1) Te’n recordes que un dia vam parlar dels bars
al poble? Estic llegint una notícia on ens diu que des de 2010, a
Espanya, tots els anys, tanquen una mitja de dos mil cinc-cents bars. Ja quasi
no queden bars com els d’abans.
Són una espècie en extinció com
les tendes de barri, les llibreries,... Eixos bars de tota la vida, eterns,
immutables, fora de llocs cèntrics
on sorgia l’amistat amb els amos i
cambrers. El lloc de les cròniques
humils de la nostra vida on s’ajuntava
un bon grapat de gent a l’hora
del vermut. Punts de germanor. “bares,
qué lugares tan gratos para
conversar, no hay como el calor en un bar” lletra
de la cançó “Al calor del amor en un bar” del
grup musical Gabinete Caligari (1986).
Els motius pels quan tanquen?
Molts i distints que no vaig a enumerar-te.
Per nostàlgia i curiositat, els amics (divendres picaeta) hem
intentar fer-te una llista (de cap) d’on
poder fer-se una cervesa i (també) una
cassalleta amb la seua pica(d)eta corresponent. La llista de bars al poble on
visc (el de les terres blanques) la formen 36+1: piscina(ara tancat), el
pansat, elvis, aranya, la vall, suiza (ara tancat), calero, palau, caçadors (ara tancat), mos i glop, círculo segrelles, bar glorieta (ara
tancat), moros nous, jubilats, gamell(ara tancat), bellota, tarifa, criteri,
panata, codere, xinés, zulay, celler, diferent,
tacos, arcs, jardí, apetitosa, roa, willy,
noise, bolera, retorn, sir lawrens més
les cafeteries/pastisseries Soler i Espí.
El +1 és el bar del Mercat que sols obri dimarts, divendres i
dissabte (dies de mercat). En els anys que porte a Albaida (quasi tants com els
de la cançó de G.C.) també he conegut d’altres com : un bar a l’Aljorf
(tancat), un bar al polígon La
Pedrera (tancat) i un bar al Carrer Nou
(tancat). Potser els més vells i encara oberts són l’actual “Círculo
Pintor Segrelles” (1966), el “Tarifa” (antic
“Odón”) i el “El
Palau” (antiga “Fonda Comercio”, els dos inaugurats l’any
1968). “El Círculo Segrelles” va passar per diferents ubicacions
(Carrer Nou i Carrer Major) . Es va obrir l’any
1927 amb el nom de “Plus Ultra”, per a dos anys més tard anomenar-se “Club Segrelles”.
2) Ahir en “la retrateria” (casa taller de fotografia) vaig
veure als meus amics retratats. Tinc un amic i amiga que celebren sis anys de
casats (pel civil) i és van
fer un “retràtol” per
recordar tal esdeveniment. Ell no volia, però ella
va insistir. Als fills dels dos també els
feia il·lusió veure’s
reflectits en una imatge. Perquè “d’adjuntats” o “viure
en pecat”, com deia la meua iaia, porten més de quinze. Al meu poble (el d’allà, lloc
de fonts i coves), el “retrattista” era la persona que feia fotografies.
Imagine que el nom es conserva i no s’ha
perdut perquè les primeres estampes
obtingudes mitjançant aquest art van ser retrats
de persona o de la família. L’obrador del retratista/fotògraf era com un teatre per aconseguir
l’ambient propici. Entre bambalines hi
podies trobar vestimentes, decorats, cortinatges, perruques, etc. que després sorgien en les imatges. A més a més, també era important la postura del(s)
retratat(s).
Recordeu una cosa : la fotografia
és el notari de la història perquè a través de
les imatges podem observar a la gent com vestien, els treballs que feien, com
eren les cases, els paisatges, la natura (viva o morta). És un document social.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada