M’he convertit en una persona furona i poc divertida. Sense adonar-me’n passe hores en silenci sense parlar amb ningú davant d’una pantalla-quadre de 30 x 35 cm. (ho sent l’anglès meu és d’anar per casa i no puc expressar-ho en pulgades) que no em parla  i que soles em mira i no diu ni fu. Sempre està encesa i parpadejant i jo tinc els llavis amb la cremallera posada. Trague saliva i prou : les paraules no brollen per la gola. Menge a soles i moltes vegades, inclús, dorm a soles. Passa, no em pregunteu com, però passa. Ha estat una hibernació complicada perquè s’ha fet més llarga del previst i amb el pas del temps vegem que ha afectat a la meua sociabilitat diària. Aquesta solitud no obligada ni imposada per ningú sinó que per decisió pròpia voluntària està tenint uns efectes negatius. Sempre veig la botella mig buida. Estic sentit un soroll al fons del meu cervell, algú que em dirigeix la paraula però no puc contestar, vull ser amable però estic irascible i amb dolor continu; la qual cosa porta a contestacions monosil·làbiques que fan fugir a qualsevol mortal. Diuen els especialistes en la matèria que la música calma a les feres, però en el meu cas no està servint d’exemple. Escolte música, però no sent la lletra de la cançó. Per què? És una pregunta que estic fent-me contínuament en el meu interior. Com ho canvie? aquests especialistes que em tracten no tenen la resposta. O millor, sí la tenen : paciència home, el món no s’ha fet en un dia. Tindran raó? Tanque els ulls i em fregue  la cara amb força fins fer-me sagnar les galtes. L’aigua gelada de l’aixeta brolla pel safareig de color roig quan em llave les mans fins desaparèixer per l’estret forat. No tinc dolor físic, no patiu. El meu dolor és mental.  Qui me’l pot curar?