Les cançons traspassen fronteres i uneixen a les persones. De boca en boca en els vostres avantpassats, ara d’internet en internet en els vostres ipads i ipods. Travessen dures cuirasses i ens donen l’oportunitat de conèixer altres vides i món, és a dir, altres cultures.

 Si en lloc de barallar-se per ser més ric, per colonitzar i ser més civilitzat les persones ens comunicàrem amb música i cançons, ens entendríem molt millor i les diferències es farien xicotetes.

 Sabeu per què u dic? perquè el que cantem de menuts i aprenem cantant mai s’oblida. La música i les cançons uneixen aspectes emocionals, del coneixement i si voleu, també, espirituals. Un poble que canta es manté jove i és un lloc on val la pena viure.

      Anem a tancar els ulls, tots menys els músics per si les mosques, i imagineu-se a tots els xiquets i xiquetes del món mundial, fent un rogle, mans amb mans, sobre la Terra. Com si li estiguérem pegant la volta al món i escoltem els versos del poeta :

 ...mireu als xiquets/ executar la dansa./ És una dansa antiga/ de les que ja no es dansen./ Tothom ja sap la dansa/ i arreu del món es canta,/ perquè tothom l’aprenga/ no deixeu d’ensenyar-la/...

                        ... i la història del narrador...acompanyada de música ....

eva i fun jazz

 ...En l’escola de Muro, un poble prop d’Alcoi, els mestres havien organitzat una excursió al cim del Benicadell. Els alumnes havien demanat l’autorització als pares i ja tenien la motxilla amb entrepans, aigua, sucs i fruita preparada. Tenien que eixir de bon hora perquè no volien que la tornada es fera de nit fosca. Faltava el tio Pep, l’home que els tenia que fer de guia per les sendes i camins de la muntanya.

- Què estrany!! el tio Pep, sempre puntual i aquesta vegada arribant l’últim van comentar els mestres.

De colp i volta, escolten renillar “hi-ha, hi-ha”.

- Vaja, el tio Pep amb la seua burra. Serà divertit!!

- Bon dia. Esteu preparats per a fer el viatge més llarg del món?

Ens va sorprendre la pregunta.

- Si anem al Benicadell!! i a la vesprada ja estem a casa. Van contestar els mestres i alumnes.

- Ja ho se, però, en qualsevol racó, revolta, font del camí podem descobrir mil i una història. Són petites històries per a cors grans...

El Tio Pep els va explicar que per anar al Benicadell era millor pujar per Gaianes i baixar pel port d’Albaida. L’eixida era al costat de la piscina municipal i després de beure un poc van iniciar el trajecte fins Turballos on van agafar el camí d’Almoroig.

- Quin nom, pareix àrab! va dir el mestre de valencià.

- Sí, va contestar el tio Pep. Els musulmans que van viure en aquestes terres venien del nord d’Àfrica. Un continent enorme del qual vos contaré un parell d’històries perquè és molt gran...

Àfrica :

al sud de Marroc, a les portes del desert, hi havia un poble anomenat Amazigh que significa “home lliure”. Allí en un ksur (casa de fang/argila) vivia una família rodejat de palmeres i roses roges i grogues. Un dia, els pares van tindre que anar al mercat a vendre les catifes de llana de cabra i els fills es quedaren a soles a casa. Els fills jugaven davant de casa quan passà un pastor i els regalà un dàtil i els va dir :

- Aquest dàtil del desert, al menjar-te’l es passen totes les preocupacions per lo dolç i delicat que és.

El germà major el provà i s’oblidà de tot. De colp i volta, va pensar, si agafe la burra i vaig a buscar els dàtils podré dur per a tots els de casa. Caminant i caminant per l’arena del desert va sentir la brisa dolça de les palmeres i els seus dàtils grocs. Allí estaven. Ompli les alforges amb tots els dàtils que va poder i se’n tornà. Però el sol cremava i va començar a bufar el vent de xaloc. Va perdre les forces i es desorientà. Sols veia pols d’arena. Quan, al fons, va veure com miratges, eren els seus germans, un darrere l’altre, indicant-li el camí de tornada a casa. Eren de veritat i havien vingut a buscar-lo. Però sabeu que? al tindre que pujar a tots els germans al llom de la burreta van tindre que tirar els singlots de dàtils al desert perquè la pobra burra no parava d’esbufegar. Així van poder arribar a casa on els esperava l’olor del te d’herba-sana i pa acabat de fer tan dolços com els dàtils del desert. Conten els vells que dels singlots de dàtils tirats van créixer moltes palmeres.

            Un poc més avall, al bell mig de l’Àfrica, eixe continent desconegut i oblidat, vivia una xiqueta de la tribu Massai. Un dia banyant-se en el riu, es va trobar amb un home ben alt i de parlar estrany que li va preguntar :

- Bona “tagda”, xiqueta. Que has vist “peg” ací un elefant?

– No, no n’he vist cap!

L’home gran contestà : - oh, quina “contragietat”! i se’n va anar.

La xiqueta massai va anar a avisar a l’elefant que estaven buscant-lo:

 – Gràcies, amigueta, eixe home vol arrancar-me els ullals per a fer braçalets i anells. Avisaré a la resta.

Al cap d’una estona, pel camí de tornada a casa, el mateix home li pregunta :

- Has vist “rinocegont” o “cocogdgils”?

i la xiqueta li contestà :

- No, no senyor, no n’he vist cap.

Com no, la xiqueta massai anà i avisà al rinoceront i al cocodril que estaven a prop del riu:

- moltes gràcies, bonica, van contestar el dos a l’hora. A mi, va contestar el rinoceront, vol tallar-me la banya per a fer un mànec de ganivet.

- El cocodril li digué: a mi vol matar-me per a fer unes sabates caríssimes amb la meua pell.

Després d’avisar a uns i altres, la xiqueta massai es donà conte que s’havia perdut i damunt una pedra començà a plorar. Els plors arribaren a orella de 2 monos i una girafa. - Què et passa? li van preguntar. Vaja, tu eres la xiqueta que has salvat a l’elefant, al rinoceront i al cocodril.

- Per què plores?

- M’he perdut. Au puja, al meu coll, li digué la girafa. A l’estar dalt de tot, va mirar a dreta, esquerra, davant, darrere i en la llunyania va veure el seu poble i sa casa.

            Sense donar-se conte, havíem arribat a Gaianes i estàvem pujant pel calvari. Allí el tio Pep ens va indicar que agafàrem el camí de la dreta. Al cap d’una curta estona de caminar el tio Pep es va parar al costat d’una Cava o pou de neu com ens va dir ell.

- És la Cava del Tio Silvestre. Fa temps ací feia molt més fred que ara i la gent acumulava la neu en aquests llocs. No feia tant de fred com un continent anomenat ...

Àrtic:  allí vivia un petit Inuit amb la seua família en un tipi (així s’anomena sa casa cònica folrada amb pells d’animals). Un dia, tota la família, va eixir a pescar, cadascú per la seua banda. Com que allí dalt està tot gelat, el petit Inuit va tindre que fer un forat al gel per poder llançar l’ham. Espera que espera, al cap d’una estona va pescar un peix d’un pam més o menys. L’espera havia sigut tan llarga que s’havia fet tard i se’n torna cap a casa. Al cap de poc, va trobar al seu germà.

- Com ha anat? has pescat alguna cosa?

- n’he pescat un! va dir el petit Inuit

- Bah! que poc... mira jo quatre, li va ensenyar el germà

Però el petit Inuit era orgullós i sense pensar-ho li va dir al seu germà :

- alça! si són xicotets. El meu és més gros, i va obrir els braços de bat a bat.

El germà impressionat pel tamany se’n va anar corrent al poble i a crits feia saber a tothom que el seu germà petit havia pescat un peix gegant!. Estaven tots admirats i van encendre una foguera per cuinar el peixot. Al poquet va arribar el petit Inuit tranquil·lament, sense recordar-se del seu peix.

- i el peix tan gran? per què no el portes? li van preguntar.

El petit Inuit es va treure de la bossa un peix de pam. La gent del poble el va mirar en pla burleta i li van dir:

- Com deies que era el peix?

El petit Inuit es va fer blanc i després vermell i contestà :

- Em sembla que he exagerat una miqueta.

Però com ja ho tenien tot preparat, van fer festa grossa amb bacallà i caribú (ren salvatge), però el petit Inuit va tindre que rentar els plats.

- Tots?

I li contesten :

- No sigues exagerat, que tampoc hi ha tants!

            Les històries que ens contava el tio Pep eren tan boniques com el paisatge que estàvem descobrint amb la nostra primera excursió al Benicadell. Tot era un descobriment i sorpresa. Sense tindre temps de respirar i en un bufit vam sentir que un mestre parava en sec de caminar i ens deia en veu alta :

- Aneu en atenció! i mireu un poseu els peus perquè ací hi ha un pou sense protecció i pareix que siga molt profund.

- No crec que siga tant fondo que puga arribar fins el continent de l’altre costat del món, va contestar el tio Pep.

- Quin continent diu ? li va preguntar una xiqueta

- Oceania : tot són illes, grans i petites, on vivia el tigre de Tasmània : el marsupial carnívor més gran conegut dels temps moderns. Era nadiu d'Austràlia i Nova Guinea i es creu que s'extingí al segle XX. Un dia, el tigre se’n va anar a la vora el riu a beure perquè tenia molta xafogor. Estant allí, el tigre va pensar, ara que estic ací pegaré un bot i em banyaré. Després d’estar remullat i refrescat anà en busca de menjar prop del poblat maorí. Però mira per on se’n pujà a l’arbre i un maorí el va veure.

- Un tigre trepador !!! avisà a la resta de la tribu

- Bah!! quina imaginació tens

- És veritat, anem a caçar-lo i lligar-lo

- Serà perillòs i estarà furiòs!!

- Patam patam patam! feu-lo botar!!

- Patapam! a la xarxa va parar.

- I ara què? es van preguntar

- El portem al zoo, el bufem en alcohol o l’emmascarem amb carbó?

- No!! va dir el Cap de la tribu maorí. Deixeu-lo anar-se’n

- Com?

- Sí, deixeu-lo que escape.

 - Ja està, el tigre de Tasmània a la vora el riu va

            S’havia fet migdia hi estàvem a prop del cim.

- Vinga un esforcet més i arribem dalt del Benicadell. Descansarem i dinarem i si voleu vos conte que va passar en el continent d’

Europa : lluny de la mar i dels boscos, en una gran planura hi havia una ciutat governada pels Tsars. Tenien dues filles, Nestsienaia i Beztsienaia. Un dia passejant pels jardins del palau un crit esgarrifós feu que el tsar anara a preguntar a les donzelles que succeïa. Les va veure plorant.

- Què teniu?

- Una bufada de vent s’ha endut a les dues princeses, li contestaren.

Durant dos anys i des d’eixe moment tot en el palau fou dolor i tristor fins el naixement d’un fill: Ivan. Era un xiquet amant de la música i sense vocació a la guerra. No volia tallades de cap, ni tortures als presoners. Es passava el dia cantant al son de la seua arpa. El tsar estava en contra d’eixa forma de ser, però el fill li contestava :

- Estimat pare, la força no és la victòria, sinó l’astúcia i l’enginy. Ningú dels teus soldats a trobat a les meues germanes, jo vaig a intentar buscar-les.

Agafà baix el braç la seua arpa i es posà en camí. Cantant cançons i tocant l’arpa arribà al bosc on dos homes estaven barallant-se i que a l’escoltar la música pararen de lluitar i es posaren a ballar.

- Per què esteu baratllant-se? preguntà Ivan

- Passejant ens hem trobat aquesta catifa plena de menjar, d’unes botes corredores i d’un barret i com els dos ho volíem em començat a discutir i pegar-mos, li van dir els dos homes.

Ivan els va proposar solucionar-ho amb una carrera i el primer que arribava a la meta guanyava la catifa. Els dos homes començaren a córrer i Ivan es calçà les botes, agafà la catifa i el barret i fugí per l’altre costat. Més endavant en el camí ensopegà en una casa on vivia una bruixa que li va dir que sabia on vivien les seues germanes i li indicà el camí.

            Després de descansar i recuperar les forces, tots d’una, vam començar a baixar la muntanya. Aquesta vegada, el tio Pep, va voler que tornàrem pel port d’Albaida. El camí no té perduda perquè anirem per la caseta del Sr. Miquel, un home que fa molts anys se’n va tindre que anar del seu poble a buscar treball perquè ací patia molta fam.

- On va anar? li preguntaren els xiquets

- A fer les amèriques!! contestà el tio Pep. Mireu aquest continent

Amèrica : hi havia una vegada un xiquet anomenat Bouet Sentat i que vivia a un poble que es deia Dakota. Eren de la tribu Sioux. Un dia el pare i la mare se’n van anar a caçar. Es va quedar a soles i es posà a jugar amb el capell de cuir i plomes de son pare. Al sorgir del tipi (recordeu el que és?) un colp de vent se li va endur volant. El xiquet es quedà plorant. Per allí passà una rabosa que li preguntà perquè plorava.

- He perdut el capell de mon pare!

- No plores, amb el meu olfacte el trobarem. Anem!!

Van travessar muntanyes verdes i rius blaus fins arribar baix d’un gran arbre vell.

- Mira està dalt de tot. Com ho farem per arribar? es van preguntar tots dos. Per sort va passar per allí una gallina que als veure’ls tan tristos els va preguntar:

- Què us passa?

- No podem agafar el capell i s’enfadaran amb Bouet Sentat

- No patiu, amb les meues ales el faré baixar. El capell l’arreplegaren, però una ploma caigué per un forat estret. Ho intentà vàries vegades sense èxit. Per sort, passava per allí una formiga que els va preguntar que els passava i també els va dir que anava a ajudar-los amb les seues patetes. Es va ficar dins del forat i amb molt d’esforç recuperà la ploma. Que contents estaven tots! es posaren a ballar, però es va fer de nit i sorgí la lluna.

- Ja és de nit i tinc que tornar a casa. Ràpid! digué Bouet Sentat. Aleshores la formiga s’enfilà damunt de la gallina, la gallina damunt la rabosa i van començar a córrer fins que van arribar a casa on Bouet Sentat es dormí de seguida. I en eixe moment la lluna li va fer l’ullet al vent i li va dir :

- Ja veuràs com no ho farà mai més.

            Al punt d’acabar la història contada pel tio Pep arribàvem als Fontanars Albaida i agafàvem el camí paral·lel a la carretera per anar a buscar la Caseta de Senabre. Eixa caseta té una font un vam fer un traguet d’aigua. Junt a la font hi ha un cirer tot florit. Era l’excusa perfecta per a què el tio Pep ens contara la darrera història :  

Àsia: vora un riu, en un poble de cases de pedra i rodejat de muntanyes verdes i plenes de núvols i boires vivia un xiquet Bouyei. És un poble aborigen de Xina. A l’entrada del poble hi havia un immens arbre mil·lenari de la vida i la sort : el camforer. Un dia els pares li van manar que anara al  riu a per aigua per als porquets. Ell pensà que seria millor portar-los darrere i així sols faig un viatge al riu amb els cànters. Els porquets eixiren del corral en fila india. Quan estaven en el riu, el xiquet omplint els cànters i els porquets jugant amb el fang, aparegué un faisà i li digué :

- ves en conte. Hi ha un lleopard per ací i al qual li agraden molt els porquets.

Els porquets no corren i el xiquet Bouyei no podia carregar amb ells. Després de pensar i pensar, se li va ocórrer disfressar-los amb fulles i fang com animals estranys. Començaren a caminar sigil·losament cap el poble, sense fer soroll. Quan, al girar la revolta del camí ensopegaren amb el lleopard. Tota classe de sorolls feren els porquets : Lladrar, ulular, raucar, mugir, belar, piular, cloquejar : guau. uhhh, croac, muuu, beeee, pío-pío, quiquiriquí!! Abans que el lleopard reaccionara, s’amagaren en el forat del camforer.

Al poble ja s’havia escampat l’alarma del lleopard al riu i tots anaren a buscar al xiquet sense èxit, ni d’ell, ni dels cànters, ni dels porquets. El pare s’agenollà davant del gran arbre de la vida i la sort i li digué:

- aiii, per què vaig manar al meu fill anar a buscar aigua al riu? En eixe moment els cànters caigueren pel forat de l’arbre davant del pare tot sorprés. Els porquets i el xiquet eixiren de dins de la soca de l’arbre. Tots es posaren contents i feren una festa menjant arròs de cinc colors i pollastre cuit.

            I així, caminant i rodant, aquesta història s’ha acabat!!