El matí, a trenc d'alba, ha començat ple de núvols, però no feia gens de fred. La passejada matinera amb el meu company, el gos, hui era un poc més curta perquè havia quedat amb els amics de “divendres picaeta” de fer una esmorzada “guarera de tardor i olives”.
Molt senzilla : sardina de casco, per aquesta contornada diuen de bota, ou fregits (dos per barba menys l'amic P.S. que no menja ou) dues cabeces d'alls, pebrera verda, per les terres blanques diuen pimentó i tomaques de penjar seques. A més a més, S.T. ens havia cuit un parell de pans casolans i tenia esclata-sangs per a la “picaeta”. Ho sent, m'ha dit que no diga on ha anat a fer-los. Els de la muntanya d'interior els anomenen pebrassos. Excepte els esclata-sangs, tot comprat, el dimarts, en el mercat del poble. Comerç de proximitat (salauerer, verdurer, granger, llaurador). El vi, l'herberet i els dolços també han sigut de comerç de proximitat segons ens han dit J.A. i P.S.
La meua feina, a banda de posar “la ganeta de menjar”, era netejar les sardines amb el marc de la porta (descamar), desbusssar el peix i fer el “fregitori” i vendre'ls la loteria de nadal dels festers de la Vall de Laguar.
qui sóc jo per canviar la natura? Pensat i fet. Agafe la senda del riu i com podeu comprovar en el reportatge fotogràfic ha estat una passejada distreta i amb els quatre ulls (porte ulleres que s'embafen amb la mascareta) ben oberts fins l'antic escorxador.
Per cert, ahir vaig escriure sobre ell perquè m'agradaria que la gent estimara i valorara i recuperara, el patrimoni (tot) que els nostres avantpassats ens han deixat i intentar no viure d'esquenes a ell. Està morint-se en silenci i sense queixar-se o fer soroll: assagadors, riu, sèquies, escorxador, fonts, casc antic, poblat ibèric, castell vell, malnoms, llengua materna, carrers amb nom popular i les històries contades al racó del foc., etc.
Estimar la natura, tota una aventura. Vos deixe en el reportatge fotogràfic riu Albaida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada