Estic referint-me als rellotges públics dels campanars dels pobles i en aquest cas al del poble de la meua família paterna. Contat i debatut no és la primera vegada que algú veí es queixe del soroll del toc de les campanes (estudi acústic) a un jutge i que aquest els done la raó perquè superen els nivells de decibels i provoquen molèsties.
Els articles 11 i 12 de la llei de contaminació acústica (2002) parlen de “cap font sonora no podrà emetre o transmetre nivells de soroll i vibracions superiors als límits establerts en el present títol ...cap activitat o instal·lació no haurà de transmetre a l’ambient exterior nivells sonors de recepció superiors als indicats en la taula 1....”
Què serà el proper?
Prohibir el cant matiner dels pollastres als pobles?
Qui no vullga pols, que no vaja a l’era.
Anem cap enrere, però sempre som a temps de canviar de rumb.
Enclavat el poble entre muntanyes, encara conserva la tranquil·litat d’escoltar el soroll de les fulles seques que el vent de ponent fa redolar per terra. Hui fa un dia de sol de tardor i la gent major s’assenta als bancs de la carretera per fer la “xarra(d)eta” de migdia. Un repic suau marca la una de migdia. El so prové de la campana de l’església de Santa Teresa i Sant Pasqual Bailón construïda entre 1730-1733. El seu rellotge és protagonista involuntari d’una polèmica sonada. Una queixa/denúncia pot fer que es quede mut per les nits i no repique les hores nocturnes de 22 a 8 h.
En el món rural, el toc de les campanes té més importància del què sembla. No sols “informen” de les hores; també del treball al camp (esmorzar, dinar), de les celebracions religioses (casament, mort), de les lúdiques (festes), de focs (incendis) ... o simplement, la quotidianitat de mesurar el pas del temps. Entre la gent senzilla, els xicotets detalls, els senzills detalls, són veritablement importants.
Com molt bé diu un amic meu que entén de lleis “...crec que és un despropòsit que s’arribe a prohibir el toc de les campanes i més ara que en alguns pobles s’ha recuperat el seu toc manual...”. Eixe so forma part de la nostra cultura, costums i tradicions. El so de les campanes i del rellotge són tradició a la nostra terra. Però clar, una cosa és tradició i l’altra legislació. Les dues en una balança tenen, a vegades, mal equilibri i com també em diu el meu amic”...una cosa tinc clara, si arriba al Jutjat amb estudi acústic seriós i càlcul decibels superior al permès a l’exterior, la sentència prohibirà el toc”.
Però mireu l’exemple d’Albaida i d’altres pobles com es possible la seua recuperació. La Generalitat mitjançant el Decret 111/2013 ha declarat el toc manual de les campanes com a BICI (bé d’interès cultural immaterial) de l’església parroquial de Ntra. Sra. d’Albaida, del campanar de la Vila de Castelló de la Plana, de l’església catedral basílica de Sta. Maria de l’Assumpció de Sogorb i Sta. Maria de València; i, aleshores, resulta absurd, prohibir la tradició.
I si ens anem arrere en el temps (1855-1857), un any després de la desamortització de Madoz, l’ajuntament d’Albaida essent alcalde J.A. Soler i Bono i la junta creada per canviar el vell rellotge públic del poble sol·liciten a la Diputació una ajuda per a l’obra. La reforma del campanar la va fer l’obrer José Reig. En un principi el valor del cost és de 4.500 reals (la pesseta com a moneda s’introdueix el 1868. 1pta = 4 reals). Com l’ajuntament no té suficients diners i l’encariment de l’obra amb el pas del temps (8mil reals) provoca la subscripció voluntària de veïns amb el que puguen aportar. L’ajuda arribaria pel sobrant de l’impost de “propios y de la poda y entresaca de los pinos del monte”. La Diputació va accedir a l’ajuda de l’obra advertint que hi havia que reintegrar als “propis”, els sobrants de l’entresac. Però l’obra es va encarir perquè van tindre que fer un reforç de la volta (bóveda) del campanar que subjectaria el nou rellotge. Es paralitzen les obres un llarg període per falta de diners. Es sol·licita nova “entresaca” i una nova subhasta dels pins fins aconseguir instal·lar el nou rellotge al campanar.
-“entresacar” és aclarir una muntanya o mont tallant alguns arbres per espaiar els nascuts molt a prop.
-“propios” (finançament municipal) englobaven tots aquells recursos que gaudien els municipis de forma indefinida o perpètua es va tendir a identificar els propis amb els béns immobles dels que s'obtenien rendes i als arbitris amb els impostos indirectes locals. Durant l'Antic Règim els propis incloïen les finques rústiques i urbanes que reportaven ingressos a la hisenda local, però també en la mateixa categoria figuraven altres recursos, amb denominacions diverses, que es concretaven en gravàmens sobre l'activitat comercial Des d'aquest moment es van incloure entre els propis diversos tributs, juntament amb l'anomenada privativa i prohibitiva, és a dir els monopolis, que sobre determinats proveïments (carn, peix, oli, tavernes ...) gaudien moltes corporacions locals des de segles enrere en concepte de regalia de la Corona.
I si ens anem arrere en el temps (1597), què seria de la literatura castellana si el rellotge de la Presó Reial de Sevilla no li haguera marcat les hores a un recaptador d’impostos tancat durant 3 mesos? Allí va “engendrà” la seu obra més coneguda. Parle d’un tal Miguel de Cervantes i el seu Quixot.
I si ens anem encara més arrere en el temps, el rellotge mecànic va aparèixer a Europa a principi del segle XIV. Ràpidament es van popularitzar els rellotges als campanars de les esglésies. Hi ha documentació escrita del rellotge de la catedral de Norwich construït entre 1322-1325. El rellotge mecànic medieval més antic que encara funciona és el de la catedral de Salisbury (1386).
Malgrat que puga semblar un anacronisme, hui tothom té rellotge i els mitjans de comunicació actual substitueixen “al llenguatge de les campanes”, crec, sincerament, que formen part de la nostra cultura i identitat com a poble.
El toc de les campanes, com a manifestació d’un costum tradicional, es pot protegir mitjançant una ordenança municipal, però conciliant tradició amb el legítim dret al descans i a la intimitat. En ella es poden posar mesures correctores com la disminució de la intensitat dels repics de l’hora; o incorporar en la normativa municipal la consideració de singularitat pròpia dels tocs quan superen els llindars de soroll, i dialogar per a què s’accepten les mesures acordades.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada