Ell tenia un germà bessó. Però havia emigrat buscant feina en la verema francesa i ja no sabien res d’ell. La darrera carta rebuda era d’octubre dient que es quedava a viure a casa d’uns cosins “pied-noir” i que li havien buscat feina tot l’any.
De colp i volta, la gent major “d’estar a mesos”, passava a ser gent major “sine die”.
Va agafar el 850 (seat) i se’n anà cap el poble a pel pare del pare i la mare de la mare de la mare. La gent major tenia que “emigrar per raons familiars i de salut”.
L’emissora de “laarràdio” del 850 es perdia per les revoltes de la carretera entre muntanyes i l´única cançoneta que s’escoltava era la de la mare de la mare de la mare vestida tota de negre i amb un mocador també negre al cap i sense llevar-se la toqueta:
- “ai, ai, la iaia està major, la iaia ja no val per a res, xiquet meu, no vull ser un destorb per a la teua família. Ara tindreu que arreglar una cambra per a mi, fer bollit per a sopar i no vull molestar. Aquest mes faré 90 i quatre més d’anys. Porta’m a una casa d’eixes modernes on hi ha gent de la meua edat (residència) que diuen teniu en els pobles grans on tu vius. Els diners de la llibreta per pagar-ho”.
El pare del pare va de copilot amb una mà agafada a la porta. Va nàixer amb el canvi de segle i amb la boina de llana de color negre és més reservat i callat i no diu ni piu, està abstret i amb cara de pomes agres. Ell, vidu des de fa cinc anys, sempre ens havia dit que del poble no eixiria mai, que allí estava bé, que no necessitava res de ningú.
La carretera surt d’entre les muntanyes i ix al pla i “laarràdio” del 850 torna a sentir-se i l’emissora dóna com a titular una notícia molt dolenta.
Paren tots tres l’orella:
-“Dimarts negre, han hagut 4 greus accidents a la Comunitat Valenciana: un d’avió, un de tren, una col·lisió múltiple en l’autovia i un terratrèmol. 600 morts!! 600!!“
No paren l’orella, planten les orelles.
Si els accidents hagueren estat en la conxinxina faríem un “oooohhh” de cinc minut i després oblit total, malgrat el saldo tan brutal de morts. Ni cas per a la majoria de la gent en una societat en la que els sentiments canvien ràpidament; però al ser a casa nostra, és diferent. El dolor humà és fa visible i els morts, els fem nostres. No s’amaguen com sempre hem fet amb “els de la conxinxina”. La mare de la mare de la mare es torna a senyar (“santiguarse”), ja ho havia fet només entrar al 850 i comença a resar en veu alta. El pare del pare va començar a “cagar-se en tots els santets” també en veu alta...
I si us dic que la notícia és real?
Sí, són els morts de covid-19 en el territori de la pell de bou en un sol dia del mes de gener de 2021.
Molts d’ells, els nostres majors. Modestament crec que s’han convertit en un àmbit horrorós de l'atac de la pandèmia i deurien, els nostres gestors polítics, de reformar a fons les residències o centres de la tercera edat.
Recordeu: la salut és el prioritari i els nostres iaios són patrimoni immaterial de la humanitat. Hem d’aprendre i gaudir d’ells i de les seues manies “que no les curen els metges”. Hui, al segle vint-i-u és més fàcil trobar iaios que corren (runners) i recorren (viatjar) món; inclús, que es facen tatuatges. Però la majoria dels valencians ens hem criat amb unes iaies patidores i uns iaios...”obedients” de contar batalletes a tothora. Diuen i conten que els pares crien i els iaios malcrien. És llei valenciana, però no li digueu res a la mare.
La millora de les condicions socials i econòmiques va contribuir a l’increment general de la qualitat de vida i va fer possible que els nostres majors s’incorporaren al món del consum com a participants actius. Van poder viatjar, menjar millor, tindre llum-aigua potable-gas-telèfon a casa, els diners ja no els amagaven baix del matalàs o de la rajola, estaven fent interessos als bancs, etc. De “estar a mesos” a casa dels familiars van passar a una “residència”. Fins ací tot pareixia bonic.
Ha vingut el covid-19 i s’ha demostrat, que algunes – moltes- de les residències o centres de la tercera edat, intensament privatitzades, no són la casa on viure una persona major en bones condicions i cuidada; tot el contrari, són cases on ha primat el negoci empresarial privat davant la cura dels nostres majors.
Els problemes del model de residències, sense ser cap expert, poden ser dos de principals: 1) estar en un mateix lloc, ingrés permanent de majors pluripatològics al costat d’altres persones en circumstàncies paregudes; 2) la gestió dels mateixos, per empreses amb ànim de lucre o formar part del sistema públic de serveis socials estructurat com el de salut.
Centres socials o sanitaris?
“model Cotino” o “model Oltra”?
En la Comunitat Valenciana, ara, hi ha 334 residències. D’elles, 32 són municipals i estan concertades amb la Generalitat, 41 les gestionen entitats sense ànim de lucre i també són concertades, 88 són centres gestionats per empreses privades que es sostenen amb diners públics i 39 són de titularitat pública (sols 7 de gestió pública directa). La resta (134), un negoci privat. Resumint, el govern valencià paga prop de 12mil de les més de 27mil places de residències existents però gestiona directament un número molt menor d’eixes places.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada