Divendres 13 de desembre, Santa Llúcia, ens hem despertat a trenc d’alba i és un dia ventós com podeu comprovar en el collage de la foto d’Albaida. “Sol rogenc, vent de Ponent” . Diuen i conten que la mare naturalesa ens envia en cada moment el que ens fa falta, però veient i comprovant el que estem fent els ésser humans amb el clima, ja no ho tinc tanc clar.

Però bé, jo hui vos vull escriu  “A tronada passada” de :

La paret del pantà, una truita sense ous i l’alçapiu

1)Mirant el vídeo de la presa d'Isber del dia 4 desembre (xarxes socials, premsa) m’ha vingut al cap una idea un poc descabellada : la memòria és com una presa/embassament/pantà d'aigua. Li dona vida al nostre esperit, el rega. Però igual que la presa/embassament/pantà, necessita de forats (sobreeixidors) per buidar-se perquè si rebenta o se'n ix per dalt desfà tot el que es troba per davant. I per altra part, una vegada buida (la presa i la memòria) es queda seca. Ens resulta difícil de creure que podem caure en eixe "barranc de l'infern" que són les malalties com  l’Alzheimer, la depressió o la bogeria. Per a mi, el passat són imatges sense fil conductor, com illes en una mar de records. De totes les maneres, les coses que s'obliden no es perden del tot. Estan dormint, no mortes, en algun racó de la memòria i, es poden despertar. 

Quant hi ha què recordar? Ni poc ni molt. Per exemple, els meus records són nou paraules: sol, família, amics, poble, natura, pilota, estima, foraster, llegir. Quines són les vostres?

*Si voleu saber sobre l'embassament d'Isber, podeu clicar als enllaços d'ací baix. L'altre dia (2010) vaig escriure sobre el mateix (3 posts):  

http://josepmoll.blogspot.com/2010/12/el-llibre-la-primera-confederacion.html (I)

http://josepmoll.blogspot.com/2010/12/segons-la-revista-dobres-publiques-del.html (II)

http://josepmoll.blogspot.com/2010/12/partir-de-1928-es-restablix-de-nou.html (III)

2) en casa, les tasques les tenim compartides i l'altre dia em tocava fer el menjar. Havia pensat, entre altres coses, fer una truita (redona) de creïlla i ceba. Però mira per on, no tenia ous. Què faig? la truita de la fam (farina, aigua, rajet d'oli, sal). Vaig recordar que tinc un vell amic al poble (Vicent) que una vegada em va dir: “jo faig truites sense ous”. Pensat i fet, li cride per telèfon. Com sempre, no contesta. Tinc que tirar mà de llibres com el del cuiner Ignasi Domènec. El Sr. Domènec va arreplegar una manera de fer-se. La seua recepta està en el seu llibre “Cuina de recursos”(1941). En els anys de la postguerra hi havia molta fam i pocs aliments i tampoc tenien creïlles, però si taronges. Aleshores, ho podem simular amb la corfa d’una taronja fins l’albedo (part blanca). La recepta prossegueix amb el bullit de l'albedo durant una ratet llarg (2 o 3 hores per treure-li l'amargor).

S’escorren bé, es posa sal i es fregeixen. Se li afegeix un poc de ceba trinxada. Ara cal inventar-se l’ou per lligar-ho tot. Com? Es frega un all en un plat, afegiu unes gotes d’oli, 4 cullerades de farina de blat, 1 culleradeta de bicarbonat, un polsim de pebre i 8/10 cullerades d’aigua (cullera sopera). Ho bateu bé, deixeu-ho reposar i ja està a punt  per fer la “truita de la fam”.

Al tirar mà dels llibres, he ensopegat en “Speculum al foder” (espill del fotre) de finals del segle XIV. El llibre parteix de la concepció galènica que hi ha sis coses no naturals que permeten mantenir la salut: menjar i beure, vetllar i dormir, l'exercici i el repòs, les replecions (abundància excessiva d'un o més humors, i en particular de sang) i les evacuacions (entre aquestes, l'ejaculació), l'aire que ens envolta, i les passions de l'ànima. És a dir, l'enamorament provoca malalties, però l'acte sexual és sa. Vos apunte un parell de begudes per endreçar la verga i que multiplica l’esperma:  1) una infusió amb llet i canyella. Beveu-la en dejú, i tot el dia en lloc d’aigua. Si voleu, li podeu afegir sucre; 2) licor de menta o com diguem els valencians l’alçapiu. Se li pot afegir glaçons. Es pren a la sobretaula i en tot moment. Si el fas un got un dit de llet amb un raig de menta i aigua gelada s’anomena “el somni blau”. Aquest es pren després de sopar. Com a mínim, i perdoneu l’expressió (penseu que estem en temps medievals) “si no planteu, al menys, riureu i xalareu (passar-ho bé) amb unes begudes ben agradables”. “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”.