M’he retrobat al poble dels “moros, cabelis, judios” (gentilicis populars) amb gent que feia temps que no ens veiem perquè, enguany, he anat molt poc (quatre dies mals contats). Un cap de setmana de quatre dies amb els sentiments contraposats, de felicitat i rialles front ulls humits i amargor. Ha estat el retrobament amb la família i els amics i també amb dues persones molt valentes i lluitadores (una maratoniana “runner” del Tourmalet de les terres blanques i de fer pastissos de nadal; i, un ex-pilotari del lloc de coves reconvertit en recol·lector d’herbes remeieres – plantes medicinals i curatives- i adobador d’olives).

Està sent un any complicat i difícil de digerir per a totes i tots on hem vist que de colp i volta s’enfugia el demà amb un present incert i gelat. Hem plorat de desesperança perquè no trobem una raó o motiu al que està succeint.

Però bé, tornem al poble dels “moros, cabelis i judios”. El “pont laboral” de quatre dies ha estat envoltat de passejos molt ventats. D’eixos de bufar-se els dits.

El vent, la rosa del vents, s’ho empassa tot. És un ésser immaterial i efímer. Ens amaguem d’ell, darrere del tossal o dins de la cova, però el vent, xiula i xiula, ens sacseja, ens escup a la cara i es fica als ossos. El vent bufa ben fort i para el nostre caminar. El vent té una presència invisible que espanta les fulles seques de la tardor i els nostres pensaments. Bufa i bufa, no para de colpejar fort i gelat, perquè ens vol recordar que encara podem continuar caminant, sentint, per a què no oblidem que estem vius.

La vida és com el vent, sembla que no hi és, que no el notem, però necessitem que ens colpeje a les galtes per sentir que som vius. Al final, tot va sobre la vida i la mort i el que tinga que ser, serà. Ningú mor del tot, si no se l’oblida perquè  per molt que bufe el vent, les estreles no s’apaguen.

Resumint el meu cap de setmana ventat: un dia bufat (veure definició/significat novè del diccionari de l’AVL); un altre dia, gaudint del plaer del menjar (dels déus) amb l’embotit casolà de “Ca Rabosa” i de la sogra (Rosita);  un altre, fent un esmorzar de cinc hores (Bar Papa) al poble de malnom “algepsers i mal faeners”; i finalment, una passejada terapèutica amb dinar on els ibers van fer el seu castellet i el nostre senyor va perdre una espardenya (Venta El Collao).

Llevant, xaloc i migjorn; llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal, vet ací els vuit vents del món.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog