Nit fosca

             Plovineja sobre els nostres cossos mig nuets. Agafats de la mà caminem sobre el fang apegalós. Davant de nosaltres hi ha ombres una, dues,....no pots acabar de contar-les, no saps qui són,

i pense : també volen fer el mateix viatge que nosaltres!.

*llig escoltant música* punxa en:   cercles en el gel 

            Tot és un silenci, sols sents el sospir i bategar de cors de les ombres capdavanteres. Tenim esgarrifor, però volem seguir endavant. Hem pres la decisió ! ho necessitem!

           

            El murmuri de les ombres i una petita claror que es visiona darrere d’un escarpat rocallós ens dóna a entendre que hem arribat a la sortida del nostre viatge. Sentim l’olor marí de l’aigua salada i d’una mar arrissada. A parat de ploure, la lluna trenca els núvols i sorgeix per il·luminar la nostra aventura. Tenim els cossos banyats per la pluja, l’emoció dels sentiments ens fa córrer per tot el cos una sensació de fredor intensa com quan de petits jugàvem fent cercles de gel.

            La barca està a tres pams i mig del roquissar. Està nua, sols veus dues fustes i sis rems. Ens fan pujar d’un en u, la majoria estem neguitosos. Cada vegada estem més estrets i sentim l’alè, no sols del teu company, sinó de tots els acompanyants del viatge desitjat i esperat.

- Pense : prou! No hi cap ningú més!

            La fusta on estem assentats està lleugerament impregnada d’aigua. No importa res! Tot siga per descobrir un lloc més bo en les nostres vides.....

            La barca és menuda, no té quilla. Les ombres solten les cadenes que l’amarraven a les roques i comencem a remar cap un destí desconegut, però desitjat : la llibertat.

            Mar endins ens trobem , anem fent torns de remar perquè les hores passen i sols hi vegem aigua i més aigua. El poc menjar que dúiem anem repartint-lo amb els que s’han quedat sense res. Ara ja no són ombres, són éssers humans. Ens ajudem i compartim els poquets queviures que podem posar-mos a la boca.

            L’aigua dolça també s’esgota, de dia la xafogor ens fa beure més del què ens pertoca; de nit,  les flassades banyades per l’aigua salada no ens protegeixen i la majoria patim calfreds i tremolons. Intentem amb les nostres poques forces posar rumb a la direcció del vent del nord. L’oratge comença a embolicar-se i les nuvolades tapen el cel. Diminutes gotes d’aigua banyen les cares cremades pel sol. Trons i rellamps acompanyen acústica i visualment una tempesta que rebolica violentament la mar.

           

            La barca trontolla damunt les onades gegantines. Les envestides de les ones ens fa anar a la deriva, sense govern, emportats per la tempesta, cap un destí imprevist i desconegut: la llibertat. Una onada gran que trenca amb violència fa que dues “ombres/éssers humans” caiguen a l’aigua.

- Pense : vull i no puc ajudar!. Plore d’amargor i desolació

Les ombres/éssers humans els quals no tenen nom, de la nit al matí, s’han convertit en germans de sang : te’ls estimes!.

            Passa la tempesta, estem dormisquejats o mig morts. No ho sé, tampoc recorde quants dies fa que vàrem iniciar aquest viatge cap a la llibertat

-         Pense: sempre he estat un perdedor

-         Pense : no agafeu barques cap a la llibertat, no val la pena.....

....s’enfonsa la barca....