El 2 de setembre de 1962 en el registre de la propietat s’inscriu la cèdula de qualificació definitiva de 60 habitatges (vivendes) de renda limitada subvencionats. S’havien construïts en la Partida de Beniati i essent promotor el Gremi d’Artesans de la Indústria Tèxtil d’Albaida. Hi havia 4 tipus de vivendes (A,B,C,D) de 70, 73, 47, 55 m² amb l’opció de lloguer mensual o de compra. Lloguer mensual entre 365’81 i 572’80 pts. El preu de venda oscil·lava entre 87.794’40 i 137.472’00 pts. Una setmana després es feia el sorteig i lliurament de les claus als beneficiaris de les noves cases i el 8 de novembre es feia l’acte oficial d’inauguració amb la presència del governador civil de la província.

Eixe any a Albaida....

Els nadals de l’any 1961 havien estat primaverals amb una temperatura mitjana de 15ºC. El començament de l’any (1962) va arribar a Albaida amb un pa baix del braç per al personal obrer. El Ministeri de Treball havia pagat 15 jornals extraordinaris i anunciava per a primers de març, un augment dels jornals. A més a més, el ram del tèxtil d’Albaida passa a ser considerat zona 1ª (abans era zona 2ª) i això tenia conseqüències en l’augment dels jornals.

Abans de la pujada de jornals, aquests eren: 1) teixit (36-50 pts./dia, ordidors-teixidors); 2) cera (34-46 pts/dia); 3) filatura (pareguts al teixit); agricultura (60-150 pts/dia, jornaler – jornaler amb animal). Fer menció de les diferències salarials entre les dones i els homes :

a) teixidora, 36 pts – teixidor, 50 pts.;  b) operària de la cera, 34 pts. – operari, 46 pts.

Per cert, un dels jornals dels obrers d’eixe any va anar al compte econòmic del nou institut d’ensenyament mitjà per a la seua construcció (1962/1963). La col·locació de la primera pedra va ser el diumenge de Passió (8 d’abril de 1962). Les obres de l’institut no es van poder acabar abans de l’inici del curs (setembre) i el curs escolar es va iniciar en unes aules provisionals situades a l’ex-convent, antic quarter de la Guàrdia Civil i que també havia estat allí l’acadèmia “Elias Tormo”. El curs començà amb un centenar d’alumnes del poble i la comarca.

El poble creixia amb 43 nous veïns. 74 nou nascuts, 43 persones mortes i 12 nous “forasters” per fer un total de 4378 habitants.

Van ploure 471 l/m², 64 litres van ser en forma de neu.

Eixe any, després de fer-se la foguera de Sant Antoni al final del carrer Arqueòleg Ballester durant un parell d’anys, torna al lloc de costum: als quatre cantons dels carrers de Dalt (Sant Felip Neri) i Trencat (Crist de la Fe).

En l’Aljorf es compren uns terrenys, al costat del camí vell d’Ontinyent, per darrere les cases del poble, per fer una escola unitària. Com diuen les cròniques, els veïns estaven de “pláceme” perquè no hi havia cap escola des què s’annexió a Albaida. En un principi es va pensar fer la nova escola en els terrenys de l’ermita del Roser. Per cert, ja s’havien fet les excavacions per als ciments al costat del Roser quan es van comprar els nous terrenys.

Albaida també era agrícola. 6 anys abans el terme es va gelar per les baixes temperatures (-11ªC el dia 11 de febrer de 1956) i els garrofers i les oliveres van perdre la fulla i es van secar les soques, sobretot, la part de la rabassa (part baixa i grossa de la soca d'un arbre, en part soterrada, de la qual arranquen les arrels) que es va podrir. Tardaren més de tres anys en tornar a fer una collita molt minva (ni el 50% del normal). Això junt a la malaltia del “cotonet” va significar l’arrancament de milers d’arbres del secà. Es plantaren més ceps (vinyes) i arbres fruitals (albercoquers, pruneres). Però el gran canvi es va produir o transformació fou en les hortes (regadiu)  que passaren a ser horts de tarongers. Estem parlant de les partides del Rafelet, Pla, Aljorf, Clotes, Alqueria, Fanecades, Vega i Sitja.

Un parell d’anotacions de l’estiu del 62. 

Primera, a principis de juliol, la campana major va tocar “a rebato”, és a dir, a sometent o foc. Estava cremant-se l’almàssera dels Ferràndiz de Mergelina situada darrere de la seua casa, fent cantó amb el Carrer de Gràcia i front a l’Hospital. Es van cremar esportins, palla i l’enfosament de la sostrada; Segona, festes de Sant Domènec, Verge del Roser i Beat Nicolàs Factor a l’Aljorf. El dia de la Verge del Roser, el retor, que era el mateix que el del Palomar, va fer missa pel matí i se’n anà. Va deixar dit al sagristà que tocara les campanes per a la processó de la vesprada. Així va ser, sona el primer toc, però no el segon. El sagristà es va donar conte que el retor s’havia en dut les claus de l’església i que no es podia traure la santa. Els fidels amb els ciris i la banda de música es congregaren a l’hora de costum davant l’església i tingueren que fer una processó amb devots, llums, música i festers, però sense santa.

Per cert, la fira de juliol era coneguda com “Fira de Sant Jaume i Santa Anna”.

A finals de setembre ja estaven acabades les dues primeres llunetes (“lunetos”) o grans murals laterals de l’altar major (retaule) que se li havien comanat al pintor Josep Segrelles. 14 murals que reflectirien escenes reials o al·legòriques de fets religiosos del poble per a decorar la part alta de la nau central de l’església. Els acabà l’any 1967. Se li pagaven 15.000 pts. per lluneta.

Un incís històric, segons ens diu el cronista “...como pintura es de una fuerza vigorosa digna de su pintor, pero como històrica no concuadra con la realidad, ya que esta fué muy distinta como ya llevo escrito en una programa de fiestas...” (proclamació patrona i predicació de Sant Lluís Bertran) “...la proclamación de la Virgen es imaginaria del artista...” (l’acte, la imatge i el campanar). Respecte a la predicació sobre la luxúria de Sant Lluís “...también es digno de Segrelles pero históricamente sobra el escudo que le ha puesto en el fondo...y así tambien el pulpito...”(és de 1650 i no del 1588 que és quan predica; i el púlpit és l’actual no l’anterior d’una església menuda).

En octubre, la Creu del Terme (té esculpida en la pedra la data de 1603) va ser desmuntada de les Eres del Barri (cantó barri nou amb el camí calvari i fàbrica de teixit de Cándido Penalba) per a ser traslladada a un altre lloc (estava allí des de 1774). No es va fer correctament i estava malparada i escampada per terra amb moltes trencadures.

Un parell d’incisos més de 1962 per acabar : 

1) l’arxipreste que ja havia tingut picabaralla a l’agost amb els festers de l’Aljorf pels balls de festes “actos profanos”; en octubre, els va tindre amb la Guàrdia Civil i la festivitat del Pilar. Es va tindre que anular la missa anunciada perquè no es van suprimir “los actos profanos”;

2) la família Roses d’Atzeneta d’Albaida tenia una casa a Albaida on es van trobar una sèrie de retalls de premsa relacionats tant amb les campanes fabricades per ells com d’altres assumptes relacionats amb les campanes: a)“la campana “Cristina” de nuevo en el campanario” (Castelló de la Plana); b)”Donación de una campana por nuestra ciudad a Valencia del Ecuador”; c) “La campana “San Vicente Ferrer” regalada a Valencia del Ecuador”; d) “Bendición de las campanes de la Iglesia de Benetúser”; e) “Un sistema ingenioso para subir las campanes al Miguelete”.

ROSES ATZENETA (campaners.com)

Les campanes foses per aquesta marca són obra de Juan Bautista i el seu fill German. El pare es va ocupar de la fundició d’Atzeneta fins l’any 1952, entre 1952 i 1972, es va fer càrrec el fill amb la marca “Roses Adzaneta”.