pilota de fulls de paper

  Bon dia, darrer divendres de vacances i última passejada matinal i suant malgrat estar ennuvolat. Enguany, si la memòria no va errada (i sols fallar prou últimament) és el primer estiu (vacances d'agost) que no el passe al poble dels meus pares i la família. Ha estat un agost estrany i distint. L'he passat al poble que ens acull amb els braços oberts des de fa quasi trenta anys. Què he fet? 3 activitats molt senzilles per a les meues cames (com a canyissos), mans (de barrufet ), ulls(amb ulleres de cul de got) i cervell (el poquet que va quedant), però molt "engrescadores" a nivell emocional (entés segons el AVL com "despertar l'entusiasme" i no com la RAE "baralla") : 1) passejades "a rompre el dia" (a trenc d'alba) amb el cigarret de fenoll entre els llavis, per conèixer el terme (paisatge agrícola, partides, barrancs i riu), la seua flora, la seua fauna ; 2) llegir (pa de llimona de C.Campos, invisible de E.M...

20 d'agost. Toca agafar el cotxe perquè ens anem a veure una partida de fira en la modalitat de perxa. La gent dels pobles anomenen així les partides de pilota que es juguen en la setmana de festes i en la qual participen jugadors de nivell. Perxa és una variant de la modalitat de llargues i la diferència és que no es trau per començar a jugar. Comença amb la ferida; un dels jugadors s'arrima a la paret per la mà esquerre (“el que fa”) i un altre jugador de l'equip contrari es col·loca a poca distància i fereix(feridor) tenint que passar la pilota per damunt d'una senyal que es posa en la paret. Actualment és una corda creuant tot el carrer; abans, conforme ens conta un vell aficionat “guarer” era una “busca” (barreta metàl·lica). L'habilitat del feridor consisteix en arrimar la pilota a la paret per a què l'altre jugador no la puga jugar o la tinga que jugar amb l'esquerre. La partida continua com el joc a ratlles (igual que “a llargues”). Aquesta variant d...

Escorcollant en l’arxiu ens hem trobat un expedient sense catalogar que porta com assumpte “dietari utòpic i secret [ara ja no] del bibliotecari”. Obrim l’expedient i i sols trobem un full amb data 6 de juliol de 1992...  “Ix el sol, comença a fer claror i les campanes revoltegen. Què estrany! un sis de juliol, però si al poble no es festiu. De colp i volta, un coet volador (o de canya) esclata dalt del campanar i fa volar les oronetes i els falciots de la Plaça de la Vila. Però si el “txupinazo” és a Pamplona. No se, ara li ho preguntaré al forner (elles i ells ho saben tot) quan vaja a per l’assaonat i el de segó. Amb el soroll de la pasta(d)ora no ho he escoltat, em diu. De colp i volta, un bon grapat de músics de les dues bandes de música baixen pel Carrer Nou tocant “1984” de Davie Bowie (llibre de George Orwell amb el mateix títol) i “Wuthering Heights” de Kate Bush (cims borrascoses d’Emily Brontë) fins la Plaça Major. Vaig darrer d’ells i l’ajuntament està de gom a gom ...

El treball de l ’ arxiver,quasi sempre, é s una feina fosca i poc o gens valorada. Sol ser un treball individual i sense quasi visibilitat p ú blica (pol í tics i societat), é s a dir, una professi ó o ofici poc reconeguts. Per ò , de volta en volta, eixa feina solit à ria i fosca es converteix en un treball d ’ equip i que el seu resultat pot veure el llum en xicotetes pinzellades. Aquesta vegada ha sigut una col · laboraci ó amb un altre ofici tamb é poc valorat i “ mal vist ” , ja siga en zona urbana, industrial o agr í cola: la d ’ arque ò loga (Remei). Aprofitant aquestes dues “ fonts documentals ” (arqueol ò gica i arxiv í stica), anem a fer un poc de microhist ò ria urbana i viatjar per un periode hist ò ric d ’ uns dos segles: segles XIX- XX. Parlarem d ’ un solar. Un solar que abans va ser una casa. Una casa on hi havia vida. I una alm à ssera en una casa. Casa . Feia un any de la mort del compositor L. van Beethoven (1828) quan la v í dua de Mic ó i la seua germa...