Les i els festeres del Poble Dalt han fet una festeta
(torrà) a la Plaça per celebrar aquest Sant i com no, el lloc d’encontre no era
altre que “la barreta”. Picades de tot tipus fetes per les mares i “algun” pare
(molt bones totes, clar que sí!), però jo em quede en una picadeta que està
perdent-se...
La llavor d’aquest llobí
comestible és de color groguenc. Hi ha de flor blanca (salvatge) i no és
comestible. Aquesta lleguminosa conté glúcids, lípids, proteïnes i alcaloides
que li donen un gustet amargoset que desapareix quan es macerat en aigua amb
sal (salmorra).
Recordeu de no confondre amb la “llobina (llobarro)” ni amb
la cabra “llobina” (de pèl negre i blanc) 😉
Encara recorde quan “la ti Amparito” (Bar “Nostre”) ens
enviava a Font Figuera per aquest llobí que tenia en remulla durant més de
dotze hores que després el colava i el posava a bullir(sense sal) uns deu
minuts i passava per aigua freda.
Coberts d’aigua (sense sal) i canviant l’aigua dues vegades al dia. Al cap de
15 dies, si ja no amargaven, els posava amb aigua (ara amb sal) i a menjar.
Ja sabeu de quin llegum parle? Bo vos deixe que...
“tinc encara el tramús a la boca” (persona molt innocent, serà
per això que m’agraden tant?)
22 de setembre de 2017
Hui entra la tardor o la primavera d’hivern. Quan el calendari del temps es feia basant-se amb
les tasques agrícoles, pareix ser que l’any s’acabava
a setembre. Per lògica agrària : collites fruitals fetes i comença la sembra. El nom del mes en
eusquera (irail) concorda amb la idea de final d’any.
Com les persones, cada any tenia el seu nom propi pres de la circumstància que l’havia determinat. La gent més
vella, crec que tenien més memòria que nosaltres, es reunien i
decidien el nom. Vos donaré algun
exemple : el de la vinguda del francès
(1808), el de la picor (1470), el de les set pluges, el de la riuada, el de la
fam, etc.
Jo ja tinc arreplegada la renda (garrofes, ametles i feta la
verema) i li vaig dir al meu tio que ens llaurara el bancal. Però la terra estava endurida per la
ploguda i s’han fet moltes “gleves”.
Aquesta “gleva” no és la
mateixa que quan estàs
esperant que tots arriben en “gleva” (tots vénen a l’hora). O eren serfs de la “gleva”, la
terra a la qual eren adscrits els serfs (vassalls del règim feudal)
19 de setembre de 2017
Perdiuetes, perdiuetes. La perdiu roja, o simplement perdiu
es distingeix per tenir vermells el bec i les cames. Vos ho conte perquè la fotografia que vaig fer ahir per
la vesprada no ho podeu distingir. Diuen i conten que quan el fas major tornes
a fer “xiquillades” i que ens tornem “cabotes”. Això m’ha
passat a mi aquest cap de setmana. Després de
dos dies d’una pluja no massa intensa
(uns 25 litres) em vaig “encabotar” en anar a arreplegar la dotzena d’ametlers que em faltaven. Plogut i
banyat.
Vaig pensar : per què no has
anat a buscar caragols?
No hi ha mal que per bé no
vinga : no haguera pogut fer la foto de les perdius i haver descobert el seu
cant : escotxegar o escotxinar.
La cultura popular interpreta el seu cant de manera humorística com per exemple :
que xic! Que xic! No en tinc sinó un xic!;
blat segat! Blat segat!.
Inclús fan
diàleg i tot entre elles : - carall que
et fot! Ací hi ha un caçador!; - com va vestit?; - mal
vestit, mal vestit!; - fugim, fugim!.
Com que jo anava ben vestit (és broma
: brut de fang i banyat) 😉 trobe que que van canviar el cant i deien : -
ben vestit, ben vestit!; - fugim pas; risquem pas res!.
Si teniu apetit o com diuen al meu poble “ganeta” de
lectura. Passeu per les biblioteques i demaneu “Les
perdiuetes” de Mariló Sanz. Il·lustrat per Xavi Sellés i
publicat per Caixa Ontinyent dins de la seus col·lecció “Cadireta
de Boga”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada