dimecres, 8 de febrer de 2017


si ho mirem en un plànol no està massa lluny : un pam i mig de distància. Si mirem l’altitud si que penses ...quina pujadeta hi ha.... perquè passes  d’uns 120 m. del nivell del mar a quasi 700 m. en eixe pam i mig; però, val la pena, i més si després de tot l’esforç acabes roig com una tomaca de la llar, del vi, i del bon menjar.
            Eixe va ser el recorregut que el passat diumenge vam fer una colla d’alcoians i albaidins. Entre toponímia llatina ....”lloc de fontetes”... i d’altra que no necessàriament és un castellanisme, de tan general com és a les nostres comarques (possible pervivència mossàrab,?), l’únic clar que tinc que és una ... “depressió en la carena d'una serralada, sovint utilitzat per a transitar d'un vessant a l'altra”... en aquest cas del terme municipal  anomenat“lloc de coves”.
            El primer és un lloc idíl·lic per passejar, relaxar-te i veure com el temps passa més espaiet, com un rellotge d’arena més que un watch.
            El diumenge pel matí, el lloc estava de gom a gom de gent perquè hi ha molta gent solidària i d’altra gent molt voluntària que fan la vida més corporativa, senzilla i dolça. En llatí vol dir “lloc de fontetes”. Ja parle d’ell en el blog “pilota fulles de paper” quan fa 3 anys els ho ensenyava a “uns morquers i cardaors”: http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/Fontilles
la Espasa (enciclopèdia) ja fa referència l’any 1924 (mireu fotografia) parlant de la seus història recent (1909).
            L’arribada al segon lloc en duu a escorcollar la seua toponímia en els diccionaris alcover-moll, el traductor salt, ferrer pastor,etc. i ho tradueixen com a “coll
            També he parlat sobre ell (mireu foto del diumenge) en:  http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/collao i  http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/collao
(fa set anys d’aquest segon escrit i qui ho diria. Després diuen que no hi ha canvi climàtic)
29 de novembre de 2016 
  tinc una “amiga” en les xarxes socials 2.0 (facebook) que l’altre dia al canviar de perfil i fotografia em va dir “estàs com un tap”. Vaja per davant que eixa “amiga” és ma tia en la vida real. Paraula i expressió que una vegada acabat el treball diari ha fet que agafara els diccionaris de la biblioteca (el de frases fetes i l’alcover-moll) i buscara el seu significat.

Tap, té moltes definicions com : 1.- peça de suro, fusta, vidre, metall,etc. que s’adapta a la boca d’un recipient i intercepta la comunicació del seu contingut amb l’exterior; 2.- substància que obstrueix (secreció pastosa, terra dura o nuvolada horitzontal); 3.- obstacle i inconvenient; 4.- persona xicoteta i gruixuda.
A les quals li podem afegir 3 frases fetes : 1.- “ser tap i carabassa”, que vol dir no deixar-se mai, és a dir, inseparables; 2.- “ser un tap de barral o bassa”, persona baixeta; 3.- “no ser bo ni per a tap d’escopeta”, ser inútil.
El dubte em sorgeix quan la meua “amiga” em diu eixa frase, en quina de totes estaria pensant? què digueu?
30 de novembre de 2016
continuant amb l’anterior escrit sobre frases fetes i sense voler ofendre a ningú, tot el contrari, crec que en les xarxes socials 2.0 “hi ha roba estesa”.
Jajaja, hahaha, ;-)
val és broma!
Aquesta frase l’escoltava quan jo era un nano i inclús, l’altre dia, quan els nostres fills eren menuts i els nostres majors tenien certes converses tabús. Si no m’enganye vol dir que quan parles de temes prohibitius (política), escabrosos (morts), sexuals (ací penseu el que vullgueu) hi havia pel teu costat orelles “innocents” que no tenien que escoltar la conversa dels majors.
Vos pregunte, cregueu que “hi ha moros a la costa també voldrà dir el mateix ?
puix trobe que en el món del 2.0 : Sí!
Però en aquesta frase ja no són infants en la conversa, si no persones adultes i/o testimonis que no convenen; el quals fan com si treballaren i estan parant l’orella (recomana precaució i cautela).
Aquesta frase té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de guaita. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades
Vinga gaudiu del cap de setmana que per alguns serà llarguet amb ponts i aqüeductes pel mig i per a altres d’exàmens i treball.
2 de desembre de 2016
 Tinc el ventre destrempat per menjar massa dolços i hi vaig de cos. Però, la veritat, no volia parlar-vos de la meua salut nadalenca, tot el contrari, d’una “parauleta” que ahir mateix em va dir un home del poble pegant una passejada pel poble dels meus pares i vol dir el mateix que com tinc la panxa. Les plogudes dels darrers dies ha fet que caigueren molts de marges de pedra i es feren moltes “solsides”. Eixes solsides es produeixen perquè la terra i les pedres s’esllavissen(=desmoronar) cap avall, és a dir, ho empenyen (=desprender) tot, deixant sortir allò que conté. L’home em va dir : “el camí estava tallat perquè s’ha escagassat tot el marge”. Ahi ho deixe!!

Estic parlant de “escagassar” (= rebentar)
27 de desembre de 2016
 En aquests moments tinc la boca tancada.  Els estudiants estan aplicats i ningú parla. Hi ha silenci en la biblioteca. Comence a escriure aquestes lletres perquè pense que la paraula és de tots i totes, és a dir, és un patrimoni universal. Tant l’oral com l’escrita. La pintada en les parets (cova prehistòrica, jeroglífics egipcis, grafits actuals), la de paper (o pergamí), com la de la pantalla (mòbils/tablets/ordinadors). Corren temps de negar-la, i per tant, sincerament, crec que se’ns nega el dret a existir, a ser o reivindicar-se. Es dona prioritat a la força bruta en detriment de la raó. Continue pensant que som il·lusos creient que amb els progressos tecnològics l’ésser humà avança, fins que la societat no siga conscient del perill que ens envolta, no tenim cap mena de futur i ja estem a la recta final de la segona dècada del segle XXI. Estem en guaret? o fem poc guaret? (guaret = barbecho) : 1. camp llaurat i sense sembrar; 2. llaurar a poca fondària. I acabe amb les lletres de la cançó que cantaven els nostres iaios ...”per a llaurar terra nova / no busques un matxo vell, / per molt que apretes la rella / no podràs fer bon guaret”...
12 de gener de 2017
 La meua filla menuda no se’n recordava de la neu. Feia anys que no l’havia vista al poble. Ahir va estar jugant amb ella a mà descoberta (sense guants) i va tornar a casa amb una sensació de dolor, picor i tota espantada. Tenia les mans i els dits dels peus de color rogenc i inflats.

- Tranquil·la, li vaig dir, no passa res, és degut al fred i la humitat.
-  Saps com s’anomena popularment eixa lesió? “prunyó”, sí, com el fruit, perquè té l’aspecte d’una boleta roja.
 - I saps com es curen els prunyons? amb la flor del baladre.
Em fa una ganyota i crec que pensa “ ...mon pare està cada dia més tronat, però si és una flor d’estiu...”
Li conteste : això és la saviesa popular, quan ve el bon temps (estiu) no hi ha prunyons.
Respecte què estic “més tronat”, és farina d’altre costat, però em porta una idea/proposta que li faig saber:
- A veuràs que prompte et passa! Anem a dir-li a la mare de fer “bollos” per a dinar.
Els nostres majors quan nevava encenien un bon foc i posaven a calfar un perol amb aigua (4 gotets, dels de vi), oli (un raget d’oli acabadet de dur de l’almàssera) i sal( un pessic al gust) a bullir.  Quan bullia ho apartaven del foc i tiraven farina (4 gotets de dacsa, perquè farina de blat era cara i no tots tenien “xavos” per comprar-la), ho removien fins que la mescla es desprenga de les parets del perol. Es treia la mescla i es posaven a pastar-la intentant no cremar-se perquè encara bullia. Això li deien “massa escaldada”. Després es feien boletes de massa rodona i s’aplanaven. Al foc es posava una torradora o paella calenta amb un raget d’oli i es torraven fins que estigueren dauradets pels dos costats. Finalment els farcien de salats (anxoves, moixama), ou bullit ratllat i all-i-oli.
Ho remataven amb un traguet ben llarg de vi de la bóta del racó del iaio. Per cert, la paraula “bóta” amb accent diacrític (recipient destinat a contindre líquids) per diferenciar de la bota de goma que portes (calçat).
Pensat i fet!! quin dinarot ens hem fet!!
Un timonet acompanyat d’un herberet i a treballar amb les galtes i orelles roges. 
19 de gener de 2017
 "Sense res que dir

el silenci em parla
allà on vaja"
Fa uns quants dies que no publique res, “ni en el feisbuc ni en guaxap”.
Què voleu que us diga??!!
quietud, pau i un haiku meu
(poesia oriental: budisme zen japonés, unió home amb el cosmos:


vivim allunyats de la realitat, désset síl·labes en 3 versos de 5,7,5), sutres (ensenyances espirituals de l’antiga Índia), 
3 de febrer de 2017

dimarts, 22 de novembre de 2016


etiquetes de novembre (2) : camisa onze vares, mollons i fites
...
mira que porte anys dins del meu cap escoltant la cançoneta de: “ no el fiques en assumptes que no son teus o que tenen difícil solució”.  Sí, efectivament, eixe és el significat de la locució verbal “ficar-se en camisa d’onze vares”. Onze ve del llatí “undecim = deu més u”. Escorcolle en els diccionaris i descobreisc que l’origen  de la frase ve d’una cerimònia medieval que es feia per adoptar un fill. La persona que adoptava es ficava per la màniga d’una camisola gran a l’adoptat que treia el cap pel coll (com si fos un part) i després rebia un bes al front en senyal d’acceptació de la paternitat. Era una camisa feta apostes  per a l’acte.
Assabentat del significat, ara el meu cap continua preguntant-se : i per què no tinc que clavar-me en camisa d’onze vares quan toca defendre els drets dels treballadors?
però passa el temps i tinc la sensació que he anat donant bastonades a tort i a dret amb
l'esperança d'encertar en la botija/perol sense resultat o resultat dolent.
....
Un dia de maig de fa 103 anys, van passar dos fets distints que vos vaig a contar:

1.- són les 7 del matí i diversos senyors han quedat per a reconéixer l'esbossa (línea de término) de terme i assenyalar els mollons (mojones) comuns. La majoria de mollons són fites (hitos) de pedra treballada amb formes paral·lelepípedes, prismàtiques triangulars o de forma irregular. Caminen per terrenys esclarisses (arral), diminutius valls (vallejos), sendes (trochas), camins vells entre garrofers i vinyes;

2.- en la ciutat, en una tertúlia de café sorgeix la discussió sobre la classe d'espanyols que poden haver-hi i un contesta : són 7, però el que perdurarà en el temps és el 7.
 Quina és?
- els que viuen gràcies a  què els altres no saben. Estos últims es diuen així mateixos "polítics"

Actualment moltes de les fites que marcaven els termes dels nostres pobles han desaparegut o estan enterrades, però la 7ena. classe d’espanyols està més viva que mai
...



etiquetes d’octubre (6) : andropausia i garró, canyes i canyís, absurd, terrible, aperitiu amarg, perellons....
Els amics havíem quedat de fer un sopar d’acabament de l’estiu pernosequinaexcusa : era una comboià de pitopàusics (andropausia) : crisi masculina que es dóna a partir dels quaranta, en la qual l'home pateix un atac d'inseguretat tal, que li dóna per anar darrere de jovenetes, tractar de posar-se magnífic, flirtejar amb tota bestiola vivent i el símptomes són : irritabilitat, insomni o fatiga, depressió, nerviosisme, ansietat, libido reduïda, potència sexual reduïda, força i volum de l'ejaculació reduïts, dolors i alifacs (tumor sinovial que apareix en les garretes dels cavalls, les mules, etc., com a conseqüència de l'excés de treball i per què no en els homes?), deteriorament ossi, cabells secs i pell seca i arrugada, problemes circulatoris, sudoració majorment durant la nit i  mal de cap.

Total, excusa perfecta per “alçar el colze”; però aquesta vegada no volia dir beure molt,  tot contrari, aquesta vegada era perquè anàvem a cuinar una peça del porc amb cervesa.
Sí teniu raó, la cervesa és una beguda alcohòlica que es prepara per fermentació d’ordi/civada germinat i aromatitzat amb llúpol i llevadures. En aquest cas era una cervesa artesanal amb romer  i mel de romer “d’axàtiva” (com diuen per ací la contornà) i considerada com una de les millors del món.
Un plat de repica’m el colze perquè el susdit menjar era “codillo” (castellanisme) = garró de porc al forn. En valencià, “codillo” és: 1.-en el tresillo (joc de cartes que es juga entre 3 persones i també altre castellanisme) i altres jocs, el fet que un jugador faça més bases que el que ha obert el joc; 2.- en nàutica, espècie de nuu o anella que es fa espontàniament en un cap de corda per haver-se enrevoltat sobre si mateix.
....
ens havien convidat a sopar entrepà de vedella al carrer (per cert, molt bo) i el primer que em va sorprendre (entre altres coses) va ser veure...
no fa molt s’emprava per sostenir teulades, per formar cel rasos, per fer tancats o per posar-li fruita seca a assecar (figues, pansa). Es té per un dels vegetals de més força i, per tant, perdurable. Primer tenies que mirar la lluna i l’època on els dies son mes curts i freds, és a dir, qualsevol lluna vella de desembre o gener perquè si la talles en aquesta no es podreix. Després anaves als barrancs o zones humides on es criava per arreplegar-les simplement demanant permís al propietari. Un cop tallades les posaven a secar apuntalades i no ajagudes a terra perquè els fongs es reproduïen ràpidament podrint-les.  Més tard venia l’ofici  d’entrelligar-les paral·lelament i les reforçaves amb travesseres.
Sabeu de quin objecte estic parlant? i el vegetal?
....
Sí, dels canyís i la canya
....
A eixes iaies i iaios anònims (més iaies perquè conec més vídues que vidus) que han lluitat tota la seua vida sense haver tingut massa sort en la seua jubilació i que encara segueixen lluitant dia a dia i que esperen la cridada per telèfon, la visita o la besada dels seus (fills, néts, nebots,etc)
diàleg de l’absurd (?) :
- Em trobe febrós i amb mal de gola
- Eres fumador?
- Sí, sóc fumador, ignorant, tinc mala memòria  i vaig perdre als pares
- Perfecte, m’alegre, perquè l’home deu tindre una ocupació, no tindre bona memòria i ser ignorant perquè la ignorància és una fruita delicada i exòtica. Si la toques es fa mal bé. A més a més, l’educació no serveix per a res perquè si servira seria molt greu per a les classes altes i provocaria actes de violència.
- Però, perdre els pares? no els has buscat? això és falta de cuidar-los. Bé, en tot cas, pare no cal. Mare sí, perquè són elles les que paguen els deutes dels fills
dos dies després dos amics ens diuen adéu per sempre més...
...sempre he pensat que resulta molt difícil trobar paraules quan es tracta de la mort d'un ser estimat, tant si les has de donat com si les has de rebre. Hem sent una persona privilegiada pel fet d'haver-lo conegut i tractar-lo. Un petó, una encaixada de mans i una mirada comprensiva des de la llunyania
....
És terrible, acabe de saber que tota la vida he estat dient la veritat.
- Em podreu perdonar?
Parla, molesta i interromp.
perquè com diu la amanida Constitució..."tots som iguals davant la llei...."
En la vida m'haguera pensat que preguntar i contar/dir fora tant "cridaner" .
Jo, com sempre, no “em vaig mossegar la llengua” i em vas precipitar “anant davant la tronà” i no vaig comprovar correctament i on tocava . Per aquesta raó m'he disculpat amb els implicats/des per tot l'enrenou ficticiat (tots vosaltres)
Setmanes complicades, a més a més, perquè han faltat dos amics de mort sobtada (la mateixa nit) (d.e.p. A.T. i P.L.V.) i hem soterrat una amiga de càncer (M.O.) i resulta difícil trobar paraules, sols dir, que em sent un privilegiat pel fet d’haver-los conegut i tractat
"a vore que diu Moll"
i Moll diu :
- Josep Moll està assaonat !
(partícip passat i adjectiu del verb assaonar) amb els següents significats : 1.- madur, arribat a la plenitud (passem dels 50); 2.- proveït d'aigua suficient (moll i moll, què més voleu?); 3.- adobat (això serà per la pell) ; 4.- pastat i cuit (dona panadera); 5.-molsut, gras (açò no tant)
bon cap de setmana
posdata : com crec que podeu comprovar no es cap "reproche", tot el contrari, m'alegre d'eixa implicació en buscar solucions i si des del primer moment tots i totes ens haguérem posat al mateix costat de la corda, ara no estaríem com estem
...
Tinc un “barronet al cap” (barreta de ferro per alçar pedres fent palanca; també dit parpal) o com diuen per ací : el cap com un bombo!, és a dir, trobar-se espés.
- Vinga, no vages amb “mitges tintes” (paraules o accions no gens precises, dictades per una cautela excessiva),  això al meu poble és diu embriaguesa o borratxera. Anit vau anar a “caçar a l’encesa” (per la nit, amb fanals i amb les mans) i com feia fred al racó del foc es vau escalfar per dins i per fora.
Obric l’armari empotrat a la paret buscant un fàrmac que m’alleugerisca el mal del cap que no el maldecap (preocupació) i veig una caixa. L’agafe i a l’obrir-la una veu (en off) em diu :
- encara te’n recordes? fa més de 70 anys que estic ací tancat. Obric la caixeta i em trobe diverses fotografies i un cartonet amb un nom “Amer Picon
escorcolle per l’Internet i veig que és una beguda feta a base de vi i destil·lats d'aquest, aromatitzat amb genciana, quinina i altres elements (pell de taronja) juntament amb algunes essències de plantes originàries d'Alger. Amer significa “amarg” en francès. Gaetan Picon, un francès que residia a Bèlgica, va idear la fórmula d'un aperitiu(vermut) amarg,
“Anar a fer-se l’aperitiu” és una menjadeta lleugera que es fa abans d'un àpat (sopar o dinar). La paraula aperitiu ve del llatí “aperire”(obrir). La paraula "vermut" deriva de l’alemany “donzell” (no confondre amb “home verge o fadrí”) i és una planta aromàtica de sabor amarg que hi ha a la seua essència.  Imagine que donzell no vos diu res; però si us dic que en castellà es diu “ajenjo” i en valencià “absenta”, segurament les faccions de la cara canviaran, o no?
El vermut és una ocasió social, que sovint es fa amb amics i família i deuríeu fer tots els dies de l’any.
Ben begut!  i bon profit!
....
el veí de ma mare anava eixa vesprada a “esbessar” (esqueixar=esguellar les besses=cada una de les branques principals en què es dividix la soca d'un arbre) uns quants ametlers i jo havia pensat de collir-li els “perellons”. A l’entrar al bancal em trobe com si algú haguera estant cavant i un home sabut que passar per allí em diu :
- Eixa cavada ha estat el morro del porc senglar que aquesta nit ha estat pels voltants. Els gossos no paraven de lladrar i a l’eixir per fer-los callar, els he vist : una femella i 5 menuts.
Hem pose al costat dels perellons i  veig que el vent ha fet bones solades i em fixe bé i trobe herbes mengívoles com el “llicsó” (o lletsó)  i pense :
- Quan acabe de collir els perellons arreplegaré una bollideta per a la nit.
La vesprada es fa llarga i pesada. Quan arribe a casa agafe el diccionari i em sorprén la definició que fa del “perelló” que no té res a veure amb el que jo he collit. Per a nosaltres el “perelló” és una poma autòctona en forma de pera que una vegada collita pot “resistir” en les cambres de les cases més de mig any sense podrir-se i té la pell de color entre groc i marró i una carn de textura farinosa. El diccionari m’explica que és una pera silvestre, verda, de fruit rodonenc i gust asprenc. No se tindré que preguntar als experts agrícoles.
Del perelló, no se’n sap prou!



 
etiquetes de setembre(6):  figues, jocs paralímpics, mimetisme, gossos i la mort, sant miquel, mòbil
....
Me la trobe sentada en la seua cadira baixeta (de boga) netejant amb molta cura la fruita que vegeu en la fotografia.
Coneixeu eixa fruita? (la dona que me les ha regalat no pot contestar, d’acord G.V.?).
Quan de temps sense:
- veure pelar-les; en ser collides, hem de llevar-li les punxes (és un secret que no em conta).
- ni menjar-les:  G.V. em diu que abans de mossegar-la, tinc que recitar: "Te talle el cul, te talle la flò, te punxe el cor i te mane a l'atre món".  Una de les coses enfadoses d'aquesta fruita són les vinces o llavors, les quals són molt abundants.
A poc a poc ha anat perdent-se el seu consum, potser per la incomoditat que genera haver de pelar-les. Però vos dic que val la pena.
Te un mos agradable al paladar i dolç. Poques calories, fibres saludables i antioxidants naturals. També ajuda a regular el sucre en sang. Te més vitamina C que les taronges i és ric en calci, fòsfor i potassi. Ajuda també a regular el colesterol i al bon funcionament del cor. Es el millor per a l’estrenyiment i les almorranes. Pel seu baix contingut en greix es especial per a aprimar-se. Te propietats cicatritzants i antiarrugues.
Els darrers anys una malaltia les assola. Ben poques se n'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú -Dactylopius coccus-( pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres coses com a colorant) que extreuen la seua sàvia i l'envaeixen amb una mena de teranyina o cotó. Les pales o fulles es panseixen i moren.
És originària dels deserts del nord de Mèxic on es coneix com nopal. S'ha estès a altres parts del planeta per l'acció de l'home i en el litoral mediterrani, actualmente, es troba plantada en talussos i marges assolellats
quan hi ha canvis d’oratge els meus ossos (eixes peces dures i rígides) es queixen i fan que els “pose a bon lloc”. Com diuen els meus avantpassats de les illes, “no hi ha peix sense espina, ni carn sense ossos”  o “ca u té es seu os a  roegar” (penetrar dins una cosa gastant-la lentament).
Aquest dies “posar-los a bon lloc” és davant la televisió vegent els jocs paralímpics. Ahir mateix, vaig gaudir del bàsquet (els espanyols a la final de cadira de rodes), del tenis de taula (agafa la raqueta amb la boca), de la natació,etc. És un esdeveniment internacional on participen esportistes amb alguna  discapacitat física o sensorial en 20 esports distints. Els primers es van celebrar a Roma (1960). Els participants són atletes amb discapacitat motriu, amputacions, ceguesa i paràlisi cerebral. Els que tenen deficiències mentals, en canvi, participen en els jocs Special Olympics.
Aquest jocs solen passar de gaidó per a la majoria de gent que fa esport, mira programes de televisió o llig la premsa esportiva.
Sí!, és un xicotet remugó no entés com “tornar a mastegar els aliments els animals herbívors”, ni “moure els morros el cavall mentre beu”, si no més bé “ parlar entre dents”; és a dir, en veu baixeta pronuncie senyals de contrarietat o enuig perquè considere molt important la integració, tant en l’àmbit social com l’esportiu i el laboral, de les persones amb discapacitat. Entre tots i totes em de vetlar pel principi d’igualtat d’oportunitats i la no discriminació perquè aquesta no és una necessitat d’uns pocs, sinó de tots, perquè en un món amb igualtat d’oportunitats s’aprofita el talent de tots.
Oi que sí Pasqual (Ador), José Luis (Albaida) o amics del Projecte Trèvol?
(i també a l'amic Roberto Mengual Ros, ell com que està prejubilat (qüestions de caixes i bancs i la ditxosa crisi), tindrà que arromangar-se i anar a collir cireres i arreplegar ametles" o com ell em diu..”també puc estar sentat al sofà, no? es passa prou be mirant la tele, llegint... Així ni ens cansem ni ens fa mal res...)
Vinga!! no ens costa res fer i donar recolzament
....
ja teníem les vares (barra llarga i prima que serveix per fer caure dels arbres les garrofes, ametlles i altres fruits) d’espolsar (sacsejar les branques de l’arbre per fer caure l’ametlla) a les mans i les veles o estores (peça de teixit) escampades baix de l’ametller quan el xicó (J.M.M.M.) em diu :
- mira que hi ha en la soca de l’ametler
- no veig res!!
- fixa’t en el “llagostí” com dissimula la seua presència.
- llagostí? parles com els de La Vall de Laguar.
- És una forma dialectal de “llagost”, no té res a veure amb el crustaci. El “llagostí” és un insecte de color terròs rogenc. Dues de les seus cames són llargues i potents que li permeten botar (saltar) a gran distància. Eixe tipus de camuflatge crec que s’anomena “mimetisme”, és a dir, propensió a imitar; semblança superficial que certs animals mostren amb els objectes entre els quals viuen...
per a què després diguen que els joves d’ací són una generació “ni-ni”
....
la meua filla agafa el cabàs de llata, la vara i un parell de sacs que tenim al riurau i ens anem cap el bancal. Amb les primeres llums del dia ens donem conte que serà “un día de perros” . Eixa expressió està relacionada amb les estreles i les constel·lacions i, al contrari del que es puga creure, s'utilitza en els dies més calorosos.
Sirià és l'estrela més brillant del cel i pertany a la constel·lació del Canis Major o Gos Major, “canis” o “ca” per tant signifiquen gos, i canícula fa referència a la constel·lació del Ca Major, que també se la coneix per aquest nom. Canícula significa “gosseta”.  Prové dels dies més calorosos, quan la constel·lació del Gos Major (canícula), feia la seua aparició en el cel en els dies de més calor. Al caure la canícula damunt, ens deixa com a gossos esbufegant, cansats, aclaparats, sense alé i a l'ombra. Un mal dia per a qualsevol. Esta expressió se sol utilitzar també en dies plujosos, tempestuosos, de vent, un mal dia en el treball, però en realitat està associada a la calor.
La constel·lació del Ca Major i la seua estrela més brillant sirià, que els egipcis anomenaven Sotis, han resultat de vital importància per a conéixer els temps de sembra i calendari (any Sotíaco) per a aquells. L'aparició de Sirià en el cel significava la prompta crescuda del Nil i la prosperitat per a aquell poble...
...però a nosaltres, si mireu la fotografia, voreu que la companyia no fou d’un gos, si no la del gat dels nostres veïns que va estar fent-mos companyia ...
...el dia s’acurta i la claror minva, arrepleguem els “bàrtuls” i tornem cap a casa, sona el telèfon mòbil; de colp i volta, els ulls rojos i plorosos de la meua filla, un missatge rebut al mòbil ens paralitza totalment. Acaba “de faltar”, ja ha descansat (d.e.p.), i ens preguntem : morir-se “es descansar”? tristor, angoixa, desolació, l’amiga Mati (lluitadora incansable des de feia un grapat d’anys) ha mort. El destí no té pietat i de tant en tant fa de les seues per recordar-nos com n’és de fràgil la vida. I més si el càncer fa acte de presència. Maleïda malaltia que no s’apiada de ningú!
....
com diu un grup de les xarxes socials “tu no eres d’Albaida si...” tal dia com hui no t’ha despertat el revolteig de les campanes, el so dels coets i la música. Són les 6 i mitja del matí i les campanes anuncien les festes amb el toc d’alba, el solo de campanes, el revolteig de solemnitat de tres parades i i deixar caure les campanes.
Consulte els llibres de festes que tenim guardats a l’Arxiu i comprove que l’any 1924 (reproducció del llibre publicada en el llibre de festes de 1974 de l’arxiu de Vicente Gil-Mascarell, cronista) el dia 29 de setembre fan la tradicional ALBORADA de San Miguel. És l’any 1989 quan l’anomenen ARBOLÀ.
La Noche de la Alborada en castellà, o Nit de l'Albà en valencià, és un acte festiu realitzat a Elx entre altres pobles
Albor, indistintament, en castellà com en valencià, vol dir “claror del dia”.
Albada és la primera claredat del sol ixent o també el moment en què la llum del sol comença a aclarir l’horitzó. Un altre significat és música o cançó que fan a la porta d’una casa, a punta d’alba o en la nit, per obsequiar a algú (en castellà s’anomena “alborada o serenata”)
 Arbolada, toc de tambor a la sortida del sol. Aquesta darrera és una metàtesi (transposició de sons dins un mot) de “alborada”....
....
un matí sense mòbil!. No, no estic fent-me ressó de cap campanya publicitària ni mediàtica; però es podria plantejar per la pujada de les tarifes de qualsevol de les companyies, no trobeu ? no, el tema ha estat en què a l’obrir el calaix de la taula no sonava cap musiqueta, ni hi havia cap llum encesa indicat l’arribada d’un whatsapp o d’un missatge instantani (xarxes socials). No podré fer cap amistat nova, ni saber si un company ha dit alguna cosa al twitter.
Val d’acord, teniu raó, en què molts dels "amics" que tenim a les xarxes no són amics sinó espectadors d'una intimitat que nosaltres mateixos divulguem
Què vaig a fer? no podré consultar el correu electrònic, ni buscar informació a internet, ni jugar, ni mirar el diari, ni llegir el llibre que anit vaig començar.
L’he oblida’t a casa!!
He començat a posar-me dels nervis, estava alterat i he començat a estar angoixat i tindre ansietat. Estava boig, amb els ulls perduts. No em sentia viu!
He eixit al carrer per veure si la vida continuava o s’havia parat per culpa d’estar sense mòbil. Sí, hi ha vida, els núvols tapen el sol. Passa un cotxe i el seu conductor conduïa amb una mà, l’altra la tenia apegada a l’orella dreta amb un objecte semblant a un telèfon intel·ligent. Un veí  passa per la vorera d’enfront amb un ull mirant els esglaons, una mà agafant la barana de l’escala. L’altre ull i l’altra mà estaven ocupats en la tablet.
Em done conte que tinc una dependència excessiva :
sóc un addicte! que ja té nom, la nomofòbia, parauleta que té l'arrel en l'expressió anglesa "no mobilphone phobia"...

divendres, 2 de setembre de 2016

cultura, filosofia i humanitats en general, cada vegada "pinten" menys en aquesta societat. Per a què perdre el temps EN PENSAR? Em sorprén la poca resistència en defensar els plaers de la ment front a la concreció del pragmatisme i el benefici d'un món que prioritza "el segon" (temps). Modestament, crec que uns i altres no estan barallats. Pragmatisme, eficàcia, rendibilitat són valors que tenen les humanitats perquè forgen persones que valoren les opcions, les analitzen i es raona la informació que tenim. LO VERITABLEMENT ÚTIL
                                                5 de juliol
Arxivant expedients he trobat la primera fulla de sol·licitud de torns per a connectar-se a Internet en la biblioteca d'Albaida : finals de maig de 1996.
Fa 20 anys !!! 7 joves estudiants albaidins, 2 regidors  i 1 saforenc van ser els primers usuaris del servei que vam engegar de manera "pionera" en la comarca de la Vall d'Albaida
La notícia potser que semble "prehistòrica", però us la recorde com a curiositat d’un dels serveis públics gratuïts que us oferim a la biblioteca.
Tire mà de Joan “l’informàtic” i ens conta “... el primer accés d’internet és va fer com a prova, perquè jo venia d’una enginyeria on teníem mòdems que anaven per la línia telefònica (analògica) i funcionaven molt lents, però aquelles webs eren molt bàsiques no com ara ,, velocitat 33.000 baudis (bits per segon)...
(bufff el 10% de qualsevol mòbil d,ara)
...a l’Ajuntament havíem instal·lat una centraleta DIGITAL (RDSI) i vam fer un empalme/apanyo/nyapa (digueu-li com vulgueu) dedicant 1 mega per al Internet de la biblioteca ...”
(en aquella època era una barbaritat)
...aleshores vam posar Internet digníssim, d’avantguarda i gratuït, per a tots els usuaris de la biblioteca. Finalment, cal dir, que l’alcalde Joan Bodí va creure que això era el futur (les coses bones i les dolentes de cadascú cal valorar-les)...”
                                                                                           6 de juliol 
-bon dia bibliotecari, com ha anat la cirera?
- ui!, que vol que li diga. Fa anys que la terres les tinc ermes i no sabria dir-te, quan
vaig al poble he sentit dir que ha estat un any fluix, la flor no ha quallat: fred, secà,
xafogor, gelades,no saben el motiu,i la collita ha estat fluixa, però es preus bons. Ara
tot el món es busca la vida venent directament, sense intermediraris ni cooperatives.
Fa anys que visc en les terres blanques i encara tots els matins hi ha un home que entra
i em pregunta: enguany faràs ametlles?, bona anyà d'olives?, ací la cirera no qualla
mai!!.Es trau de la bossa una tomaca i me la dóna.
- acabada de collir, llava-la i veuràs!! això en les terres dels moros no hi teniu. Ací
tenim aigua i les vostres sóns de secà
Li pegue mos a l'entrepà i a la tomaca i li conte la llegenda de les cireres:
- vosté sap que les cireres van vindre de l'Àsia Menor?. Diuen i conten que les aus
migratòries van dur la llavor de la "prunus avius" i la van deixar caure a tota l'Europa
i en la zona meditèrrania és on va quallar, sobretot, en un antic poble romà : CesArium;
però va ser amb els àrabs quan les cireres és van escampar per la península ibèrica.
- bo! anem a continuar abans que el ponent ens seque el pa, bon profit!!
                                                                                                        30 de juliol

 Moltes vegades he escoltat de les persones majors frases com : no digues mai que d’eixa aigua no beuràs; si no sembres no colliràs, …. Tot ve arran dels quinze dies de vacances que hem passat als pobles dels nostres pares (i mares). Abans hi anàvem a a treballar (feines del camp o d’hosteleria). Ara, amb la “L” romana dominant per l’esquerre, anem a gaudir de la natura, dels amics, de la festa i del viure sense rellotge ni internet. A molta gent els resultarà estrany, però sí, es pot viure sense tecnologia del segle XXI i no morir en l’intent.
15 dies donen per a fer moltes activitats diverses, però totes, lligades amb l’estima per la terra i les persones que vols.  Comences pel matí, quan el sol encara no trau el cap pel Montgó, fent una passejada rostollant els moriscos. Continues amb una bona esmorzada amb els amics. Bona, moltes vegades no vol dir qualitat, sinò quantitat de temps. Sentim el tro d’un coet i  les campanes que revoltegen indicant que comença la festa i s’ha d’acudir a la plaça del poble i baix la morera septuagenària fer-se una cerveseta (o dos) i una picaeta en la barreta que els festers han montat per a què la festa de poble continue viva. Si cauen quatre gotes, no passa res, passem a la cassalleta i “ens carreguem” per dins i per fora de raó i cançons. Els joves et reten a “impossibles” com el torneig de pilota valenciana (bé, ací serà alacantina, dic jo) al campanar i vas i te’ls “carregues” (esportivament, 8 de 8). No pots ni menejar-te, però un banyet refrescant en aigües “fresquetes” reanima a qualsevol i ja estàs a punt de continuar amb la festa (processó inclosa), sopar de cosins i fer dos ballets remenejats fins que el cos el diu : Pep(josep), ja ho tens bé!!, demà toca llegir pel matí i festa sorpresa per la vesprada (algú, com es sorpresa no dic el nom, li hem preparat una “mentideta bonica i dolça de molta estima”)
Per cert, al segle XXI, li demane que no prohibim tantes coses, crec ques és millor: educar, dialogar, millorar, corregir, previndre,etc i com diuen les persones majors :
qui no vullga pols que no vaja a l’era. Bon estiu!!

                                                                                                      24 d'agost


Baixe del cotxe, descarregue les maletes i deixe a la parelleta a les portes de l’aeroport on tenen que agafar el vol de viatge de noces. De tornada rememore eixe dissabte tan especial:
eixa vesprada feia xafogor, era normal un tercer dissabte d’agost. Els desodorants de les drogueries s’havien esgotat al poble perquè la gent anava en camisa llarga, corbata, jaqueta i tocats. Només va sonar el darrer tro de la traca i el castellet, la gent va buscar la porta del bus per seure en les cadires camí del trajecte on anàvem a passar unes hores molt emotives i d’altres hores per a omplir el pap.
El senyor conductor (en l’etiqueta de la camisa posava J.V.O. M.) ens va rebre amb una ampla sonrisa. El camí es va fer més curt del previst, mentre la núvia i el seu pare ens adelantaven amb el seu “2 cavalls”. Es va fer curt, en temps, perquè vam parlar de pilota (valenciana) amb el conductor (el seu poble vol dir “lloc de coves“ i ell treu de “bragueta“): lessions, tretes, homenatges, partides, clubs.
De colp i volta, entràvem en un camí de saorra (per a la gent jove: en el dia a dia, no es quedeu en la façana de la vida i doneu un passet a dins, es sorprendreu!!) per arribar a un lloc espectacular i impressionant (recollons si tenen diners alguns). Ens van rebre dos tonells enormes i més de 8 trulls d’almàssera formant una grandiosa font d’aigua. La grandiositat del lloc es veu quan visites les diferents naus restaurades i baixes als cellers per veure les grans gerres allí conservades.
L’acte civil (boda) va reflexar la personalitat de les contraients fugint dels llargs discursos i obrint pas als sentiments i les emocions. Els detalls del globus i els mocadors per a les llàgrimes molt interessants. Correctament (recollons, divínament) dirigit per R.C. (jove periodista de les terres blanques), la música ens tocà la part sensible del cor amb el grup Fun Jazz (recollons, perdó per repetir la paraula mal sonant, aquest grup es capàs de tot : des de fer jazzsessions, tocar en un pub o pegar-li la volta al món amb el tio pep i la seua burra) i la família Soler i Soler.
Acabats els actes oficials, era moment dels àpats, del relax, les rialles, les cançons, els balls i de les begudes espirituoses.
El lloc és una antiga fàbrica d’olis d’orujo, alcohols rectificats, vins, misteles, concentrats i olives
Com molts sabeu, l’oli d’oliva és el més valorat i preat entre els consumidors, que s’extrau per presió directa de les olives. Altres tipus d’olis són : el d’oliva refinat i el d’orujo (aquest oli és el greix que queda adherida a les restes de l’extracció de l’oli extra i el refinat. Tradicionalment per a obtindre’l s’utilitzaven disolvents orgànics).
Els seus antics propietaris (Ferrero Conca, finals del segle XIX, principis del XX), també van construir una alcoholera a Rociana (Huelva) i una sucursal a Manzanares (Ciudad Real)
Enhorabona Maria i Leire!!

                                                                                            31 d'agost

  

dimecres, 29 de juny de 2016


la fotografia de l’amic Salva Malonda Vidal (un palmissó fent fotos, un diumenge pel matí, per Albaida) ens mostra la instantània de la solitud del caminant (dins d’un món tan global) en busca del seu destí. La vida és una anarquia en la qual res no s’acompleix del tot i res no arriba mai a la fi.
És la tragèdia o la comèdia de la vida?
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment;
La comèdia té un argument d’embolics i confusions i sempre acaba amb un final feliç.
La paraula anarquia  deriva del prefixe grec ν- (an), que vol dir «no» o «sense», i de l’arrel arkhê (en grec ρχή, «origen», «principi», «poder» o «mandat»). L’etimologia del terme la podem entendre, d’una manera general, com allò desproveït de principi director i d’origen (= absència d’apriorisme). 
10 de maig

tot es veia borrós i anàvem palpant les parets cada vegada que fèiem un pas. El lloc era humit i silenciós fins que escoltem la veu del guia que ens diu... aneu en conte que ara vénen escalons, ho notareu amb el “mamperlà”....de colp i volta, el silenci es convertí en prou de “rebombori”...sis més un foren els escalons que provocaren el “set” del vestit de guia al ensopegar amb el mamperlà i caure escales avall.
mamperlà : llistó de fusta que és col·loca horitzontalment per a limitar i formar l’aresta de cada escaló d’una escala, repisa de balcó, sòl de la llar
rebombori: soroll molt fort i confús produït per gent en aquest cas per l’acció de parlar tots d’una mateixa cosa insistentment i amb excitació
set : esgarrada angular feta a una peça de roba
12 de maig
 
amb el permís del guionista (encara que no crec que el Sr. Laverty llegeisca aquestes lletres), jo haguera canviat el final de la pel·lícula : quan mor el iaio, l’incinere i escampe les seues cendres en l’olivera empeltada d’un ullastre que planta la seua néta. Un arbre, fins ara (l’altre dia ho comentava, per gener, el nom d’un bacteri que mata l’olivera: la “xylella fastidiosa”), sempre verd, el qual té un creixement lent, és molt longeu i molt gruixut, retorçat i nuós. La seua fusta és dura i homogènia mostrant-mos boniques vetes i, amb el pas del temps, crea belles formes escultòriques com els ulls i la boca oberta que la nostra imaginació ens fa veure en el film.
Un arbre mediterrani i, per què no dir-ho, també mític : - per als jueus de l’Antic Testament, símbol de pau i reconciliació (recordeu a Noè, el diluvi, el colom i la branca); - per als romans, oli de massatge; - els grecs, honoraven als seus herois olímpics amb branques d’aquest arbre.
Sí, passareu una bona estona amb aquesta història sobre espolis de la Sra. Bollaín  on es parlen de molts temes universals d’una manera senzilla, sense aclaparar : sentiments entre parents, estimar la natura, amistat sense preu, joventut i vellesa, xarxes socials, corrupció i materialisme.
És un conte, però és un conte real (comèdia i drama)
I com diuen els majors: “Este arbre no és nostre, no el podem vendre. Trasplantar un arbre vell és un fet antinatural, la mateixa definició d’arbre és la d’un individu arrelat a un territori”
olivera (valencià), olivo (castellà), oliveira (gallec), olibondoa (euskera), olivier (francés), olive tree (anglés)

                                                                                                                                             20 de maig  
estic fent-me el bombonet del matí quan entra i ens diu bon dia a tots. Em fixe en ell i li veig “mans de llaurador”.
– Posa’m la tassa de llet que ja la tinc guanyada.
I comença a xerrar : em queden 18 i espere fer-los. Anit a les 12 de la nit estava en la mota (cavalló que limita lateralment) de la séquia del molí acabant de regar i aquest matí a les 6 i mitja ja estava “solfatant” (sulfatant = aplicar una solució aquosa de sulfat de coure o de preparats que en contenen, a fi de combatre diferents malures causades per fongs) les oliveres. Pel matí uns 300 litres i a boqueta-nit uns altres 300, en 5 dies arribaré als 3 mil. Ho faig així per no cansar-me i arribar als 18. S’acaba el got de llet i s’acomiada :
- Si demà ens vegem, bona senyal.
El cambrer (i jo també) encuriosits li preguntem :
- 18 què?
- Xe, recollons!! hui faig 82 anys i voldria arribar als 100.  
                                                                                                                                  10 dejuny

què et passa valencià? em pregunta el camí al veure’m tornar a trepitjar les seues pedres, el regall d’aigua de la font que tant en tant he begut, el taronger que vam plantar vora marge per a què no es gelara, els planters d’oliveres baixades de Castelló, l’enorme cirer(ara mort) que no deixava créixer a la resta, els perelloners desapareguts i/o amagats entre la malesa que agafava de prestat quan tenia fam.
El temps va i ve com si fóra la mar. Fa 20 anys d’eixos records i 40 anys des què Paco Muñoz li posara música a uns versos de Toni Mestre i hi va sortir 'Què vos passa, valencians?'  Des d'aleshores ha plogut molt i alguns pluviòmetres han rebentat de tanta pluja, d’altres més moderns quasi estan secs del poc que està plovent; tanmateix, el territori continua ahí
                                                                                                                                               20 de juny 




ho sent estimats lectors, hui no escriuré res perquè la colla d’amics albaidins m’han “sucat”( amb el sentit de : participar en una cosa traient-ne un profit) “els dos dits de front” (no tindre gaire coneixement o seny. Frenologia, pseudociència del segle XIX, la qual pressuposava que el front ample era signe d'una major lògica i sentit comú, i establia la mesura de dos dits per al mínim que una persona havia de tenir per a considerar-se-li “normal” quant a intel·ligència) fent unes lletretes nocturnes en la nit màgica de sant joan (felicitacions a ells i elles; i també a la resta, què collons!!); i malgrat, ser “mol²”(1 mol d’aigua són 18 g. d’aigua. x2 = 36 ml.) no tinc manera de treure el cap amb la “ponentada”( vent que bufa de l'oest i que sol ser molt càlid, però molt, ara mateix 36 graus) que està “amollant” (Soltar, deixar lliure) per les terres blanques i polsinoses de la secà que hi tenim per esta contornada (paratge que envolta un lloc). 
24 de juny


dijous, 5 de maig de 2016


moltes gràcies, lectors/es!! sí, perquè aprenem amb vosaltres,  perquè ens fa il·lusió saber que ens llegiu, quan ens feu arribar les vostres idees, quan ens feliciteu (al carrer, a la plaça, per correu, al mig de l’era,etc.). 
març-abril
Enguany, ha passat de llarg la setmana “de passió i els dos dies de pasqua” on poc estranya i diferent; però, no ve al cas explicar-vos els motius, més bé voldria, parlar de dos animalets i una herba que he fotografiat.

el mort : L’aladroc és un peix d’uns 15 cms. de llargària i es pescat a l’encesa. Té un cos llarguet amb escates grosses i és de color blau per damunt i blanc pel ventre. Eixe color blavenc fa més que probable que l’etimologia del seu nom vinga de l’àrab “al-azrák” (el blau)

el viu : si mireu la foto voreu la imatge d’un barret blanc feta pel sol i dalt d’ell una teranyina. És el teixit que un aràcnid fa amb el fil tenuíssim que segrega, i que li serveix per a caçar els insectes (si es fixeu bé,crec que hi ha un al mig, no?) dels quals s’alimenta. Aquesta paraula descendeix del llatí “têla araneïna” = tela d’aranya
Com diuen els majors (i quina raó menegen, quasi sempre, recollons!!)
“tenim teranyines als ulls”, és a dir, no vegem allò que està a prop i és ben visible

i l’herba: no estem a quaresma, però hem menjat “paella amb conillets”. No teniu perquè estranyar-se, el conillet (que l’amic Àngel ens ha dit que en castellà s’anomena “colleja”, la que ens pegaran a nosaltres si agafem el segon significat) és una herba de fulles tendres i carnoses que pareixen les orelles dels conills...


....diuen que el silenci clarament cotitza a la baixa, en tots els sentits. Hi ha soroll, molt de soroll, en general, a tot arreu. Soroll extern però també… soroll intern. Ens costa parar. Però en el meu cas el silenci intern i extern em rodeja ...shhsshhh!! el meu lloc de treball fa que parle en veu baixa o estiga callat moltes estones (i la gola també em juga males passades). Ara tinc pensaments interns que no exterioritze. Silenci, silenci total: inclosos els meus pensaments. El silenci intern deuria actuar com a estímul. El silenci del que estic parlant és aquell que deuria aportar-me serenitat, pau, ... Les paraules amb sentit tenen les seues arrels en un silenci intern; però ara, en aquest moment, és un sentiment de solitud intern que em fa por, m’espanta. No vull transmetre el missatge de tancament en mi mateix; tot el contrari, vos convide a parlar més, a preguntar, a contar els problemes, les ocurrències diàries,etc.
Sí! parlar, parlar, fer soroll. Les distàncies ja no existeixen, ara tot està més prop. Jo mateixa, pel whatsapp m’entere que el dissabte pel matí el jove equip de Laguar guanyà 5-10 a l’equip de Murla en el carrer del Nel. Com diuen els de la generació Z (nascuts entre 1994-2009*) : P.A. (progressa adequadament); els de la meua generació (la X, no vos dic de quan som nascuts*) seria un notable alt. L’altre equip va guanyar també, per la vesprada, 10-2, als del Poble Nou de Benitatxell i són colíders del seu grup.
Mentre es juguen les partides, jo passege pel barri(poble) d’origen morisc de l’Aljorf, travesse el riu Albaida pel paratge del Roser (ermita) passant per la porta de València (arc de mig punt d’època medieval) per a pujar per la costera del “cardavall” fins les muralles de la vila antiga(també medieval) i trenque per les escales que porten a la “cova del vall del riu” (eixida secreta del clos de la vila i refugi antibombes durant la guerra civil); el qual és un corredor subterrani excavat en l’argila de tap i rehabilitat. M’agafa set i m’acoste a uns dels 24 xorros que tenen les fonts del “bàrio” (d’estil barroc, segle XVIII) i del lleó (d’estil eclèctic, segle XIX)
una abraçada silenciosa
*z = tecnologia, món virtual, individualisme,
*y = peter pan (no voler fer-se major), moviment 15-M (el boca a boca), xarxes socials
*x = consumisme, sida, fi guerra freda, caiguda mur de berlin, jasp, mil·leuristes....

.....
moltes gràcies a tots i totes; hui, "els pardalets" són ràpids i veloços en informar, però jo vos contaré la història "del pardalot d'Alcoi". Com totes aquestes històries hi ha moltes versions ara vos en diré dues : 1.- personatge popular al qual se li atribuïa la feta d'haver-se lligat dos canyissos a l'esquena perquè volia volar. Es va llançar des del barranc del Cinc i, com no, morí rebentat; 2.- d'altres conten que en el moment de llançar-se, algú li va preguntar per què no duia cua i el pobre home es va desconcertar i caigué pel barranc. També el mot "pardal" i el seu diminutiu "pardalet" pot tindre tant un sentit completament obscè (reminiscències mallorquines), com un grosser o d'astúcia; però jo em quede en el refrany valencià "no s'ha de deixar de sembrar per por dels pardals" que significa que no cal deixar-se aturar pels perills (imaginaris o problemàtics). Bon dia!!....
....
la biblio la tenim de gom a gom com els “vells” temps: uns, fent un treball sobre l’edat del ferro; d’altres, acabant els deures escolars de matemàtiques; un lector llegint a Thomas Man; els més menuts jugant als escacs i al 3 en ratlla; una altra taula xerrant i dient que callen; els adults utilitzant els mini-portàtils. D’entre ells, hi ha un usuari que no vol portar les ulleres (té un ull “vago/gos”) i li conte una història : Els pinçanàs (de pinçar i nas) són unes ulleres usades per compensar les deficiències de l'ull humà que s'empraven en els segles XV, XVI, XVII. Els pinçanàs estaven formats per dos vidres rodons units per una muntura simple de ferro sense patilles que s'ajustaven al septe nasal i que podien estar subjectes per un lateral a un cordó per impedir que caigueren a terra o es perderen. Per la seva naturalesa, eren objectes de luxe, poc freqüents i propis de les classes adinerades. A Castella se'ls anomenà Quevedos ja que els va popularitzar aquest personatge.
Plou, se’n van la majoria, torna el silenci. Comença la lectura
  ......