Temps era temps quan la meua besàvia Remediets es va quedar viuda. Aleshores tota de dol (vestida de negre de dalt a baix amb mocador al cap inclòs) va dir que si als dos fills i a la seua neta. Ma mare. Aniré cada mes a casa de cadascú. Laguar-Ondara-Ador. Se’n pujà al sis-cents del pare i cap al poble balcó de la Safor. La meua besàvia, passava dels noranta anys, havia viscut i recorregut molt de món amb el seu home per culpa de la fam al poble. Anys vint del segle passat. Remediets i el ti Antonio El Blanco van agafar el vaixell a Barcelona per anar de Laguar a Cuba, després Canadà, tornar a Cuba i acabar de nou al Poble Dalt. La besàvia Remediets, per a nosaltres era güela, malgrat l’edat, feia llata de palma i ajudava en casa a la seua neta. Ma mare. Aquell matí, la mare tenia la roba estesa al pati de casa, al costat del nisprer on havíem improvisat una cistella de bàsquet amb l’ar de ferro d’unes rodes de bicicleta. Forat ben gran i sense tauler de rebot.  Eixe dia el sol cremava i va eixugar la roba molt ràpid. La mare no estava a casa. Havia anat al forn a dur la cassola d’arròs al forn a coure (arròs passejat). Els dos besnets de la Remediets parlaven castellà perquè acabaven d’arribar de les terres àrides i fredes sorianes.

“Pepe, ajuda’m a plegar i alçar els llençols”. Pepe, soc jo.

El besnet tot complaent a la güela, agafa els llençols i puja dalt de la cadira i deixa els llençols en la part de dalt de l’armari rober i li pregunta a sa güela :

“Iaia, ¿arriba de todo?”

Allà on estiga la besàvia Remediets, encara estarà rient-se de mi.