Tinc vertigen. Més del que em pensava.

Vertigen a eixa sensació d'inseguretat i de por de caure de dalt a baix de l’escala per l’alçaria de les prestatgeries que guarden llibres que ningú ha obert en 30 anys.

Tinc vertigen al pas inexorable del temps perquè la mina del llapis no era tan resistent com creiem. El temps està esborrant les lletres que amb dolçor, gran esforç i superació escrivia l’auxiliar de la biblioteca. Estic repassant amb un retolador negre permanent les signatures de les caixes per a què el temps no esborre i oblide la feina feta en una sala d’un dipòsit d’una biblioteca pública qualsevol.

El temps és el mitjà impalpable i intocable que fa desaparèixer la tasca escrita i que esborra de les nostres memòries les petjades deixades. Un treball fet amb estima de conservació del fons bibliogràfic de la biblioteca i que no volem que el pas del temps esborre dels nostres records. Perquè recordar és estimar.  

Petit Homenatge a una Dona Anònima amb discapacitat (Miriam) que malauradament ens va deixar massa prompte i que va lluitar amb totes les seues pors per integrar-se laboralment en una societat de primeries del segle XXI, a la seua monitora (Júlia) per la seua feina fosca i encomiable amb el fi de desenvolupar itineraris de formació en llocs de treball per a persones amb discapacitat o diversitat funcional dins del projecte comarcal  “Trèvol” i a totes les demés dones anònimes que en el seu ofici i quefer diari aconsegueixen ésser protagonistes de la seua pròpia vida perquè hem de creure en les persones.

 Vespres del Dia de la Dona. Biblioteca d’Albaida

Però, malgrat tot, hem de continuar fent camí i com tant bé diu una companya comarcal del gremi arxiver (Neri)

 “un somriure al recordar, un somriure ben gran i que els records sempre es mantinguen, encara que tinguem que utilitzar retoladors negres”

El llapis tal com el coneguem hui en dia té uns 200 anys d’història. L’ésser humà sempre ha emprat materials naturals com els minerals per a fer grafismes perquè permeten dibuixar sobre una superfícies.  L’altre dia, com aquell que diu, els artistes de l’època medieval (segles XV-XVI, Leonardo, Van Eyck, Botticcelli,...) empraven una ferramenta anomenada punta d’argent “silverpoint” per a fer esbossos. Era una barreta de plom i estany que s’aplicava en una base especial que contenia un poquet de clarió (guix). Però la història del llapis es remunta en concret al mineral conegut amb el nom de grafit. L’any 1564 a Anglaterra s’explotaven jaciments de grafit per a comercialitzar-lo en forma de barres (com hui en dia ho coneguem) o també adossat a un mànec de metall “porte-crayons”.  Però, era un mineral escàs i seixanta anys després es va tindre que buscar un substitut a Alemanya. Es va crear una fàbrica de llapis fets de grafit i sofre (Kasper Faber). Fou a finals del segle XVIII (1789) quan a Anglaterra van començar a fer llapis envoltats de fusta. Però fou Napoléo qui va encarregar a N.-J. Conté que trobara un substitut als llapis importats d’Anglaterra. El senyor Conté experimentà amb grafit de menys qualitats i en 1795 va patentar el que seria el precursor del nostre llapis actual “crayon”. Què va fer? Ara sembla molt senzill, va preparar una barreja de grafit i argila que va coure perquè s’endurira i la va introduir en un suport de fusta.

Voilà! Havia nascut el llapis modern. Són llapis que es poden numerar i classificar segons la mida, el to i la seua textura. El renét (besnét) de Faber va perfeccionar el procés de Monsieur Conté injectant la pasta a dins d’una fusta foradada. La qualitat d’un llapis dependrà del material de la pasta, de la seua puresa i composició. Quanta més argila, més dur. Menys argila, més o menys greixós depenent de la qualitat del lubricant o aglutinant. Els llapis es classifiquen per lletres (sistema Brookman) i números (sistema Conté). Els llapis d’escriure van de l’1 al 4 (més número, més duresa) i els de dibuixar va des del 8B (més tou) al 10H (més dur).