Com ens deia l’admirat Joan Pellicer (un dia que vam coincidir a la caseta dels meus pares) : les coses senzilles com el tacte de l’aigua de la font, els tast de la verdura salvatge o l’olor del pa acabat de traure del forn són les més bones i esplèndides.  

En la foia encara hi havia llenques treballades; això, junt a les primeres plogudes de la primavera d’hivern i que no estava fent fred, havia dut l’exuberant eixida d’herbes mengívoles (verdura salvatge). Eixe matí, el meu amic estava acabant de cosir el cabasset de llata amb fil de palomar que les rates havien rosegat; quan vaig veure, prop d’ell, una corbella penjada i una navaixa rovellada.

I si agafem el cabasset que estàs apanyant, la corbella, esmolem la navaixa i ens anem a fer verdura?

Però, la nit anterior, els dos amics havien apretat un poc en el beuratge i l’agrura (cremor d’estomac) els papava. Aleshores buscaren en un marge de pedra seca unes branquetes de raïm de pastor i anaren mastegant poc a poc. Només agafàrem el camí, tinguérem un contratemps. Com què soc un ànec (amb tot el respecte a l’au) de ciutat, vaig ensopegar amb uns cudols banyats i tombats pels porcs senglars que feren que m’esvarara i caiguera un bac. De la ferida del genoll va començar a sorgir sang. Buscàrem entre els marges de pedra i trobaren dauradella (herbeta doraeta) i aprofitaren la polseta rogenca del revers de les seues fulles com hemostàtic (detenció d’una hemorràgia). Agafàrem altres fulles i les posàrem al sarró perquè a migdia teníem pensant fer-mos una tisana d’una cullerada per tassa per a rebaixar la tensió arterial pujada pels excessos gastronòmics.

Després d’un matí emboirat i humit, teníem els dos cabassets de goma a gom d’herbes mengívoles tallades per soca-arrel a ran de terra: llicsons, cama-roges o dents de lleó (quan aneu al camp, agafa la tija amb el seu plomall i bufa amb força per fer volar totes les seues llavors i demana el teu desig), roselles, conillets, ravenells, fenoll i herba dolça.

Prop de la Font de la Mata, paràrem l’orella i escoltàrem el repic dels picots del ramat de cabres i ovelles que pasturaven per la muntanya. Mentrestant, el gos bevia de l’abeurador de la font.  Arribàrem a la caseta de camp i amb l’ajuda inestimable de la seua mare, netejàrem  (llevar fulles grogues i/o seques i talls massa durs) i rentàrem la collita amb aigua de la ploguda del dia anterior. No ha estat gens malament l’arreplegada. Les més tendres i dolces per a fer l’amanida amb un raget d’oli de Garga, un esguit de vinagre (o llima) i un pessic de sal. Les més amarguetes, grossetes i durenques, les vam bullir i vàrem pensar de fer un parell de llandes de coques al forn o, inclús, coques fregides. Però clar, tot amb l’ajuda inapreciable, preciosa i valuosa de les Roques. Dues dones expertes en farines, rents i pessics de sal.  La més jove es va posar mans a la massa a base de bones punyades. Pastar les coques. Vam fer pasta de sobra i així després poder fregir un postre de deu: coquetes amb mel. Mentre el forn de llenya anava cremant tronquets d’ametlers morts per la xylella fastidiosa i posant-se a temperatura fins que tiràrem un polsim de farina dins d’ell i no es va cremar la farina. A coure coques!!

Anem a fer verdura! Patrimoni natural. Per viure amb harmonia amb el nostre entorn. Per la saviesa de les nostres mares, les nostres botàniques.