Diuen i conten que qui menja fort, caga fort i no té por a la mort. Però mira per on que amb el dinar que ens
tenien preparat vam acabar com cagalló per sèquia en el sentit que els
esdeveniments ens van portar d’ací cap allà. La persona que ens va cuinar deu ser molt creient i
devota perquè el plat era “Arròs del
nostre senyor, Fesols de la providència, Penques
al bany maria i Nap sense batejar”. Com ho escric, no exagere. Ningú de la taula es va atrevir a
preguntar-li qui i perquè els va
batejar. Estava tant bo que ens vam menjar dos plats sense pensar en les conseqüències de la vesprada . Uns actes fisiològics que tot seguit vos contaré. Però abans
de continuar, vos avise de debò: els
que no estigueu confessats (i els ateus menys encara), no continueu la lectura perquè hui és un
poquet tabú i escatològic (humor) el text 😉
Les flatulències
(aerofàgies o ventositats), que tota
la vida al vostre poble li han dit “pet” van començar de bona hora. Ni les antigues gotes fredes (ara es
diuen ciclogènesi) ni el revolteig de
campanes per festes feien tant de soroll. Els pets retronaven en les coves cada
vegada que ens ajupíem (fins i tot el gat va
pujar dalt de la penya*fotografia*), però al cap
d’una estona va vindre el silenci. Els
pets ja havien passat a la segona fase : convertir-se en “bufes”
silencioses. No cregueu que això
alleugerava la vesprada. Tot el contrari, els apretons de la panxa eren
insuportables. Els residus de la digestió
aquesta vegada no estaven fent-se sòlids,
ni somiar-ho, la de defecació era
eminent. Als pobles de tot el món l’anomenen “cagada”. L’excreció o
femta (al teu poble li diuen merda) tenia tota la pinta de ser més líquida
que sòlida. Ens va vindre justet
abaixar-se els pantalons i calçotets :
la merda era de tots els colors de l’arc de
sant martí (no us podeu ni imaginar la
careta “de felicitat” quan vam acabar l’actuació)
I ara què? Com
ens torquem les natges (millor que cul, més cult)
😉 al bell mig del bancal? Puix com tota la vida, encara que els jòvens del segle XXI no s’ho creguen i siguen escèptics : amb una pedra (eixe dia va
ser amb més d’una), si pot ser redona millor.
11 de desembre
El tio”fadrí” ens diu adéu de la millor manera que sap: en silenci i sense fer
soroll. A vegades, no tens que pensar igual que l’altre
per estimar i voler a una persona. Ell del R.Madrid d’Alfredo di Stéfano
Lauhé i el “Marca” i jo
del València F.C. de Pepe Claramunt, Mario
A. Kempes i el “Superdeporte”; ell caçador de conills, jo caçador d’imatges; ell de T5,Pasapalabra i les
revistes de cor i jo de Boom, la Sexta i la premsa de paper(diaris); ell d’idees més
tradicionals i jo més “modernet” (com em
qualifica). Com un descobriment o una troballa afortunada, valuosa i inesperada
la qual es va produir quan buscava una cosa diferent (serindipia) va aparèixer en la meua vida i com diu la lletra
de la cançó de Rubén Blade “la vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida” així va
sorgir la relació d’estima i el voler al tio “fadrí”. Eixa persona que als 10 anys és va tindre que fer pastor d’ovelles i cabres per portar alguna
cosa de menjar a casa i que baixava descalç perquè les espardenyes de goma les tenia trencades
i sa mare no li podia comprar altres. Què quan
tenia 16 anys anava a tonyar els bancals que després serien tarongers de Marxuquera, Palma i de la “Casa Santonja”. Eixa persona que quan venia la temporada de segar l’arròs anava
caminant fins Ondara per agafar l’autobús que el portava a Sueca i La Font de
Sant Lluís. L’home que intentava ensenyar-me a esporgar i empeltar de
dia i que de nit, al seu costat, volia que fenyera la pasta per als pans redons
i no hi havia manera, ni del primer ni del segon. Al menys va aconseguir que m’ensenyara a raspar la corfa de la llima per a les mones de pasqua!
27 de desembreel cor és com un arbre : en ple rendiment tot són fulles i vida, però quan batega poc a poc (fluixeja) es queda sense fulles i els pardals alcen el vol en busca d’altra vida. El món és molt petit vist des d’una finestra!
4 de gener
Diuen i conten que l’ametler
procedeix del continent asiàtic i
que va arribar, com no, per la Mediterrània. Va
tindre que fer una transbord a l’Alger
on agafà un ferri de la transmediterrània. Però, també hi ha
una llegenda que ens explica el seu origen. Anem a intentar contar-la.
Demofonte (guerra de Troia para Pc i online), fill de Teseu i Fedra, va
naufragar en les costes de Tràcia
(nord-est de Grècia). Fillis, filla del rei,
es va enamorar d’ell (amor a primera vista) i
es va casar (princesa busca príncep
segona part). Al cap de poc de temps de les noces, Demofonte va rebre un
WhatsApp que son pare s’havia
mort i va tindre que agafar un vol directe a Atenes. Li va prometre que
tornaria tot seguit. Però no,
van passar mesos i mesos sense saber res d’ell (enèsima caiguda d’internet, en aquest cas Skype), i no va tornar. La pobra
Fillis, es va fer malalta de pena, i va morir. Els seus pares volien
incinerar-la, però els déus la van transformar en AMETLER. Passat el temps,
Demofonte va tornar i es va assabentar del succés i va
córrer a abraçar a l’arbre. Un
arbre de branques sense fulles, però si li fas
una abraçada de més de 20 segons passen coses fantàstiques (provat científicament). Sabeu què va passar? Les branques s’ompliren de boniques flors blanques
rosàcies.
Mengem ametles tot l’any!
4 de gener
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada