Encara era nit fosca quan l’home del monyo blanc es penja a l’esquena la sulfatadora de coure (manubri de ferro i manovella de fusta), es posa la gorra de llana grisa a quadres i agafa el gaiato. S’ha alçat i hui la cama li fa un poc de mal. Arriba a les hortes de la font grossa i seu una estona. El dia comença a aclarir i els seus 89 anys comencen a passar-li factura. Tanca els ulls i li venen al cap els records de joventut. Terra viva. Llaurador.

Tot el món s’havia alçat prompte. Nit fosca. En la quadra, el pare amb eixes mans grans de pilotari, ja tenia l’albarda i la sària posada al matxo negre i a la mula. El germà estudiant estava eixe cap de setmana al poble i ja tenia els cabassos de llata, els sacs d’arpillera i les canyes a punt (primes, grosses i llargues). La germana menuda, que s’havia convertit en la dona de casa (el pare feia anys que era vidu), estava acabant d’omplir el setrill de l’oli i ja tenia el recapte apunt i havia agafat els capells de palla. La senda era llarga.

Era dia de plegar les ametles.

Els germans havien escampat les veles baix de l’ametler i el pare havia pujat dalt de l’arbre i el colpejava i sacsejava amb saviesa, amb delicadesa però amb energia suficient per arribar als caramulls. Cavien les ametles i les fulles, però no feia malbé l’arbre perquè no trencava cap branqueta i la solada feia omplir els sacs. El pare va trencar una ametla amb una pedra i tenia un bon galló, se li veia content, seria una bona anyada. El llaurador paga la major part de les despeses de l’any amb “les ganàncies” (els guanys) de la collita de les ametles. Però el pare no era mai optimista fins tindre els diners en les seues mans.

El seu germà estudiant “estava en bàbia”  (no estar atent) i havia rebut més d’un cop al cap. Les ametles cauen amb força a terra. Li pegàven la volta a l’arbre per a dir-li al pare on s’havia deixat algun grapat.

A genollons per terra, tots tres, plegaven les ametles que no havien caigut dins de la lona. El pare els remugava quan no miraven i les xafaven.

-         No xafeu per eixe costat, poseu sempre el cabàs davant vosaltres i no deixeu ni una ametla.

Els marges més difícils i els pedregals els espigolaven al final.

Bevien de la botija que havien omplit del pou i els germans s’espolsaven el poll de l’ametler  i es llavaven la cara, els braços i les cames en el cossi. Mentre el pare anava en la camisa vella ben tapat, els germans com tenien calor, ja s’havien llevat la roba i els picava tot. El poll d’ametler donava molt de desfici.

Sobre la taula de fusta ficaven el canyís arrimat a la paret i damunt abocaven les ametles i començava la descorfada. Les corfes cavien a terra per a després baixar-les al corral on estaven les cabres i les ovelles.

S’havia fet de nit, havien acabat de sopar. Estaven els quatre en silenci sentats en les cadires de boga i mirant el foc, quan el pare va alçar els ulls i va mirar el cresol que penjava de la campana de la llar i va dir:

-què orgullosa estaria la mare de veure’ns!!

En homenatge als “celles” del Poble Mig (Fernandito, pare. Adolfo, Pepito i Fernandita, germans. Paquita, mare)

Comentaris

  1. Buff, emotiu i emocionant com sempre, com m'has transportat baix d'eixe atmetller, i al raco d'eixe foc que espere q encara compartim molt de temps els fills i nets dels Celles del Poble Mig!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog