"sense llum, ningú hi veu". Al menys això diuen les veus sàvies. Vaig a treure a llum un fet que ha succeït aquest matí. L'arxiu i la biblioteca d'Albaida estan a mitja llum com podeu veure en la fotografia (llums d'emergències). La llum artificial ens està fallant. Se'n va i torna. Torna i se'n va. Aleshores, la llum natural entra escassament (dia ennuvolat) i sense fer molt de soroll per la porta i les finestres. No tenim cap cresol, però farem llum amb els ciris que tenim guardats al raconet de l'escala. Tindrem paciència i tornarem a obrir els ulls a la llum. Encendrem el llum i farem llum.

"Que vinga, que vinga, que vinga la llum / abans que el petroli mos òmpliga de fum... /...els xavos que hi havien... que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al senyor ....." (Al Tall)

Però abans d’anar-me a encendre els ciris, vos contaré una història. 

Antigament, l’ofici de sabater era exercit quasi només per gent desfavorida físicament (coixos, mutilats, torts i desnerits (persones xicotetes). Hi havia un sabater que li deien Crispí i el qual tenia a prop del vetlador (tauleta damunt de la qual es col·locava una llum i que servia per a treballar-hi durant la nit) una ampolla (en aquells temps era una botella de vidre, de ventre redó i ample -esfera- i de coll estret)  amb aigua per a beure quan tenia set. Una nit, que estava treballant a la llum del cresol, va beure i en conte de deixar el porró a terra, la va deixar damunt del vetlador. La claror del cresol, en travessar el tou d’aigua del porró, va augmentar de manera notable i va donar una gran claror a la llum. L’aigua va realitzar una acció multiplicadora de la claror dels rajos que la van travessar.

Així, sense voler, es va descobrir aquest fet: que posant davant una llum una bola de vidre plena d’aigua augmenta la claror.