Poques vegades el protagonisme principal d'una novel·la és la màgia. No estic parlant que la màgia siga un element important d'aquesta novel·la (que ho és) si no que la màgia, aquella distorsió de la realitat que no pot explicar-se científicament, aquell miracle que no pot vincular-se a l'acció divina, aquella perplexitat indescriptible que sentim sobre una cosa que no podem entendre… és el veritable nucli d'aquesta història provocant que fins hi tot els personatges principals perden protagonisme.

Susanna Clarke és una autora que durant 10 anys es va embarcar en la creació d'una novel·la de fantasia històrica, doncs ens trobem amb 829 pàgines (795 en l'edició castellana) de pura literatura, de passatges magnífics i de personatges carismàtics. Clarke no sols aconsegueix mostrar-nos la màgia en el seu estar més pur i fantàstic si no que ens trasllada a un univers conegut, L'Anglaterra de principis del segle XIX, per barrejar a la perfecció la novel·la històrica amb la fantàstica, per enllaçar esdeveniments reals amb fets màgics que s'encabeixen en aquells períodes on la història no arriba a explicar-ho tot. Clarke es basa en la mitologia anglesa protagonitzada per les fades per oferir-nos una història extreta directament de les arrels i les creences populars del país.

A començaments del segle XIX la màgia a Anglaterra no existeix com a tal; els mags, agrupats en associacions d'estudis teòrics només discuteixen i recorden les gestes dels mags de segles passats, sobretot d'un: El Rei Corb que durant molts anys va governar diferents regnes, va practicar la màgia més poderosa, va ser aliat de les fades i ningú mai li va fer ombra. Però el seu llegat s'ha perdut i ens trobem que al 1806 ningú recorda com fer màgia autèntica. Tanmateix, la trobada d'un autèntic mag que practica la màgia (el Senyor Norrell) fa canviar els plantejaments de la societat del moment. Norrell desitja retornar a Anglaterra la màgia anglesa per que puga defensar-se dels seus enemics. Juntament amb el senyor Strange, el seu deixeble, lluitaran per retornar a la màgia anglesa la seva glòria passada.

Però els dos mags tenen caràcters contraposats i maneres de fer molt diferents. Strange vol experimentar i per tant lluita a les guerres napoleòniques com a mag mentre que Norrell prefereix l'estudi dels seus llibres i la precaució. Les intencions d'ambdós són bones però ja se sap que l'infern n'està ple de bones intencions i la màgia pot arribar a ser molt perillosa, sobretot si parlem de la màgia relacionada amb les fades, la màgia feèrica. Així doncs, mentre els mags practiquen màgia a l'Anglaterra del segle XIX també les fades realitzen la seva pròpia màgia ara que sembla que els vells camins tornen a ser oberts…

La història de Jonathan Strange i el senyor Norrell no deixa de reflectir l'essència de tots nosaltres: La vella dualitat entre la ment conservadora, la por al desconegut i la paciència per una banda i la ment liberal, les ànsies d'experimentació i l'audàcia per un altra. Strange i Norrell són dues parts oposades del que som tots. Dues parts que a vegades es complementen i treballen juntes però que sovint discuteixen entre elles i cadascuna agafa el seu camí. Tanmateix, aquestes discussions són les que fan moure el món. Sense la primera s'avançaria massa de pressa i de forma descontrolada i sense la segona massa poc a poc de manera que acabaríem per sucumbir.

L'autora té un estil irònic i elegant de manera que et sembla estar llegint una novel·la del segle XIX. L'Alta societat de l'Anglaterra de l'època queda perfectament reflectida sota la ploma de Clarke. Els costums, el llenguatge aristocràtic, tot està plenament definit en la novel·la. Les regles de cortesia i d'aparença regeixen el comportament dels personatges… i fins hi tot dels mags (que no deixen de ser cavallers).

De fet, Clarke no mostra mai els límits de la pràctica màgica, no ens descriu quasi bé mai com es fan els sortilegis, no ens dona cops d'efecte amb parauletes en llatí. La màgia anglesa tan pot fer canviar el clima com ressuscitar un mort recent. L'únic límit màgic que s'imposa és precisament el de l'honor dels cavallers mags: A una pregunta que li fa Lord Wellington (cap suprem de les forces aliades contra Napoleó) al Senyor Strange que diu "Un mag podria matar un home?", aquest li respon: "Supose que un mag sí, però un cavaller no". En aquesta sentència veiem clarament en què consisteix la màgia anglesa. No es pot matar directament a una persona (ni tan sols Napoleó) doncs seria vergonyós i mancat d'honor, però podem posar-li tants entrebancs com siguen necessaris.

Clarke utilitza nombrosos peus de pàgina per donar més profunditat al text, desenvolupa fortament els personatges, proporciona moltes dades reals de l'època… i tot per què tinguem la sensació que realment aquesta història va passar… o podria haver passat. Els escenaris són totalment reals… York, Londres, La península Ibèrica envaïda pels francesos, Venècia… els personatges reals també: Ministres anglesos o el poeta Lord Byron

Però no tot són flors i violes. En alguna ocasió podem pensar que li manca una mica de ritme o que és una novel·la massa llarga, però l'estil deliciós de Clarke ens obliga a continuar llegint, més per continuar gaudint de la lectura que per l'argument en sí, que tot i que interessant no és especialment addictiu. Certament, a la part central de la novel·la sembla que l'autora perda una mica el nord pel que fa a la trama argumental doncs aquesta es torna difusa. I el final, un pèl ambigu no és tan rodó com hom hauria esperat.

Però no ens enganyem, aquesta novel·la és una peça molt important en el panorama actual fantàstic, i no només per la seva qualitat indiscutible si no per altres detalls: Una novel·la desconeguda que s'ha publicat en una editorial que no és de gènere amb els riscos que això comporta o la sortida quasi immediata del llibre tan en català com en castellà li atorguen una aparença de normalitat poc coneguda en una novel·la fantàstica per adults. Esperem que la màgia de Jonathan Strange i el senyor Norrell done nous aires a la literatura fantàstica actual per si més no, aquesta siga tractada amb el respecte que es mereix.