Vista d'Albaida

L’altre dia estava en el soterrar de la mare d’una amiga, al poble, quan escoltava al Sr. Retor parlar d’exèquies (sempre en plural i vol dir “cerimònies funerals fetes a un difunt”) i sepultures. En eixe moment vaig pensar dues coses :

1.- que fa temps que ja no sepulten a la gent; excepte, les persones mortes durant la guerra civil espanyola que estan en fosses comunes en els cementeris i que ara podem traure de l’oblit desenterrant-los. Fa temps que enterrem als morts en nínxols “cavitat allargada feta en un mur per a col·locar-hi el cadàver d'una persona o les seues cendres” . Recordeu que sepultura és l’acció de soterrar un mort i també el lloc on estan soterrats i que SOTERRAR és “posar (una cosa) dins d'un clot i cobrir-la de terra”.

2.- l’abandonament rural, on no tenim cap culpable, però sí molts responsables (els poders fàctics, les elits econòmiques, els mateixos habitadors). Aquest estiu, un raig com un llamp, va provocar una descàrrega elèctrica i un incendi de grans dimensions que ha fet que la ruralitat siga notícia de primera línia.

De menut (i també de fadrí) m’agrada anar a gatameus per jugar i mirar les coses de manera diferent i per això pense que no hi ha una paraula més correcta que un altra per expressar l’abandonament/despoblament rural. No són ni millors ni pitjors, una més antiga, l’altra més moderna, però, al final, es pot dir de la manera que u vullga i que, per tant, que entre tots “a casa del mort cadascú plora el seu dol”. És una manera de dir que tots hem perdut.

Hui divendres 16 de setembre El Consell (valencià) dona llum verda a un avantprojecte de llei  de mesures contra el despoblament. Ho farà en un poble de 20 habitants censats: Castell de Cabres, al Baix Maestrat. A la Comunitat Valenciana hi ha 172 municipis en risc de despoblament, segons les dades oficials (font INE, Institut Nacional d’Estadística). Aquestes poblacions han perdut, al llarg dels últims vint anys, 12.300 explotacions agràries i 470.000 hectàrees de cultius.

L’amic Casimir en els seus tastets de “tot i el foc, història de les Valls (i 7) solucions al despoblament” va intentar obrir un debat amb l’objectiu de què sorgiren idees, suggeriments, propostes per encendre un cresol de llum en un tema complex que ens afecta a tots i totes (urbanites i/o ruralites).

 Partint de què soc un DESERTOR perquè he abandonat les terres heretades pel meus pares (La Vall de Laguar), li vaig escriure en privat un correu fent públic el meu pensament al respecte.

 Són dotze + 1 punt (habitatge, lloguer, bancs de terra, cooperatives, rutes, digitalització, banca, ramaderia, tendes, forest, escoles, caça, turisme rural) que podeu llegir si feu clic ací :

 Estimat i admirat Casimir has obert un debat molt interessant.

Antecedents: en el segle passat, la fil·loxera, les conseqüències de la guerra civil i la posterior fam van portar a l’emigració dels pobles valencians. Això unit a la industrialització i a la millora econòmica dels anys 60-70 va produir a la despoblació i envelliment rural. 

Jo crec que els pobles deuen tindre els mateixos drets i prestació de serveis (accessibilitat) que les ciutats (urbes) i que aleshores, es deuria articular i vincular l’urbà amb lo rural creant unes xarxes de qualitat de vida i d’igualtat d’oportunitats que no depenguen del número d’habitants que tinga el poble. Això implica als governs autonòmics i, sobretot, al món privat (empreses que no els interessa invertir). Estic pensant ara mateix, per exemple, en la fibra òptica i el wifi (internet) o en el servei bancari.

Tu has fet un llistat de pluges d’idees per reactivar la vida dels pobles i la seua economia. Idees com el cooperativisme, l’alimentació sostenible, l’acció grupal local, l’equitat de gènere o l’emprenedoria rural. Però, sobretot, que no prohibisquen, és un verb massa de moda.

Anem allà :

1)    compra d’habitatge,  la gent major li costa vendre la casa vella, la tenen a preu car i a més la dificultat d’obrar en el casc antic que encareix les despeses i després les ajudes no són tan boniques com les pinten,

2)    lloguer, al meu poble hi ha bastants cases llogades, però són velles i amb necessitat de reforma que no vol pagar el propietari,

3)    bancs de terra, fa més de set anys vaig oferir a la cooperativa i ajuntament les meues terres (mirant exemples catalans): ...si ho mirarem...set anys de silenci....ens costa agafar noves sendes...

4)    cooperatives agrícoles, en la nostra vall sempre han tingut mala experiència en preus, costos, beneficis, gestors, ara la porta gent jove però que ensopega en molts entrebancs burocràtics i administratius per poder fer coses quan l’agricultura està tan mal pagada. El minifundisme ha provocat l’abandó de les terres perquè sempre ha estat un problema front les grans terres (latifundisme) pels costos generats, preus productes agrícoles (adob, maquinària, etc.) i el marge de beneficis és nul (lo que no deixa, deixar-ho deien els majors), però és molt greu l’especulació dels preus finals (el que ens paguen a nosaltres a tu anar a comprar-ho). La compra de proximitat o l’ecològica seria una gran solució, però té uns preus que tot el món no se’ls pot permetre. Jo reconec que tinc les terres ermes, però no podia ser que l’ametla me la pagaren al mateix preu que quan jo tenia deu anys i pesava en mon pare amb una romana. O que la cirera no la cobrares fins passat un grapat de mesos d’estar collida i venuda a preu més barat que si tu baixaves al Prado a vendre-la(Ondara o Gandia), a més el problema del mal blanc o la xylella dels ametlers,

5)    ruta 99, pa per a hui, fam per a demà perquè eixa gent que va en motos passa de llarg sense deixar res. El senderisme ha donat visibilitat i una economia turística rural com cases rurals, restaurants, etc.,

6)    digitalització, ací tens part de la mare del corder, com som pocs a les grans companyies tecnològiques (telefònica en general) no els interessa instal·lar-la i mantindre-la.

7)    banca, una altre greu problema per a la gent major i molt bona voluntat per part de la Generalitat, però, per exemple, el que han instal·lat a Laguar, no està funcionant gens bé i pareix no que no hi haga servei de manteniment,

8)    ramaderia, l’altra part de la mare del corder, sobretot si és extensiva per al tema de la muntanyes netes. Això unit a la formatgeria, per exemple. Però he parlat en gent del poble que tenen xicotets ramats i els posen moltes dificultats (traves) administratives per ampliar el ramat i després el preu també és molt especulatiu. La ramaderia no pot viure de les ajudes i subvencions,

9)    comprar carn, però si tanquen les carnisseries dels pobles perquè es més rentable anar a treballar i que el paguen un jornal perquè els impostos, hisenda, sanitat, tràmits administratius, etc es “papen” el marge de beneficis. Exemple, la darrera carnisseria de Laguar (poble baix), la dona a Fontilles i l’home a Benissa (en un escorxador de carn),

10)  món forestal i ramaderia, tenim les foies i els bancals abandonats d’acord, però no el deixen cremar perquè estàs prop del mont o perquè ara “són residus” i tenim que triturar la brosta (espogar), després temporades prohibides pel vent o el turisme, després tens que tindre el carnet de manipulador d’insecticides,

11)  escola, pobles envellits, escoles tancades. Hi ha que incentivar a la gent jove amb ajudes, beques, serveis de bus escolar,

12)  caça, sense oblidar el problema molt greu de la minva de caçadors i la malifeta que fan els porcs senglars fent solsides i entrant fins el poble i les cabres "arrui"  menjant-se els ulls i brots dels arbres dels bancals treballats. un altre problema afegit : la llei de caça.

 Bon dia de nou Casimir. El panorama és ben negre, tot i el foc, com tu ben dius. El cas de la Vall de Laguar també és d'abandonament de pobles i davallada poblacional i generacional (hem passat de 892 a 843 habitants,-5,49%).  Després de dos anys sense anar molt pel poble (pandèmia i motius familiars) aquest mes d'agost he estat i, malgrat ser vacances on la gent tornem al poble, he vist una escola de pilota amb més xiquetes i xiquets que mai (+ de 30). Això em demostra que viuen tot l'any al poble. Gent jove que ha tornat al poble a viure. Cases reformades i/o comprades per “forasters”. Tot hi ha que dir-ho, ara les distàncies amb les ciutats (Dénia, Xàbia, Gandia, etc.) no són tan llunyanes per anar a treballar.  L’inconvenient està que a tancat la darrera carnisseria, sols queda un forn i una tenda al Poble Dalt i una altra al Poble Baix  (cap al Poble Mig). El servei de salut pública molt deficient (ho he patit amb la meua sogra aquest estiu). El teletreball també seria una bona idea per a què la gent es quedara al poble, però deuríem tindre fibra òptica i wifi. L'agricultura i la ramaderia, al meu poble, malauradament, ho veig molt complicat que reviscole perquè tot són entrebancs. Vaig parlar amb el jove president de la cooperativa (amb moltes idees i projectes), al qual l'administració li para els peus en moltes iniciatives. Ara és la garrofa que té bon preu, la cirera ni una ni mitja ni cap a la cooperativa, "salvese quién pueda" (para(d)eta davant de casa i a esperar els turistes de l'alacantí que venen en autobusos els dissabtes i diumenges), l'ametla s'ha acabat per la xylella. Respecte a la ramaderia és insostenible amb els preus actuals de mercat de la carn (sols pots tindre en intensiu i subvencionada).

12 + 1) El turisme rural és, per ara, la salvació en restaurants, bars, hotel, càmping, cases rurals però és un mercat de temporada i molts senderistes sols són de pas que desgasten els camins i no els cuiden.

Salut i pilota!

Fem Poble!