aleshores, què farem? Què direm? Puix que al cap i a la fi, ni la salut ni la felicitat es compren amb diners; però qui té llibertat, salut, amics és ric i ho sap (o no).
Què farem, què direm? des de ben jovenet, crec recordar que tenia 11 anys, estava en classe de ciències socials (6é d’E.G.B) en la recent escola unificada de Palma i Ador i/o Ador i Palma (l’ordre dels factors no altera el producte) quan el mestre em fa llegir l’escrit de la pissarra. No podia llegir el que el mestre havia escrit en la pissarra. Criden als pares. “Don José, Doña Rosario, su hijo “arropix” mucho los ojos cuando le mando leer lo escrito en la pizarra. Necesita gafas”. Eixe dia vaig entendre perquè jugava al bàsquet i no feia ni una cistella, jugava al frontó i tenia la mà dreta foradada i de porter no em parava cap. Pensat i fet. Oculista i ulleres amb els cristalls ben grossos (miopia), però que no van arribar a ser “de cul de got”. Les ulleres de cul de got eren ulleres que tenien els vidres ben gruixuts. Tota aquesta historieta ve arran de què aquesta setmana estava al balcó de casa esmorzant quan vaig anar a beure i dins del cul del got es veia el campanar i la vista del casc antic d’Albaida. Vaig agafar el telèfon mòbil i el cul del got com visor i va brollar la foto. Una foto, malgrat la poca qualitat del telèfon (longitud focal de 27 mm. 2,12 MB), que després he utilitzat, sense cap tipus de retoc (photoshop), per fer l’horari nadalenc de la biblioteca i l’arxiu on treballe. Els cristalls ens canvien la visió del món i des de l’antiguitat que la humanitat sent intriga per la bellesa, els colors i les capritxoses formes simètriques dels mateixos. En forma de minerals, en flocs de neu, de gel, en grans de sal,... els cristalls els podem trobar de moltes maneres.
Dos apunts finals abans de passar als tastets: el primer : l’amic Paco, m’ha enviat dues fotos ben reboniques de hui (ho confesse, aquestes sí que estan muntades en powepoint). Dos immensos mars de núvols (boirada), que cobreixen els dos costats de la Vall de Laguar. Les altes pressions xafen l’aire contra la terra i fa que l’atmosfera ni ventile ni es moga. Com què l’aire fred és més pesat que el càlid, es diposita en les parts fondes de les valls i de les planes. A més a més, l’aire fred condensa ràpidament el vapor d’aigua (igual que el nostre baf a l’hivern); el segon apunt per si teniu ganes de llegir, vos recomane un llibre. Jo, ara l’estic rellegint. És el llibre de Carmelina. Sí, la d’Altea. Qui? Xe, la Sánchez-Cutillas i Martínez. Què no sabeu qui és? Xe, la de “matèria de Bretanya”. És un llibre que rescata i salva de l’oblit els anys passats que ja estan morts, però on els seus personatges continuen vius en la memòria col·lectiva dels nostres pobles. Eixos records són un lligam entre el present i l’absència. Eixa cultura popular de parlar en valencià i de parlar amb la gent del carrer. Eixa vida que es viva amb les partides de llargues on la pilota va i la pilota torna (o es queda encalada).
Bones Festes!! Bon Any!!
Anem allà :
1600, abril, 10 – 1600, juny, 28. Crida
Dues crides del ministre de la vila Juan Llopis. La primera crida és del 10 d’abril : hi ha un MAL CONTAGIÒS que està escampat i va en augment per molts pobles com en el raval de Xàtiva, la vila d’Ontinyent, Almansa, València i fa una crida real pública per no gosar anar a eixos pobles. També, en la crida, diu que no es pot “ni comersar” (comercialitzar), ni tractar, ni contractar amb veïns dels pobles d’Aielo, Alforí, Montaverner, Benigànim sota la pena de 100 assots i d’altres castics pecuniaris. La crida també diu que ni gosar eixir del terme i si han d’eixir per obligació, s’ha de raonar el motiu i manifestar-ho als Jurats de la Vila. Finalment, la crida avisa que sols hi ha un portal d’entrada i eixida on examinar a la gent. La segona crida és del 28 de juny. El Justícia i els Jurats avisen a la vila de què hi ha diverses poblacions on no es pot anar com Alcoi i Xàtiva i que moltes persones de la vila no estan fent cas i són “ab poca sensor de Deu” contagiosos i porten la malaltia fent molt de dany als altres. El nou castic és de 25 lliures i 50 assots. Van ser diferents brots de pesta bubònica que van tindre diferents epicentres al llarg del segle arreu del món.
1817, es rep una vereda de San Felipe (així dita Xàtiva entre 1707-1820) a la vila unes instruccions sobre la pesta bubònica per a declarar el contagi, la preservació dels sans i la seua extinció.
Vereda: orde o avís que es despatxa per a fer saber una cosa a un nombre determinat de llocs pròxims
1828, octubre, 10, vesprada de divendres. El Justícia fa una crida per a què el Pares dominics i caputxins facen guarda en el Portal d’Alacant, es lliuren les claus de la porta del Cardavall i resta de portes obertes i s’ordena als alcaldes de barri que posen guardes i facen rondes nocturnes. Ordre rebuda pel Capità General del Regne “...en esta villa cierta epidèmia o enfermedad que a los tres dies de manifestarse se ponen los enfermos amarillos, como istericos (sic), y al tercero o cuarto dia mueren orinando negro y llenos de purgon (sic) del mismo color”. 5 dies després, La Comissió de Sanitat local informa als seus superiors de la falsa notícia de què a la vila i a la Vall (27 pobles) hi ha sospita d’una malaltia contagiosa i mortal (la febra groga) quan al poble hi havia, realment, bona salut. La notícia fou escampada (el dia 5) per un rector d’eixa Diòcesi, en concret el de Montaverner, que sense previsió i portat d'un zel indiscret va escriure a son pare, metge, preguntant-li. Aquest li ho va fer saber a la Junta de Sanitat d’Almeria, també va córrer la veu en misses particulars i després per enviar una carta al també retor de Dénia sense fonament i amb poc de coneixement del tema de las “supuestas enfermadades”. Aquest li ho va dir al Governador de Dénia de dita ciutat i d’ací passà al Capità General d’Alacant. Fet i debatut, el Capità General va manar i obligar a prendre mesures com deixar sense llibertat, detindre injustament i empresonar en el llatzeret creat a la vila, a molta gent. A més a més, es va crear un cordó sanitari en la comarca amb els perjudicis corresponents a la vila puix eren les festes patronals, estava plena de traficants que fan negocis i de traginers. i es creà una confusió general amb gent en quarantena i d’altres fugint per on podien. Des de la vila, demanen als retors “culpables”, un desgreuge dels perjudicis causats als veïns de la vila i dels pobles limítrofs.
Ictèric: Malaltia deguda a l'augment de la bilirubina circulant, que provoca l'aparició d'un color groguenc en la pell i en les mucoses.
Pulgó : febra greu i aguda, que es manifestava amb erupcions cutànies
Llatzeret: espai on s'aïllen les persones o les mercaderies que arriben d'un lloc amb epidèmia o amb malalties endèmiques per a revisar-les i observar-les.
Traginer : home que es dedicava al transport de mercaderies d'un lloc a l'altre per mitjà de bèsties de càrrega.
*Un Incís : D’ací vindrà “el mecaguendénia?” o serà de quan l’expulsió morisca pel port de Dénia?
1834, juny, 26. La junta suprema de sanitat del Regne mana tancar el poble “acordonado...incomunicado” i sols obertes les 4 portes principals amb guardes custodiant, vigilant i controlant : porta d’Alacant, portal d’Atzeneta, porta carrer La Font i porta Cardavall. Dies després també es prohibeix tocar les campanes en cas de mort o soterrament. S’ha rebut una vereda de San Felipe (encara s’anomena així) en la qual es diu que s’ha detectat una malaltia contagiosa a Lumbreras (La Rioja), Múrcia, Los Migueles (Osca). Es torna a córrer la veu d’alarma que hi ha còlera morbo per la vall (Montaverner, Atzeneta, El Palomar, Agullent), però els metges (6) diuen i certifiquen que són diarrees que no tractades passen a còlics nerviosos, i també hi ha còlics gàstrics i biliosos estacionals sense símptomes de còlera ni altra malaltia contagiosa. Els malalts són per culpa de certs excessos i mala higiene. Com resultat de l’epidèmia, l’ajuntament no tracta a tots per igual, poca parcialitat en donar socors als pobres i malalts. Reben una queixa del govern civil de la província d’Alacant. La junta de sanitat de la vila es reuneix en el Palau per ser un espai gran i ventilat i desmenteixen eixa informació. A més a més, creen dos llatzerets (quarantena), un en la casa de camp del Pla de Moro i l’altre en la casa de Joaquina Vidal en la partida de Reg Nou. També sol·liciten llicència per a fabricar 2 o 3 forns de calç i crear calç com a blanqueig i fumigació del mateix per a desinfectar el poble de l’epidèmia tinguda. Al final, decideixen comprar-la a forasters perquè resulta més barata que fer-la.
Còlera : malaltia epidèmica aguda d'origen bacterià, caracteritzada per dolor abdominal, vòmits repetits i una forta diarrea, i que produïx la deshidratació del malalt.
*recordeu en eixos anys Albaida (1833-1836) va ser vila alacantina. Alacant com a província fou creada en 1822 (4 províncies perquè Xàtiva n’era una), però amb la reacció absolutista del 1823 fou abolida aquesta divisió fins 1833, nova divisió provincial que inclogué en la província d’Alacant l’horta de Gandia i la Vall d’Albaida.
Full de 1899
El butlletí de la província de valència publica per mig del ministeri de governació unes instruccions sanitàries contra la pesta (profilaxi, desinfecció, sanejament, inspecció aliments) i davant l’alcaldia de la vila es fa una llista de les brigades formades per al cas de viure la pesta bubònica : infermers, fumigadors, portadors.
Profilaxi : conjunt de mesures que s'apliquen per a previndre les malalties
2020, covid19 ...
Antigament no existien els establiments de venda al detall com els coneguem ara, eren les universitats o ajuntaments qui posseïen el monopoli d’aquests serveis i els arrendaven als particulars, pel termini d’un any. La persona que optava a la concessió havia de pagar un arbitri per oferir un servei semblant a les actuals botigues de queviures i drogueria. Fins a mitjan segle XIX, els ajuntaments vivien dels ingressos que els proporcionaven l’arrendament amb caràcter privatiu d’un seguit d’activitats comercials com el forn de pa, l’hostal, la taverna, la botiga de queviures i la carnisseria.
Universitat, títol que es donava a les viles de la Corona d'Aragó que no eren viles reials i, per tant, no eren convocades a Corts. En història, també és des del principi del segle XIII, col·lectivitat d'habitants d'una ciutat o vila.
B) En l’arxiu d’Albaida conservem des de 1625 fins al 1855 actes d’arrendament de les tavernes i d’altres establiments que s’arrendaven.
La paraula TAVERNA és un establiment on es ven vi a la menuda i on també serveixen altres begudes alcohòliques.
«Taverna que té bon vi, ventura té prop de si»: significa que el comerç ben assortit i ben servit sol prosperar.
La paraula BAR és un establiment on es servixen begudes i menjars. És un anglicisme que vol dir “barra” (taulell). Passà al francès amb el mateix significat a inicis del segle XIX i en llengua castellana trobem la paraula, per primera vegada, en el diccionari de José Alemany de 1917 definida com “mostrador de taberna”.
Altres espais comercials eren :
ABACERIA, lloc o botiga on es venen al detall oli, vinagre, llegums secs, bacallà, etc. Segons la reial ordre de 1818, els llocs públics o “abacerías” es compondran solament dels cinc articles, a saber: vi, vinagre, aiguardent, oli i carn.
ULTRAMARINS, sempre en plural, és un establiment on es venen productes comestibles que, en general, es poden conservar fàcilment. Són gèneres que ens vénen de l'altra banda del mar (d'Amèrica o d'Àsia), especialment els comestibles, com cafè, cacau, sucre, etc.
Les dades :
1625, abril, 12 i 14, es subhasten dues tavernes de vi i oli: una se la queda Miquel Mollà i l’altra Vicent Gisbert arrendades per un any. 96 i 49 lliures anuals, respectivament; pagant la sisa imposada pels jurats i administradors de la vila.
Sisa: era un impost que es cobrava sobre els comestibles i altres mercaderies, llevant una part del pes o de la mesura.
1784, el justícia, regidors i síndic diuen que s’han fet diverses diligències per arrendar 3 tendes i tavernes per separat com és costum a la vila, però que no ha comparegut cap postor. Demanen que s’arrenden unides, taverna més tenda, perquè si hi ha gent que les demanarien.
1855, octubre, subhasta d’arrendament de la tenda taverna i abaceria del Cardavall per a l’any següent. Van juntes per intentar que hi haguen més licitadors. En elles es vendrà, lliurement, oli, vi, vinagre, arròs, baejo, tonyina, i llegums secs. Es fan 3 crides o bans i es remés la mateixa als pobles de la rodalia (El Palomar, Atzeneta, Benissoda i Aljorf – encara era poble independent-). El Plec de condicions de la subhasta són : un any d’arrendament, pagament mensual en metàl·lic de l’arrendament, fiança, no es podrà demanar ni descompte ni renunciar, no s’admetrà postura que no cobrisca o passe de les 2/3 parts de l’any anterior (360 reals bilió), obligació de l’arrendador de tindre tot l’any la tenda assortida de vi, vinagre, oli, arròs i llegums secs i en els mesos de juliol a setembre de tonyina, sardina i bacallà, tot de bona qualitat, i finalment, EL VEÍ COLLITER del poble té plena llibertat per a vendre en sa casa, a l’engròs i al detall als preus que se li acomoden i no pagar retribució alguna quan els articles siguen de collita pròpia.
El secretari llig tots el capítols de l’arrendament i a continuació encén UN TROS DE MISTO, advertint i avisant que la corredoria sols duraria el que el misto estiguera encés. Es queda l’arrendament de la taverna i abaceria del Cardavall Batiste Tormo i Vidal per la quantitat de 400 reals billó.
Billó, aliatge de plata i de coure de proporció variable que va ser usat com a metall per a la fabricació de moneda.
Segle XX,
Padró de 1957, en el padró dels contribuents de l’impost d’usos i costums apareixen 3 cafés-bars, 5 ultramarins, 2 abaceries
En 1961, hi ha 13 establiments que paguen impostos sobre consum de begudes i 14 ultramarins.
En 1979, hi ha 6 bars que tenen terrassa amb taules i cadires durant els mesos d’estiu.
Segle XXI, després de les dues crisi patides en aquests dos decennis, tanquen més bars on fer-se una, que n’obrin (de 37 s’ha passat a 26 els establiments on fer-se una: bar, pub, restaurant, etc.). Eixos bars de tota la vida, eterns, immutables, fora de llocs cèntrics on podia sorgir l’amistat entre amo, cambrer i client i anaves a fer-te el vermut o picaeta.
Potser els més vells i oberts de la vila d’Albaida, encara que amb el nom canviat, excepte un d’ells, siguen “el Palau” (antiga “Fonda Comercio”), el “Tarifa” (antic “Odón”) i el “Círculo Segrelles”. El “Círculo Segrelles” va tindre la seua primera ubicació al Carrer Nou i després passà a l’actual del Carrer Major. Es va obrir l’any 1927 amb el nom de “Plus Ultra”, però dos anys més tard es rebatejà amb el nom de “Club Segrelles”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada