Tinc un bon amic que l’altre dia em va dir...”xe, Josep, eres un tio artista. Igual planxes un ou,
que fregeixes una corbata...”. Em va fer riure de valent. Tot venia
a conte de què escric i
parle de tot un poc. M’agrada que
la gent conega i estime un poquet més les coses que li rodegen. Aquest matí, el Josep Miquel se’n anava a treballar i ens envia una
foto a la família. El
Montgó pareix una illa pètria i silenciosa que sorgeix de dins
d’una mar de núvols. Una mar de núvols és una acumulació horitzontal dels núvols baixets anomenats estratocúmuls. Són núvols causats pels vents de la mar que
estan carregats d’humitat. Aquest
fenomen explica la inversió tèrmica o el
que és el mateix, temperatures més altes en la muntanya que en la mar.
Una fotografia que podria ben bé ser una quadre paisatgístic d’un artista
romàntic que contempla la natura des d’un lloc aïllat i visual atractiu. Un paisatge
cromàtic on destaquen els colors freds (blau,
gris, verd) front el càlid
(rogenc) de les teulades de les cases.
Sense voler, el Montgó és el protagonista.
Una escena per conservar en la retina. Entre Dénia i Xàbia,
imponent, està el massís del Montgó. Del no-res, s’alça cap al cel. El Montgó se situa enfront la Mediterrània com un far en forma de pedra. Una muntanya que descendeix
suaument cap a la mar, però en arribar a la vora, es torna vertical i tot un penya-segat
ple de coves. El Montgó és un espai (parc) natural protegit
des del 1987 perquè a banda
de la seua singularitat estructural i ecològica, se lo uneix la presència de recursos culturals, patrimonials i d’assentaments humans. El Montgó, solitari i vertical és la talaia del marquesat de Dénia i de la Mediterrània. Majestuós i visible des de la llunyania. Punt
de referència per a viatgers i mariners per a
orientar-se; dels moriscos, obligats a abandonar les seues cases a l’ésser expulsats de les seues terres,
una vegada que la serra del Penyó no es va convertir en el cavall alat per arribar a l’Alger (llegenda del Cavall Verd); i,
dels nous repobladors mallorquins per arribar a bon port, en búsqueda de les seues noves
terres.
D'aquells que marxaren i d'altres que arribaren.... Vespres de novembre de 1609. Nit fosca i tèrbola. Plou. Cossos mig nus i banyats. Tot és un silenci i sols es sent el sospir i bategar dels cors de les ombres capdavanteres. Filera humana. Caps catxos, pensaments llunyàs. Tenen por, però els soldats els obliguen a seguir caminant. Arriben baix del castell, es sent l'olor marí de l'aigua salada i s'escolta el soroll de les ones colpejant el vaixell amarrat al port. Para de ploure. La lluna plena trenca els núvols i il·lumina la gran muntanya i els seus penya-segats incrustats en la mar. Els fan pujar de manera forçosa, d'un en un, per la passarel·la al vaixell que els durà a un destí obligat i no desitjat perquè són expulsats de les seues terres. Tots no. Els seus fills ens són arrabassats a la força. Són els botins de guerra dels soldats. Dos germans. Yousef té 9 anys. La seua germana Amira 5. Ell porta una coixinera. Fulles de llorer, brots de ruda, ram
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada