M’han convidat a dinar, en el poble del costat “benissò” (Benissoda), arròs a banda. Mentre esperem que s’acabe de coure l’arròs, m’arrime a la barra del bar i em demane una cervesa sense alcohol. Hi ha un home al meu costat i comencem la conversa parlant de les tronades que vénen per “l’estret d’Aielo” (OE = oest-est), entre la Serratella i la Serra Grossa, els núvols volen passar tots a l’hora, s’apreten tant que no tenen més remei que “petejar i amollar” 😉  i solen fer molt de mal a l’arbre i la fruita de temporada perquè van acompanyades de granissol. L’home diu que ha agafat la mula mecànica (tractor menut) i s’ha amagat baix del pont. Venia de llaurar. Ara ja no es llaura com abans. Es llaura poc i amb rotovator. Jo tinc 59 anys i he llaurat amb mon pare amb “el matxo” (bestiar que servia per a tot: càrrega, transport i treball) i el forcat i recorde que em deia....”xicó, recorda, la punta de la rella és una font”... (es sobreentén d’aigua).

Què volien dir amb eixa frase?  Que llaurant amb el forcat i la rella, la terra quedava tova i conservava millor la humitat.

La rella és una peça de ferro tallant (fetes pels ferrers), de forma més o menys triangular, que penetra dins la terra per un cap, amb un mànec o cua per l’altre i serveix per llaurar  (obrir els solcs). A més de la forma i tamany per a llaurar, és important la posició de la rella per a llaurar. Per a llaurar la terra, ha d’estar en saó, és a dir, quan la terra ni està molt seca ni molt humida i si llaureu bancals estrets (o foies), com els del meu poble, heu de llaurar paral·lel al marge per evitar que el solc serveisca per a córrer l’aigua. Si són amples com els de les terres blanques, la norma és entrecreuar les relles (llaurar a la llarga, llaurar de través). Amb tres llaurades a l’any, crec que anireu apanyats. La primera rella es diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar.

Al final, sabeu què? ens em engolit la rella per la punta perquè ens hem menjat tot l’arròs a banda. Xe, que bo estava!! Ara toca un parell de digestius espirituosos que per ací les terres blanques els tenen “de categoria mundial” (herberet i plis-plai-ací- o burret-allà-).

No fa tant de temps, però com han canviat les coses, no trobeu? “Estem més cegos, sords i picats que una rella” perquè som curtets de vista i no mirem arrere (cecs), no escoltem el que ens diu la natura (sords) i si beguem herberet i burret ens embriagarem (bufarem) i demà estarem enfadats en u mateix.