Imatge
La mare de totes i de tots. Sempre tenia les portes de casa obertes i quan entraves ja estava oferint el que tenia a la seua despensa : ametles fregides, rotllets, coca de poma, codonyat, pastissets, carquinyols, ous de les seus gallines i, inclús, si tenies molta fam ja tenia el platet d’arròs en fesols i naps a punt. I clar, tant de menjar davant de tu no anaves a menysprear-ho. Aleshores tocava el moment de beure : des d’aigua fresca del pou (emblanquinada amb aguardent) passant per la cerveseta o el gotet de vi del tonellet. I mira que ha estat en un munt de cases. No perquè li agradara el món de les immobiliàries, si no perquè li va tocar viatjar per la península ibèrica. Va començar al costat del barranc de Sant Nicolau (Beniopa). D’on va passar a estar rodejada d’alquerians/nes (de la Comtessa) i d’allí va pegar un salt molt gran amb un Seat 600. A terres de neu, fusta i esclata-sangs : Herrera de Sória on ara viuen 10 persones i després a conviure amb “sanleonardinos”. Una v…
Imatge
La nit se’ns havia tirat damunt (literalment) i feia un fred que gelava els pensaments. El poble estava fosc i no hi havia ningú pel carrer. On anem? Han obert una botiga nova, voleu que anem a provar-la? Una botiga a aquestes hores? Sí, però de vins. Havíem cobrat la paga de la setmana (no penseu en sobres de correu ni caixa B: la que ens donen les dones)i la colla d’amics “els divendres de picadeta” vam entrar al cul-de-sac (atzucac, carreró sense eixida) on estava la nova taverna (bar). El local estava molt ambientat de gent jove jugant al futbolí. Ens vam fixar que les millors eren unes xiques que jugaven de somni (les dues portaven ulleres). Ningú les guanyava. La taula on ens fiquem és una gerra de fang amb una tapadora damunt. El cambrer agafa la tapadora que en un plis-plas es converteix en “una tapa” de formatge d’ovella guirra (ovella autòctona valenciana en perill d’extinció. Sabeu què? Era el formatge que li agradava a Leonardo da Vinci), cuixot, sobrassada “de Laguar” i …
Imatge
Plors, i més plors!! Ràbia, i més ràbia!! Crits, i més crits!! Preguntes sense respostes : On està? Per què no hi és? per què jo? I... Per què no? La mort és tan real com la vida, la mort forma part de la vida i sabem que les persones que estimem ens van deixant al llarg del camí. La Parella, pares/mares, germans/es, tios/es, nebots/des, iaios/es, amics/gues, etc. Tots i totes són una part molt important en la nostra vida. Totes i totes estem en aquest joc que és la vida i l’absència d’alguns d’ells tenim que saber afrontar-la. Quan perdem a algú que estimem, hem d’intentar i saber enfrontar-se al buit que ha deixat. Qualsevol pèrdua ens provoca tristesa i desolació. En la vida devem parlar amb naturalitat sobre la mort i manifestar la importància de l’amistat en els moments difícils. L’estima no es gasta, ni es trenca, ni es pega, ni es cus, ni s’arregla, sempre estimarem. Inclús després de la mort. L’estima continuarà en forma de cel, d’àngel, d’estel, de fotografia, etc. El vole…
Imatge
Una va nàixer l’any 1913. L’altra ha nascut l’any 1933.Quan tenia 9 anysla va perdre per culpa del càncer.Com diu l’Eugeni Alemany, les mares valencianes són molt patidores i exagerades perquè no dormen cap nit de la seua vida, o això diuen elles, per culpa dels seus fills; mai estan conforme amb les vegades que les crides o parles amb elles; han heretat la capacitat de cuinar putxero tots els diumenges; es preocupen per la teua imatge pública; poden sobreviure menjant bullit; coneixen la vida, obra i miracles dels teus amics millor que tu; i ens criticaran sempre que puguen davant de les seues amigues...per cert, els pares valencians tenen dos frases contradictòries amb les quals resolen qualsevol situació: “fes-li cas a la mare” quan parlen amb els seus fills, i “deixa estar al/la xiquet/a” quan parlen en la mare.mai és tard per a reivindicar la figura materna
Busque la paraula i no està inclosa en el diccionari Alcover-Moll editat l’any 1985. Me’n vaig a consultar el Diccionari No…
Imatge
L’estiuet de Sant Miquel s’ha avançat a aquest cap de setmana. Un cap de setmana ple de contrastos. Sí, perquè tinc amics que veuen el got mig ple i d’altres mig buit. Però això no ve ara al cas, ja parlarem del govern la setmana que ve... Les i els festeres del Poble Dalt han fet una festeta (torrà) a la Plaça per celebrar aquest Sant i com no, el lloc d’encontre no era altre que “la barreta”. Picades de tot tipus fetes per les mares i “algun” pare (molt bones totes, clar que sí!), però jo em quede en una picadeta que està perdent-se... La llavor d’aquest llobícomestible és de color groguenc. Hi ha de flor blanca (salvatge) i no és comestible. Aquesta lleguminosa conté glúcids, lípids, proteïnes i alcaloides que li donen un gustet amargoset que desapareix quan es macerat en aigua amb sal (salmorra). Recordeu de no confondre amb la “llobina (llobarro)” ni amb la cabra “llobina” (de pèl negre i blanc) 😉
Encara recorde quan “la ti Amparito” (Bar “Nostre”) ens enviava a Font Figuera pe…