el dia de..

sempre estem celebrant o commemorant algun acte : dia de la felicitat, del llibre, del xiquet, de la biblioteca, de la dona, del treballador, del pare, de l’arbre, de la ràdio, dels enamorats o l’any d’aquest o aquell escriptor/científic, la commemoració d’això o d’allò i així fins un etcètera que dura els 365 dies de l’any on sempre s’abusa del consumisme pur i dur. La gent que em coneix sap que ho respecte però que estic en contra de celebracions perquè els meus principis em diuen que tots els dies són hàbils i vàlids per estimar, xocar la mà, fer un abraçada, anar a la biblioteca, donar una almoina, plantar un arbre, recordar i/o exposar, reivindicar un dret retallat i així la resta dels 365 dies de l’any amb les seues 24 hores completes. Tot ve a col·lació perquè em catalogue com “amo de casa” (neteja, planxa, menjar, compra, panyals, metges, educació, esbarjo amb els fills, cuidar les mascotes, etc.)  perquè em naix i m’han educat així i és una tasca diària, fosca, anònima, silenciosa i sense horaris de fitxar. Des de fa temps s’afegeixen els problemes de salut de la meua dona; la qual cosa intensifica les tasques. Jo si que voldria celebrar i aplaudir públicament aquesta tasca fosca, diària sense “bombo y platillo” que fan milers i milers de pares i mares ( i iaios/es) per dur endavant la seua família sabent que al final del recorregut un somriure i unes gràcies són el millor reconeixement que rep una persona davant una societat globalitzada i unes notícies que ens fa ser molt pessimistes respecte al nostre present.

Què no caiguem en l’oblit!