Entrades

Imatge
Entre reixes i balcons. Ferrer, forjador, manyà. Sinònims d’un ofici encara no perdut del tot perquè encara es fan elements decoratius, però que probablement té els dies contats. L’ofici de ferrer i les seues tècniques de forja necessita molt d’aprenentatge, un bon coneixement de com es comporten els metalls i també d’un cert gust artístic. El ferrer havia de conèixer amb precisióels tractaments tèrmics d’enduriment (tremp) i ablaniment (recuita). El panorama és bastant desolador. Estem parlant de la transformació manual dels metalls, especialment el ferro, durant segles un ofici cabdal per a fabricar objectes i ferramentes.Amb l’aplicació de calor, el ferrer donava forma a les peces de ferro, doblant-les damunt l’enclusa amb l’ajuda de martells, malls i tenalles. El seu taller es deia ferreria i era on tenia la farga (fragua) Tenim el territori ple de topònims els quals són el seu vestigi : Ferrada, Ferradura, Ferrer, Ferreret, Martinet, Montferrer, etc. 1 de desembre: Sant Eloi, qu…
Imatge
Estem en plena primavera d’hivern o tardor i com tots sabeu és temps de nostàlgia. Anys huitanta del segle passat. 5 persones vivint en un pis llogat. Tots estudiants universitaris. -Xe, Josep, on vas a aquestes hores? No fem la partida de truc? -Vaig a fer un parell de telefonades i quan acabe, jugem. Demà no tenim classe i podem vetlar. El que no se quan tardaré perquè, la de baix de casa, el dimecres és el diade més cua. Aniré a la de l’altre cantó. Baixava les escales contant “els duros” que portava (les monedes de 5 i 25 pessetes) i pensant: un poc més per a la parella i menys per a la mare i li diré que aquesta setmana vaig “curtet” de monedes. Ara ja no vaig “curtet”, ara m’he fet “agarraet”. Totes les setmanes deia la mateixa frase final lapidària : - quan escoltes un “piiiiiiii”és que es talla. No tinc més solt (monedes). T’estime!! . Aixòés el que significa per a mi “la cabina de telèfon”: la veu de la mare, la veu de la núvia. He llegit que el 1 de gener de 2019, les ca…
Imatge
Diuen i conten que 10 de cada 100 persones són CC “Compradors Compulsius” . La meua innocència comercial em fa creure (ho atribuisc) que la culpa és de la publicitat, el materialisme actual i les facilitats per comprar que ofereix internet. Aquesta setmana ho podeu comprovar amb el “divendres negre” (jo diria ja setmana negra) que obri les portes del consumisme “excessiu” nadalenc. Però jo no vull parlar d’eixos temes (ho deixe als experts), la pluja, el fred i una fotografia han fet que recordara una tradició perduda : la matança del porc : era una activitat molt arrelada en les nostres cases. Era un acte familiar i festiu perquè necessitava de moltes mans per fer-la. El carnisser no esperava que l’esmolador (ofici ambulant) apareguera pel poble perquè a casa tenia la pedra (d’oli o d’aigua) adequada per esmolar els ganivets i les destrals. Una vegada extretes les vísceres del porc , el que es feia era pesar-lo en canal amb la romana. La “romana” és una balança de braços desigual…
Imatge
Ningú sabia res, ho va fer sense consultar amb ningú. Tots pensaven que estava fet un moniato per actuar així. Ell tenia igual el que li digueren perquè el moniato li agrada tant al forn que no podia evitar cuinar-lo així, malgrat que sabia que perd tota l’aigua i els sucres es caramel·litzen. Aleshores, tot el món li deia que tenia que bullir-lo i ficar-lo en el “putxero valencià”dels diumenges i que el guardara en un lloc fosc, ventilat i fresc per a què no es grille.

No ve mal recordar-vos que és hidratant del sistema digestiu puix el 70% del pes del moniato és aigua
*abans de continuar, un puntualització : totes les llengües tenen les seus maneres d’insultar pròpies, i la nostra no podia ser menys. La nostra llengua és rica a l’hora d’insultar a l’amic (i per què no?), i sobretot, a l’enemic. Amb això dit, espere que algú s’ofenga i m’insulte!! *
Més cabota que les relles, com cregueu que guarda el moniato? Ho heu endevinat : cru a la nevera i en bossa de plàstic que li costa 5 cè…
Imatge
Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta ràbia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “bon dia”, el meu cap estava lluny, amb els records de l’amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d’una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l’olivera de la plaça. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l’era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m’abrigara més. El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el valència o el “madrit” guanyava la lliga. Res m’ha espavilat. Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posterior festa de celebracióm’ha reviscolat l’àn…
Imatge
He tret la mascota a passejar, vespra fira de Cocentaina, i als dos, ens ha agafat pixera al mateix moment. Jo he pogut aguantar-me la pressió de la bufeta, però l,animal no. Ho ha fet a la soca d'uns arbres prop del  cementeri (panteó). Paraula que ve del grec "koimeterion", la qual vol dir "dormitori"(?). Sí, perquè per als cristians ès el lloc on dorms fins la ressurreció. Al poble tambè l'anomenem "camposanto" i es preguntareu per l'origen de la paraula. Segons tinc entés és perquè a la ciutat de Pisa, per higiene, van tancar el cementeri i fou cobert de terra duta de dels "llocs sants" de Jerusalem. Ni "truco, o trato", ni butoni, ni tarasca, ni home del sac. La necessitat fisiològica ha estat el primer per a la mascota i per a mi. Jo arribe al "mingitorio"(urinari) però recordant la  frase del savi: " pixa dins amb ganes i tranquil, però fixa't i pixa dins".
Imatge
les FONTS D’ALBAIDA.
Ja, quasi ningú, fa cua per poar, però l’aixeta continua rajant (xorrant) aigua i per això aquestes lletres sobre elles. CAL RECORDAR perquè m’han donat de beure! Gràcies! En un principi ens sorgeix el dubte d’una dualitat - doble significat - de la paraula FONT: 1.raig d’aigua que brolla de la terra; 2.construcció de pedra, ferro o altre material sòlid, amb una canal, aixeta o altre mitjà de conducció per on es fa rajar aigua.
Seguint les dues definicions, parlarem de les dues: les fonts aplicades a la primera definició (o també anomenades FONTS NATURALS); i, un segon apartat on desenvolupem les construccions existents al llarg del nostre poble (o FONTS HUMANES). Malgrat tot, des d’un principi volem dir que l’informe no és del tot exhaustiu; i per tant , pot hi haver algun oblit o error puntual.
aigua A.- FONTS NATURALS.-
La hidrografia és la ciència que tracta de la descripció dels mars i dels corrents d’aigua i forma part de la geografia. Basant-se en ella, vegem que …