Tinc maldecap i hem fan mal les cervicals. No són sols problemes físics, sinó que tothom té preocupacions. Hi ha una dita que diu ...en aquest món, qui no té maldecaps pateix de migranya.... Porte una setmana amb tensió acumulada: des de el tema de la creació de la nova biblioteca passant per la malaltia de mon pare. A banda la filla menuda està de viatge a la neu amb els companys de classe. Els professors d’educació física han organitzat el viatge a Valdelinares (Terol).
Han estat tres dies viscuts molt intensament. Dénia-Albaida, amunt-avall. El tema de la biblioteca està ahí, tenim de termini fins a juny de 2010 i jo ja tinc el projecte d’execució de l’obra. El decret 119/2005 ens obliga a tenir com a mínim 300 metres quadrats si volem seguir en la Xarxa de Lectura i poder signar el conveni definitiu i on estem (plaça najor) sols hi ha 120 metres . Tenim que emigrar. Al final de tot, en el carrer La Font anem a instal·lar-mos. Aquesta proposta va endavant amb els Plans Confiança de la Generalitat i a dia de hui està oberta la licitació de l’obra i jo he passat als arquitectes les meues opinions sobre mobiliari infantil i adult, distribució taules i prestatgeries, il·luminació, senyalització, condicionament i accessos. Un llarg etcètera de temes a tractar i solucionar.
Em regalen, millor expressat, rep com a donació personal un nou llibre del MacMa (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta ) tot dins de la commemoració dels 400 anys de l’expulsió. El títol és La senda de l’èxode : els moriscs de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609 d’Antoni Mas, Josep Mas i Jaume Noguera prologat per l’amic i companyer arxiver d’Ontinyent Vicent Terol. L’admirat i estimat Vicent qualifica la circumstància com a tràgica i traumàtica per al poble valencià. Parla de neteja ètnica i així dona testimoni d’una cita molt eloqüent trobada en el llom d’un llibre-registre judicial de l’arxiu municipal d’Ontinyent. Diu “MDCVIIII. Any de l’extracçió dels moriscos del regne” . Malgrat tot i totes, la petjada morisca a la Marina és especialment intensa i formen part del nostre passat històric. Aquest llibre i d’altres versemblants tenen la missió de divulgar-la i també, perquè no, de suggerir a saber-ne més.
D'aquells que marxaren i d'altres que arribaren.... Vespres de novembre de 1609. Nit fosca i tèrbola. Plou. Cossos mig nus i banyats. Tot és un silenci i sols es sent el sospir i bategar dels cors de les ombres capdavanteres. Filera humana. Caps catxos, pensaments llunyàs. Tenen por, però els soldats els obliguen a seguir caminant. Arriben baix del castell, es sent l'olor marí de l'aigua salada i s'escolta el soroll de les ones colpejant el vaixell amarrat al port. Para de ploure. La lluna plena trenca els núvols i il·lumina la gran muntanya i els seus penya-segats incrustats en la mar. Els fan pujar de manera forçosa, d'un en un, per la passarel·la al vaixell que els durà a un destí obligat i no desitjat perquè són expulsats de les seues terres. Tots no. Els seus fills ens són arrabassats a la força. Són els botins de guerra dels soldats. Dos germans. Yousef té 9 anys. La seua germana Amira 5. Ell porta una coixinera. Fulles de llorer, brots de ruda, ram
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada