Estic acabant d’atendre a una usuària que vol guardar en el seu usb/pendrive/llapis el treball que ha fet quan entra un antic usuari de la biblioteca amb una bossa de plàstic en la mà. Josep, darrere la pandèmia ja no vaig als mercats de segona mà; i ara, ho faig per mig d’una aplicació informàtica (app) i vull posar a la venda dues peces, però no se el seu nom. Em pots ajudar? Sí, clar que sí. Me les ensenya i em quede pensant. Tinc els seus noms en la punta de llengua, però no volen eixir de la cova bucal. Aleshores, anem a consultar els llibres especialitzats a vore si tenim sort. Per cert Josep, un veí del carrer m’ha dit “sevilla”, però em sona estrany. Jo estic pensant en sivella o una paraula acabada en “cingla”, però no se quina. Costumaris, diccionaris, ferramentes, animals, res no trobem els noms de les dues peces i la punta de la llengua continua sense voler soltar les paraules que estan allí “apegades”. Anem a consultar a persones enteses en la matèria. Un carnisser i una llauradora, però no ens fem amb elles. El vell i antic usuari pareix que es despaciencie. Tranquil, ara estiraré la llengua i tu em traus les paraules que estan apegades.  Eureka, bingo!!  Ja estan desapegades!! Capcingle!! piló de la romana!!

L’usuari se’n va i jo em quede amb els meus records de menut. Quan el Rabosa (carnisser del poble) pesava amb la romana. O quan el meu iaio, anava amb mon tio a fer el reboll d’olivera (o seria savina?) i amb fil d’aram feien capcingles per al matxo de casa i per fer feixos de llenya.

La romana era (o és) un instrument que serveix per a pesar, compost d'una palanca de braços (vara de mesurar) molt desiguals (llarg i curt), amb el fidel sobre el punt de suport i ganxos per a penjar-la. El cos que s'ha de pesar es col·loca en l'extrem del braç menor, i s'equilibra amb un piló o pes constant que es fa córrer sobre el braç major, on es troba retraçada (traç, ratlles) l'escala. El treball dels romaners era un ofici de precisió. La qualitat d'una romana està en funció del seu ajust i sensibilitat. Les mesures o piques són traçades sobre una peça prismàtica i uniforme i es graven amb cisell. Tant les xifres que indiquen pesos sencers com els fraccionaris, es tracen repartint els espais a compàs. Quan aconsegueix un equilibri (pes del piló), el braç adopta una posició totalment horitzontal i el fidel vertical. El pes es llig al braç graduat.

Capcingle era (o és) una anella de fusta que va posada en l’extrem de la cingla (era o és una faixa ampla de cordell, de cànem o d'una altra matèria resistent, la que es fa passar per davall del ventre d'un animal de càrrega per a subjectar l'albarda o la sella). També es feien servir per fermar feixos de llenya (o de ramulla), s’estirava en terra una corda trenada llarga en un cap de la qual hi havia el capcingle, i s’hi anava tirant de la llenya o la ramulla damunt; quan n’hi havia prou, passaves l’altre cap de la corda per dins del capcingle i s’anava estrenyent fins formar un feix. Els repobladors mallorquins de les nostres terres feien els capcingles amb brull de savina que es posava al foc per doblar-lo, intentant que no es cremara, i quan estava calent se li fermava (subjectar) una corda d’esparts que mantenia la fusta tibant (flexible) i que li donava al capcingle la forma característica.