1914 a l'arxiu d'Albaida.
A la vila d’Albaida es condemna en juí de faltes a 15 dies de presó a Santiago E.M. i Vicente O.C. per haver furtat garroves. L’arrest menor (pena de caràcter lleu que dura entre un i trenta dies) és realitza en l’anomenat dipòsit municipal situat al Carrer Sant Francesc, nº5, planta baixa). Com diu la gent major “hi ha que guanyar-se les garrofes”...
L’oralitat del valencià continuava al carrer i en tots els bans de l’agutzil (més de 50 en eixe any). Bans que el Sr. Alcalde li escrivia a l’agutzil també, tots, en valencià. El ban és la crida, pregó o edicte, publicat per orde d'una autoritat. Bans de tots els colors : per pagar impostos, per allistar mossos (quintos), per pasturar ramat, per instal·lar calderes de vapor en les fàbriques de cera per a fer ciris, per prohibir circular pels carrers cantant i tocant instrument sense demanar autorització escrita, per prohibir jugar a pilota a tots els carrers del poble sense llicència (multa de 25 pts.), per a llevar l’aigua de les fonts públiques (obres en séquia de l’Argamasa), per a subhastes d’aprofitament llenya i pasturatges en la muntanya (Covalta), per a prohibir acostar-se a les eres i garbellar des de la posta a l’eixida del sol sense llicència, per a prohibir l’entrada i el jocs de xiquets en l’estació via del tren ni tocar els vagons, de prohibir anar els gossos solts sense corretja, de prohibir llavar roba bruta en les séquies i rius i que la bullguen en casa abans de dur-la al llavador (epidèmia tifoidea = tifus). Tifus : Malaltia infecciosa greu que produïx febra alta, deliri o prostració, aparició de crostes negres en la boca i a vegades presència de taques puntejades en la pell.
L’alcalde en funcions (Juan Sempere Mergelina) i el secretari municipal se’n van al dipòsit-magatzem de mistos i fòsfors de la vila per tindre coneixement i recompte de les existències. Del número u i dos (0), del tres (66), del quatre (17), del cinc (20) i unitats de cartró (108)...
L’empresa d’extintors MiniMax de Barcelona escriu a l’ajuntament de la vila indicant la necessitat de tindre el servei d’incendis per a la seguretat de l’edifici i del veïns; aleshores els ofereix els seus productes...
En el terme municipal d’Albaida hi havia bastants habitants que vivien a l’extraradi (zona situada als afores d'una població) en 42 cases de camp o masos situats en una explotació agrària tradicional integrada per una casa de camp amb diverses dependències i per les pastures, les terres de conreu i els boscos que té adscrits (Aznar, Barranquets, Coma, Ferri, Forcall, Molí, Palloch, Palmera, Sandon, Vega, Xopà, etc.). Sumant-los tots estem parlant de 191 habitants amb diferents professions : masover, moliner, jornaler, guarda i mitger (persona que conrea terres d'un altre a canvi de repartir-se els fruits a mitges amb el propietari)
Balneari de Bellús a l'arxiu d'Albaida.
El senyor Sensio (veí de Castelló de Xàtiva, històricament; també conegut com de la Ribera o Vilanova de Castelló i ara oficialment Castelló) està malalt de fibromiàlgia. Bo, en 1882, la malaltia no es coneixia amb eixe nom. El metge José Pérez li ha diagnosticat reumatisme fibrós i li mana un tractament “tome nueve baños generales en la aguas de Bellús”. Per cert, els banys generals és una tècnica individual que consisteix en una banyera arran de terra a una temperatura entre 38 °C i 40 °C durant 15 minuts, on trobarem dos dolls constants, un fred i un altre calent, que s'aplicaran en zones altes de l'esquena i muscles evitant en la mesura del possible els primers segments de la columna cervical.
L’antiguitat de l’ús de les aigües de Bellús amb una finalitat curativa no està clara. Potser ja foren conegudes pels romans. El que està més clar és que el nom del brollador conegut com “Alfama” vol dir “bany d’aigües calentes o aigües minerals”. Eixa paraula àrab ens indica que en l’Edat Mitja, les aigües de Bellús ja eren conegudes. La paraula balneari ve del llatí “balnearium” (banys públics medicinals). El cristianisme desterrà la seua costum. En l’època moderna els balnearis ressorgeixen amb l’aprofitament de les antigues termes (establiment públic de banys d’aigües minerals calentes). El primer lloc en ressorgir fou el balneari de la ciutat de SPA (Bèlgica) al segle XIV (nom que fou prestat als anglesos posteriorment).
Les aigües de Bellús són de dèbil mineralització (bicarbonatades, acrotermes i litíniques) que es van utilitzar com a remei curatiu i terapèutic (reumatisme, neuràlgies, traumatismes i altres malalties), també per abastir al poble de Xàtiva i com aigua mineral comú (embotellada “Bal Bellús”, anys 60 del segle XX). El balneari de Bellús aprofita les aigües de la font d’Alfama. A principis del segle XIX es va construir un edifici de banys per a malalts. Era una casa de 70 pams de llarg i 18 d’ample cobert de canyes, bigues i teula vana (sense altre sostre que la teulada). Els banys eren 5 basses quasi iguals de grans (2x2,5 m.) i estan excavades en la mateixa roca i pel fons ix l’aigua que les ompli. En eixa època el propietari era el Marqués de Bèlgida que el tenia arrendat a un veí de Guadassèquies.
Les aigües són declarades d’Utilitat Pública l’any 1878 i el balneari el compra J. B. Mompó; el qual realitza dues grans millores : la primera, fer un anàlisi químic de les aigües (Universitat de València); la segona, transformar el balneari en una construcció moderna i dotada de tots els serveis, tant per als malalts, com per a l’entreteniment lúdic : pinà, hotel, edifici de banys, xalets, capella, sala de cinema, piscina, cafeteria, etc.
Fins finals dels anys setanta del segle passat quan va baixar l’afluència de visitants i el balneari deixà de funcionar (1979). Poc anys després tot fou derruït i la riuada de l’any 1987 va soterrar els brolladors d’Alfama. L’any 1995 es construí la presa de Bellús.
Esborrat, inundat i transformat per l'exigència de les grans obres públiques tan poc donades a aliar-se amb emocions, sentiments i reminiscències, l'esplendor de dos segles quedava sota l’aigua.
La Bíblia valenciana a l'arxiu d'Albaida.
Hi ha un lligall (un conjunt de papers que es corresponen amb un expedient) preservat (guardat) i conservat (no perdut) a l’arxiu municipal d’Albaida del prevere de València Camilo Abad i Satorre. Entre ells, una escriptura de venda d’una casa a Muro d’Alcoi feta a Albaida; un quadernet de receptes (dolors, antireumàtica, ferides), tisanes (de la vida, als que tiren sang per la boca) i mètodes curatius (sífilitis, humors, còlera); un pergamí del seu títol de batxiller de dret civil (1798); un full dels gojos de Sant Engraci de la parròquia d’Aielo (1840); les indulgències de 1775 de l’església de l’Assumpció de Maria d’Albaida i una fulla manuscrita escrita a dues columnes corresponents a les dues darrers planes de la bíblia valenciana de Bonifaci Ferrer publicada l’any 1478.
Mirant a contraclaror, la filigrana és “SABATE” (veure explicació de “filigrana” en la fotografia adjunta). Un dels problemes estructurals de la manufactura paperera (molins) als segles XVIII i XIX era el subministrament de draps vells, la matèria primera fonamental, que podien ser de lIi, cànem i, posteriorment, de cotó, i que atenent a certs criteris determinava la qualitat del paper resultant.
Sabíeu que la quarta llengua en què s’imprimí la Bíblia fou la valenciana? La primera fou la Vulgata llatina (Gutenberg, inventor de la impremta, en 1455 a Magúncia); la segona, a l’alemany (1466); la tercera, la versió toscana (italià, 1471); i la quarta, la valenciana atribuïda a Bonifaci Ferrer, impresa a València, per Alfonso Fernández de Córdoba i Lambert Palmart, en 1478. Bonifaci era germà de Vicent Ferrer (Sant) i inicià en la la cartoixa de Portaceli (Serra, Camp de Túria) la traducció de la Bíblia cap l’any 1400. Diu així el colofó: «Acaba la Bíblia molt vera e cathòlica, treta de una Bíblia del noble mossèn Berenguer Vives de Boïl, cavaller, la qual fon trelladada de aquella pròpia que fon arromançada en lo monestir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer, doctor en cascun dret e en facultat de sacra theologia».
Aquesta Bíblia fou revisada posteriorment, abans de ser impresa, pel dominicà inquisidor Jaume Borrell. Foren impresos sis-cents exemplars que aviat havien d’ensopegar amb les reticències de la nova Inquisició, la castellana, estesa a la Corona d’Aragó per obra i gràcia de Ferran II, encara no «el Catòlic», en 1482. Això que hi haguera una Bíblia en valencià no li agradà gens ni mica a Tomás de Torquemada. En 1498, a instàncies de Torquemada, s’inicià el procés contra la Bíblia en valencià. L’inquisidor a València, Juan de Monasterio, ordenà la confiscació de tots els exemplars de la Bíblia. Els volums de la Bíblia arromançada (posar en romanç o llengua vulgar romànica allò que s'ha escrit en una llengua clàssica) de fra Bonifaci havien de ser lliurats a la Inquisició, sota pena d’incórrer en delicte d’heretgia, i cremats.
Finalment, però, les Bíblies es cremaren; totes? Una sobrevisqué i arribà a la Biblioteca Reial d’Estocolm (Suècia), però es perdé en l’incendi que arrasà aquesta biblioteca en 1697. D’aquesta Bíblia valenciana, cap al 1480, s’imprimí el llibre dels Psalms a Barcelona, que ha sobreviscut en un únic exemplar, hui a la Bibliothèque Mazarine de París. I l’atzar volgué que se salvara un full, el darrer, de la Bíblia valenciana.
Bé, el capteniment de la Inquisició fou tal que la Bíblia desaparegué i fins i tot hi ha qui dubtà que haguera existit. De totes les maneres, el crim no fou del tot perfecte. Deixà empremtes, moltes, i dels sis-cents exemplars condemnats a la foguera restà el full d’un que anà a parar a la cartoixa de Portaceli, el bressol de l’obra. Al cartoixà Joan Baptista Civera (1575-1655), alcoià, mentre escrivia la història del seu establiment monàstic, era l’any 1646, un capellà de València li lliurà quatre fulls de la Bíblia valenciana. Els Annales de la cartuja de Porta Coeli de Civera constaven de dues parts: una primera, De totis, i una segona o Vida de varones ilustres de Porta Coeli en el manuscrit de la qual inserí el darrer full de la Bíblia valenciana.
El manuscrit l’arribà a veure Jaume Villanueva (fare dominic, teòleg i erudit xativí) a les primeries del segle XIX, però posteriorment es perdé amb l’exclaustració de 1835. A la fi de segle XIX, el manuscrit de Civera aparegué en una masia de Bellver de Cerdanya (Lleida). L’associació Lo Rat Penat el presentà a València en 1908.L’erudit alemany K. Kaebler, expert en incunables, estudià el full i conclogué que era part de la Bíblia desapareguda («The Valencian Bible», a Revue Hispanique, núm. 21, 1909). Les ofertes al llaurador cerdà foren moltes i finalment el vengué a un antiquari de Barcelona i poc després fou adquirit per la Hispanic Society de Nova York, que és on actualment està.
Remeis casolans.
Continuant amb el lligall dels Abad a l’arxiu d’Albaida, hi ha una quartilla de 12 planes i un full solt (dues planes) on es parla de tisanes, receptes i remeis casolans (any 1834).
1)Tisana per a curar als que tiren sang per la boca. Ingredients : liquen inlàndic (1 onça), malvavisc (3 onces), regalíssia (2 onces), goma aràbiga (3 onces), violetes (1 onça), flor de malves (1 onça).
Onça : unitat de pes, era la dotzena part d’una lliura. La lliura valenciana equivalia a 355 gr.;
2)Tisana de la vida. Descoberta pel metge del rei Enric de França. El pare del metge visqué 108 anys prenent-se la tisana de la vida, i ell, Caterina, el metge, visqué 120 anys. Es prenen dos gots (12 onces) en dejú, 3 voltes (primavera, canícula, tardor) a l’any durant 15 dies. Ingredients: mig almud d'avena grapat d'arrels de xicoires silvestres, mitja unça de cristall mineral dues cullerades de mel. En les anotacions apunten : és beguda agradable en prendre's.
Almud : Antiga mesura de grans, de valor variable, equivalent en terres valencianes aproximadament a quatre litres; també era el recipient de fusta en forma de piràmide quadrangular truncada que servia per a mesurar grans;
3)Composició de l’aigua de Bañares (poble de la Rioja). Ingredients picats en un morter de pedra: tartrat, sal de figuera;
4)medicina per a tercianes (apareix, una classe de febra palúdica-malària-, cada tres dies) i quartanes (cada 4 dies). Ingredients: empastre de rent i “doncel” verd picat;
5)recepta per als dolors : tot picat en un morter de pedra: arrel de briònia (carabassina), oroval, fulles de tabac verd, romer. En un perol es mescla tot més oli comú, vi, aiguardent;
També escriu el mètode curatiu de la sifilitis (sic), mals d’herpes i resta que tenen el seu origen en la massa de la sang i en la irregularitat i acritud dels humors
Humors: en la medicina antiga, eren líquids corporals com la bilis, l’atrabilis, la pituïta i la sang del grau d'equilibri dels quals es considerava que depenia la salut i el temperament d'una persona.
D’altres receptes són : a) per a “saratanes” (sic) (càncer de mama), esquinços i opilacions; b) anti-reumàtica; c) per a tota classe de ferides, contusions, llagues fresques i velles; d) per a curar el còlera (extreta de lo publicat en el “Diario de Valencia” de 1 d’agost de 1834;
us deixem l’enllaç del diari per si uns pica la curiositat: https://weblioteca.uv.es/cgi/view.pl?sesion=2021111113244016581&source=uv_se_b10210349_18340800&div=1
“Per a tot hi ha remei, menys per a la mort” i “Qui té mal, cerca remei”.
Diuen i conten els majors (sapiència popular) que les medicines més importants són la doctora Alegria, el doctor Sol, el doctor Somni i el doctor Aliment i que quan aquesta medicació falla hi ha que recórrer a la doctora Medicació.
Els remeis són allò que és aplicat per a curar o alleujar una malaltia. Els remeis casolans tan coneguts pels nostres avantpassats i que tan poc profit tenen actualment. Medicina natural respectuosa amb la medicina convencional.
Tractaments preventius, remeis casolans, receptes ancestrals, ungüents, infusions, etc. es tracta de comprendre, aprendre i aprofitar els recursos i les virtuts de la naturalesa.
Una vella filosofia de la vida i la salut. Una mirada al passat o un apunt contra l’oblit.
La tisana és la forma més habitual d’extraure les substàncies curatives de les plantes i productes vegetals i s’han begut al llarg dels segles, tant com a medicina com simple plaer. Inclou tres processos : infusió (aigua bullint amb plantes trossejades), cocció (coure les arrels o tiges per extraure més substàncies) i maceració (reposar per ablanir i extraure parts solubles).
Les plantes medicinals són els remeis més antics de la humanitat. Totes les cultures han fet servir recursos vegetals per a tractar malalties i afeccions de manera natural. I no sols investiguen les seues propietats els partidaris d’una medicina alternativa, també els grans laboratoris farmacèutics perquè més de la meitat dels fàrmacs del mercat actual estan fets amb plantes medicinals.
Les primeres apotecaries de les quals tenim notícia són del segle X. L’apotecari era una espècie de metge i farmacèutic rodejat de morters, matrassos, embuts, pipetes, pinzells, flascons, filtres, espàtules i recipients.
El cine en l’arxiu d’Albaida.
En la dècada dels anys 20 del segle passat, el cinema s’havia convertit en un mitjà que arribava a tot tipus de públic i estaments socials, però una de les mesures de la dictadura de Primo de Rivera va ser prohibir l’exhibició de films que donaven una imatge negativa d’Espanya.
L’any 1924 es realitza un ban al poble per a què la gent vaja al cine a vore una pel·lícula i unes varietés, tot en benefici per a l’asturianeta. Regina García va perdre els dos braços sent xiqueta (9 anys), les corrioles de la serra van tirar a caminar, van embolicar els braços de Regina i els van arrancar a l'altura dels muscles. Va recórrer el món com a artista i va lluitar per l'educació infantil i la igualtat de les dones.
A principis de l’any 1927 (gener) se li notifica a Francisco Ridaura Soler, empresari propietari del Teatro Ideal Cinema, que queda prohibida l’exposició al públic la pel·lícula muda “el tiro de gracia” codirigida per Juan i Adolfo Vázquez Humasqué (mallorquins, Adolfo fou el fundador del Real Sociedad Alfonso XIII Foot-ball Club, que posteriorment va adoptar el nom de Reial Mallorca) i produïda per Edisson Films remuntada l’any anterior. Malauradament, no es tenen notícies de la seua localització actual. Eixe any, el ministre de Governació va censurar en Espanya la projecció de totes les pel·lícules de la Metro Goldwyn Meyer com a reacció a la imatge nefasta que donaven dos dels seus films de ficció (“El clavel” de España, 1926 i “Romanza espanyola”, 1927).
*Remuntar, en el llenguatge audiovisual vol dir empalmar (diverses seqüències fílmiques) de manera que formen una successió ordenada.
*censura, control del contingut dels mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per a assegurar que es respecten determinats límits imposats de caràcter moral, polític o religiós.
Ja no tornem a tindre notícies sobre cinema al poble, en l’arxiu, fins l’any 1948/1949 quan es demana als propietaris del “Teatro Español” (Víctor Reig Juan) i del “Odeón” situat al carrer Gràcia, 21 (Elías Pastor Molina) el seu aforament : 584 i 518 butaques, respectivament.
L’any 1954, Adelino Bixquert Mahiques sol·licita l’obertura d’un local per a cine d’estiu “Cine Avenida” situat al solar entre els carrers Santa Anna i Remei on van 10 cases.
1955, el retor José Pla Ferri sol·licita llicència d’activitat per a un cine d’estiu del Patronato Parroquial situat en la Plaça Major, 2.
1957, l’empresari Juan Colomer Nadal sol·licita reobrir el cine d’estiu “Avenida” que està en front de les escoles nacionals de Passarel·la i que l’havia comprat a A.Bixquert. Eixe mateix any, compra el “Teatro Español” o “Gran Teatro” a Enrique Cardona, anterior propietari. El “Gran Teatro” (nom de la façana) està instal·lat en la Glorieta (carrer Remei) i Vicente Martínez Pont és soci de J.Colomer. El local és reformat per a fer cine.
El cinema estava en el seu esplendor i posaven autobusos des d’Atzeneta per vindre al cine a Albaida i començaven a vore’s les primeres pel·lícules a color “Technicolor” i en el format visual “CinemaScope”. El 15 de març de 1957 és veu a Albaida la primera : “La túnica sagrada” al cine “Odeón”. Espai que un any més tard (1958) és adquirit per Julian Martínez Estades, nou propietari. A l’estiu és el “Cine Avenida” també projecta la pel·lícula “Vichita” en cinemascop.
Eixe mateix any, es sol·licita instal·lar i obrir un nou cine d’estiu “Terraza Azul” al carrer Sant Francesc, nº1 sol·licitat per Julian Martínez Estades. I també obri les seues portes el nou “Cine Catequístico” destinat per als menuts i regentat per la Catequesi Parroquial. El saló del cinema és l’antic pòsit del blat (carrer Gràcia) i que també és emprat per les “Hermanas Paulas” per a fins de primer ensenyament.
*cinemascop, és un sistema de rodatge i projecció cinematogràfica panoràmica que comprimix les imatges lateralment durant el rodatge, ampliant així el camp visual, mentre que les torna a eixamplar en la projecció.
*tecnicolor, és el procediment que permeté per primera vegada, cap a 1940, reproduir en la pantalla els colors dels objectes.
L’any 1974, el cine “Odeón” passa a propietat de Ricardo Rico Pastor.
En els anys huitanta, a l’institut “Josep Segrelles”, es realitzaven sessions de cineclub* en divendres.
*cineclub, eren associacions dedicades a la difusió i l'estudi de la cultura cinematogràfica, que organitzava projeccions i comentaris de pel·lícules.
Rellotge públic del campanar en l’arxiu d’Albaida.
Un rellotge que, malgrat estar ubicat en un edifici religiós, és competència de l’administració local. La mesura del temps resulta un factor essencial per ordenar la vida pública i esdevé inseparable de la Modernitat i el sistema capitalista. Els primers rellotges mecànics començaren a desenvolupar-se a Europa a finals del segle XIII i es perfeccionen a mitjans del segle XIV. Habitualment, aquests enormes rellotges s’instal·laren en llocs elevats i públics com torres civils o més sovint en els campanars de les esglésies. Ara bé, si les campanes dels temples assenyalaven el temps dels oficis religiosos, aquests primers rellotges mecànics buscaven mesurar el temps civil, anomenat “la veu de les hores”. No vull oblidar-me que els rellotges públics no eren l’únic sistema pel qual el veïnat d’Albaida s’assabentava de l’hora. També estaven els “serenos” de nit que la seua missió era voltar per barris de la ciutat cantant les hores i els quarts i anunciant si estava serè, núvol, plovia o nevava.
Un incís amb una pregunta: serà casualitat o no que Suïssa, famosa pels seus rellotges, siga també la seu d’un important empori bancari?
Bé, anem al que anem. L’any 1856 és construeix el remat del campanar. L’any anterior, pel mes de febrer, l’ajuntament, essent alcalde J.A. Soler i Bono, fa palesa la necessitat de tindre un nou rellotge perquè el vell sempre està en reparació i per la necessitat del mateix en un poble agrícola (feines del camp i tanda de reg). El pressupost de l’obra, en un principi, va ser de 4.500 reals (4 reals = 1 pesseta; recordar que la pesseta com a moneda va ser introduïda l’any 1868). El mestre obrer va ser José Reig i l’arquitecte Jordi Gisbert, alcoià, el qual va emprar carreus de pedra per a l’exterior i rajola per a l’interior. Des del primer dia que la corona de la part superior tingué problemes de construcció com, per exemple, que la volta (bòveda) de la torre no suportava el remat on col·locar el nou rellotge. La insuficiència solvent de l’ajuntament (els diners havien eixit de la poda i “entresaca” -tria- dels pins de la muntanya) i l’encariment de l’obra (32.850 reals) va provocar la subscripció voluntària dels veïns amb el que cadascú podia aportar. Les obres van estar parades molt de temps i no fou fins l’any següent quan es van ficar el penell i el rellotge. *En les fotos adjuntes del tastet podeu vore la litografia de finals del segle XIX (1880?) feta per l’impremta Viuda de P.Martí. San Fernando. València i la de 1987,des de l’actual biblioteca i arxiu quan estava fent-se l’ajuntament nou “casa Germanes de Llinàs”.
Tanda és el torn de regada que toca a cada participant d'un dret d'usar l'aigua d'una séquia o d'un riu segons la reglamentació establida.
Penell és l’aparell constituït per una peça lleugera de metall, generalment en forma de sageta o de gall, que gira a l'entorn d'un eix vertical i que assenyala la direcció del vent.
Litografia és un sistema d'impressió en què el dibuix es fixa per mitjà d'una base grassa damunt de la pedra litogràfica o bé damunt d'una planxa metàl·lica de zinc o alumini.
Anys 50 del segle passat. L’any 1952, el veí del poble Vicente Soler Bodí sol·licita la plaça d’encarregat de donar corda al rellotge públic, però l’ajuntament desestima l’escrit perquè no hi havia cap vacant. El conductor del rellotge de la ciutat ja era el veí José Tormo Costa.
A finals d’any (octubre), el veí Fernando Tormo Martínez presenta un escrit a l’ajuntament renunciant a ser l’encarregat diari de donar corda al rellotge públic per les seues moltes ocupacions i per la seua mala salut. Fins a febrer, era Antonio Blasco Penalba el qui tenia la clau de la porta d’entrada a la torre i li donava corda al rellotge (sagristà i campaner).
Durant els tres anys següents (1953, febrer-1956,setembre) es va designar com encarregat de donar corda al rellotge al veí Antonio Quilis Llin. Feina que no li era incompatible amb el càrrec de guàrdia municipal (gratificació anual de 900 pts.)
El mes de setembre del 56, l’ajuntament designa un nou encarregat de donar corda al rellotge públic, és el regidor José Tormo Bellver. La raó? A Antonio el van destituir per abandonament de la feina (servei), la qual cosa causava molt de perjudici als treballadors i veïns del poble al no poder concórrer a l’hora exacta als llocs de treball o als viatgers que agafaven el tren o l’autobús (el rellotge es retardava o s’avançava 15/20 minuts). Al nou encarregat li donen les claus del rellotge i és assessorat en el seu funcionament pel tècnic Ramon Biosca Querol. La gratificació anual era la mateixa. Però dos anys més tard, el nou encarregat sol·licita li siga augmentada la gratificació anual perquè la vida s’ha encarit molt i perquè tots els dies puja una volta a la torre-campanar, inclús dos o més vegades per a donar corda i regular els retards o avanços. L’ajuntament acorda gratificar-lo anualment amb 2.100 pts.
8 anys més tard (1966), José Tormo Bellver torna a sol·licitar un augment de la gratificació anual per donar corda al rellotge públic perquè el cost de la vida ha pujat, com també els salaris i finalment perquè inverteix temps en la cura del rellotge i perquè l’hora a d’anar en relació a la de Ràdio Nacional d’Espanya. Sol·licita cobrar 400/500 pts.al mes (ara cobrava 175pts/mes). L’expedient està incomplet i no sabem com va quedar la seua sol·licitud.
El darrer canvi del rellotge públic del campanar es va realitzar entre 1979 i 1981 quan és realitza la seua contractació directa o procediment negociat amb un preu màxim de 650 mil pts.(3.906 €) Es van presentar dues empreses, Viuda de Murua de Vitòria-Gasteiz i Manufacturas Blasco de Relojes Públicos de Tarragona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada