El treball de l’arxiver,quasi sempre, és una feina fosca i poc o gens valorada. Sol ser un treball individual i sense quasi visibilitat pública (polítics i societat), és a dir, una professió o ofici poc reconeguts. Però, de volta en volta, eixa feina solitària i fosca es converteix en un treball d’equip i que el seu resultat pot veure el llum en xicotetes pinzellades. Aquesta vegada ha sigut una col·laboració amb un altre ofici també poc valorat i “mal vist”, ja siga en zona urbana, industrial o agrícola: la d’arqueòloga (Remei).

Aprofitant aquestes dues “fonts documentals” (arqueològica i arxivística), anem a fer un poc de microhistòria urbana i viatjar per un periode històric d’uns dos segles: segles XIX- XX.

Parlarem d’un solar. Un solar que abans va ser una casa. Una casa on hi havia vida. I una almàssera en una casa.

Casa. Feia un any de la mort del compositor L. van Beethoven (1828) quan la vídua de Micó i la seua germana Pepica van a viure a una casa cantonera amb una almàssera, gerres colgades, cups de vi i un pou que

dóna a un atzucac. Casa situada en un carrer del poble per on passava part del seu trànsit rodat. Trànsit de tracció animal. Al morir Cesca (la vídua de Micó) i quedar-se a a soles Pepica li diu al seu germà Felip, recent casat amb Conxeta “la d’Agres”, que anaren a viure amb ella que la casa era massa gran per a una persona

sola en plena guerra carlina. Trenta anys de matrimoni donen per a moltes nits de carícies i carantoines i el naixement de huit fills (tot xicons) fins que algú es mor i vénen els repartiments i les herències. La gran casa es divideix verticalment.

  Eixe any (1873) el poble tenia un marqués republicà (J.M.Orense) president de les Corts. Entrem en un nou segle on la casa es reconverteix en un habitatge, amortizant l’almàssera. Un habitatge amb paviment hidràulic, una cuina feta de morter de calç i un celobert pavimentat amb còdols de riu. Al poc de temps, un altra segregació i la casa queda deshabitada. Amb el pas del temps, canvi de titularitat, humitats, goteres i edifici enderrocat.

Almàssera. Per a fer oli, una vegada arreplegades les olives (pell, polpa, os), en aquells anys, pasava per 3 processos : molta o moldre les olives per soltar la polpa, premsatge de la pasta oliosa (extraure oli i separar de la morca) i emmagatzematge (gerres).

Per a moldre i premsar les olives feia falta un molí de dimensions reduïdes (de fricció o vaivé: molí manual en el qual el gra és molt per l'acció oscil·lant d'una mola petita sobre una de més gran) per a separar la polpa de l’os (oliva); un lloc on calfar l’aigua(pou i fornal); un espai d’esportinar on estava la premsa que era una pica (bassa,stija) baixeta que s’omplien els esportins de la polpa de l’oliva; la pica i el conducte per un s’escorre l’oli fins una bassa més gran on s’assolava la morca i l’aigua i quedava l’oli net surant per damunt (diferent densitat); d’ací passava a la pica de tria de l’oli i finalment s’emmagatzemava en les gerres. Es poden fer reutilitzacions de la pasta per a altres usos que no són els d’alimentació com, per exemple, sabó o combustible.