Des de la llunyania insípida del teclat d'un telèfon mòbil li pregunte a dos amics savis si l'arbre de la fotografia és un xop, per la soca llisa i de color gris, però els dos em diuen que, a colp d'ull, sembla un llidoner perquè té una copa rodona i ampla.

Els curs escolar començava a finals setembre i els més espavilats ja tenien la bossa de l'escola a punt. Però no sols de llibres i llibretes; també un estoig amb goma d'esborrar, llapissera, un canut (un bolígraf marca "bic" de cristall buit) i una bosseta de paper d'estrassa plena de pinyols de llidó. Era la batalla de les pinyolades. Quasi sempre començava des dels pupitres del final de la classe fins que la mestra o el mestre ens pillava i ens castigava agenollats i de cara a la paret amb els braços en creu i un llibre a cada palma de la mà. 

El llidoner (o lledoner) és un arbre que es pot fer molt gran i és oriünd de la Mediterrània. Sol ser un arbre aïllat (no forma bosc) i actualment el podem trobar com arbre ornamental en els jardins i/o voreres de les ciutats perquè els homes que saben diuenque tolera la contaminació. El seu nom científic és "celtis australis". És un arbre de fulla caduca. El seu fruit, el lledó,és negre per fora i groc.  És menudet (mig centímetre),  comestible i té bon sabor, però té poc "xixi", puix quasi tot és pinyol i maura en setembre i octubre. Tradicionalment era un arbre que creixia vora rius, barrancs i terrenys pedregosos. S'emprava en les vores dels marges per evitar solsides perquè fa moltes arrels profundes. La fusta forta i flexible de les seues branques s'empra per fer mànecs, gaiatos i forques. El seu nom en castellà,amb tot el respecte a eixa llengua, personalment no m'agrada "almez". Crec, sincerament, que la paraula llidoner és més bonica.