Vaig a contar-vos un secret, però per favor, guardeu-me el secret. Fa temps que m’ho note i els més arrimats (ara són pocs) sospiten alguna cosa. Crec que tinc una malaltia infecciosa, E.P.E.L.M., provocada per un patogen, però no en el seu significat grec “d’allò que produeix sofriment” (agent biològic infecciós); sinó en el de les dites populars (refranyer) : “estic pensant en les musaranyes” o com diuen per ací “estic a la lluna de València”. És una malaltia infecciosa provocada per un patogen paremiològic (refranys, proverbis) també conegut com estar pensant en les musaranyes o estar a la lluna de València.

            Però tranquils, podeu seguir llegint l’escrit perquè m’ha dit, el que entenen del tema, l’especialista mundial “google” :

-“Josep, tu no patisques, no es una malaltia contagiosa; tot el contrari, és sana”.

            Sí, pareix ser que pensar en les musaranyes és necessari per al cervell perquè promou en nosaltres la relaxació i la creativitat.

            L’expressió significa estar distret sense prestar atenció al que es diu o es fa.

            Abans que inventaren l’internet, els experts en la matèria diuen i conten que era “dejar la vista perdida en el horizonte sumido en los pensamientos”.  De totes les maneres, la ciència no sap molt bé el que són els pensaments. Els neurocientífics tenen constatat que els pensaments circulen pel nostre cervell sense parar, exactament, per l’escorça prefrontal (el front). Però que també tenim moments en què el cervell no pensa en res en concret, sinó que tenim la ment absent (serà de beure “absenta” de jove?) i perdem la noció del temps (pensaments perduts). Les investigacions suggereixen que la distracció mental és positiva perquè genera records i experiències imaginatives a l’atzar, que poden aportar-nos noves idees i percepcions.

            Farem cas als especialistes i continuarem essent persones somiadores que “estem a la lluna de València i pensant en les musaranyes” .

            Tenim moltes frases semblants com : estar a la lluna, “estar en babia”, baixar de la figuera, estar als llimbs, estar en el tercer cel, estar als núvols, tindre les orelles a cal ferrer, pensar en la mona de Pasqua.

            Respecte a les musaranyes. Són uns mamífers menuts, però amb molt males puces. És territorial i agressiva amb els seus congèneres i no amb la resta de mamífers per culpa de la seua grandària. També ens impressiona el seu ritme frenètic. El cor li batega a més de mil pulsacions per minut. Qualsevol li pren el pols!!! Més coses curioses de la musaranya és la gran quantitat de glòbuls rojos en la seua sang. A cremar calories!!! Es passa el dia menjant perquè si passen més de sis hores sense menjar poden morir de fam. Per a què es ens fem una idea, cada dia mengen l’equivalent al seu propi pes. Per exemple, jo que tinc la malaltia “no contagiosa” i pese setanta-dos quilos, la meua musaranya menja 72kg/dia. Menuda dieta!! Les musaranyes s’alimenten bàsicament d’insectes (insectívors). Són entomofàgics com els éssers humans. Sí, perquè l’entomofàgia en els humans “és més vella que anar a peu”. Si no que li ho pregunten a Sant Joan Baptiste que menjava llagostes o a Aristòtil (consumia insectes). El problema que tenim actualment, sobretot al continent europeu, és la barrera cultural. Pregunteu a algun amic anglès que menge caragols o conill. Anem acabant “el post” (escrit) no siga us contagieu de la malaltia de la lectura.

            Encara que ho parega, les musaranyes no estan emparentades amb els ratolins, tenen més parentesc amb els talps. De vista, van regularet, però d’olfacte i oïda, són excel·lents. D’ací una altra particularitat de les musaranyes: són els únics mamífers terrestres que disposen “d’ecolocalització” com les rates penades. Emeten sorolls per captar els ecos.