La radiet no para de xarrar i les cadiretes de boga, en rogle, estan totes ocupades per tres generacions (iaia, filla i néta). Amb el canvi d’hora, la vesprada s’allarga en el poble: la becaeta, el cafenet i les hores de fer punt de ganxo (el “crochet” francés)  baix de la parra, prop del riurau. “No “apretes” (estrenyes) tant el punt, fes-lo més balder”, li diu la mare a la filla. Però aquesta vesprada està fent-se negre (l’oratge). Els núvols tapen el sol i la llum solar minva. Els ulls de la dona més major miren al cel. Tronades. De ponent. Anem a cobert. L’aixovar pot esperar. Si no hi ha matrimoni, no hi ha aixovar (conjunt  de roba d’ús personal -mudades,  camises  de  dormir,  mocadors, ...- o per a ús de la casa -tovalles,  tovalloles, jocs de llit,...- que la dona aporta al matrimoni i que ha adquirit amb els seus diners o li ha estat regalada pels seus pares o altres persones de la seua família i que, sovint, ella mateixa ha cosit i ha brodat).

Obrin la caixeta de la costura i comencen a guardar:

- els ganxets (agulles) que poden ser d’alumini, acer, de plàstic, de fusta i bambú. Cada continent tenen una mida (europea, americana, japonesa). Les parts de l’agulla són : punta, gola (redona o tallada), “espinilla”(canella) i mànec. “Els dits deuen agafar l’agulla amb fermesa, però no tanta!! Pareuu!! que li feu mal”; - la madeixa (cabdell) de fil de cotó (altres materials poden ser : fil d’aram, ràfia, cordell, llana); -les agulles de cap, les tisores i la cinta mètrica enrotllada.

Es sent un tro sec. Cauen quatre gotes. De colp i volta, són mil gotes com a pilotes de drap. Pedregada (granissolada) . Ara totes les dones miren el cel. Adéu a les cireres primerenques!. Això són paraules majors!.  

Una amiga m’envia un àudio pel whatsapp felicitant-me pels “tastets”. Em comenta que per les nits es queda amb ganes de no parar de llegir, però la son li pot.

Jo no he vingut ací a parlar del meu llibre, sinó d’una de les paraules que utilitza per qualificar la seua lectura. Un verb d’origen mallorquí. Fa quatre-cents-huit anys que van arribar els nostres avantpassats (agricultors) a repoblar unes alqueries abandonades per l’expulsió morisca (dos anys abans d’eixos 408) i encara emprem les seues paraules. La repoblació forma part de les nostres senyes d'identitat on la majoria de cognoms són mallorquins, així com en la manera de parlar que tenim els “guareros” (llengua viva).

Recordeu, hem d’estar ben orgullosos de ser de poble, de no tindre vergonya de parlar en la nostra llengua materna perquè no tenim que oblidar ni perdre els nostres orígens.

Per cert, esteu preguntant-se quina és la paraula?

M’escarrufe!!

Els seus sinònims poden ser : aborronar, esborronar, eriçar o esgarrifar. Tenir tremolor per efecte del fred, de la febra o d’una emoció intensa.

Espere i desitge que la meua amiga no estiga malalta (grip o altra malaltia) i S’ESCARRUFA per l’emoció de la lectura.

La sensació de quan ens mengem una llima, quan passàvem les ungles per la pissarra negres o verdes. Depèn de l’edat del lector. Ho dic perquè ara com són digitals, no saben el que és això. O quan passes les puntes de les forquetes pel plat buit, aquesta sensació la diem ESMUSSAR (paraula també mallorquina: impressió aspra i desagradable).