Estem a meitat de maig, en la primavera d’estiu, encara que les fotos pareix que no indiquen el mateix: muntanya seca, barrancs i riu, sense gota d’aigua. Tot sec i eixut perquè portem una temporada ben llarga sense quasi pluja. A Albaida, sols 150 en 12 mesos. Si no recorde malament, el mes de maig 2023 fou el darrer mes plovedor (183 l.). Anem camí d’una sequera perillosa. Aquests dies llig i escolte informació sobre el riu Albaida i que per la Costera i la Ribera Alta té trams secs. Jo aquest cap de setmana he pogut comprovar que el mateix riu Albaida junt els barrancs de Benissoda i Agullent, estan ja secs per la nostra contornà.

Si afegim l’abandonament dels camps. Són imatges i estampes poc o gens evocadores. Esperem no acabar en aigua de figues.

No fa remor d’aigua ni té pinta de reviscolar res.

O sí?

Hi ha una arbust que malgrat tot resisteix i vol ensenyar-nos la seua delicada flor. És un arbust amb una fusta dura que quan érem menuts tiràvem al foc per a què esclatara com si foren “petorrets”. El cepell. Però és estrany que ara tinga encara flor, perquè és un arbust que esclatava la seua florida i colorit en la primavera d’hivern. Bona llenya per torrar carn (fa molta brasa) o per encendre el forn de coure pa (junt el romer, l’argelaga i la ramulla de pi)

També tenim un arbre de llarguíssimes arrels que resisteix la sequera i que la seua flor ja fa dies que ha florit convertint-se en un fruit que ara té forma de pera amb la seua pell verdosa. La figuera.

L’esparreguera li fa companyia a una palera que no vol morir per culpa del cotonet. Companys de viatge.

Finalment, tenim el temps parat en la cadira de boga de baix del nisprer esperant que l’amo vaja i s’asseure davall de l'arbre i fer cistella. Després obrirà la boca per a delectar-se d’un nispro groguenc i molt carnós. El botànic callosí Juan Bautista-Berenguer i Ronda va introduir el nispro a Espanya a principis del segle XVIII. Alguns exemplars van ser plantats en Callosa d´en Sarrià i es van aclimatar ràpidament gràcies al seu clima mediterrani, donant com a resultat estos magnífics fruits i deixant de ser arbres ornamentals dels jardins botànics.