L’imaginari popular valencià.  Tradició oral. La fantasia valenciana no deixa de ser una manera d’alquímia històrica. Una bella al·legoria  de la cultura i de la vida diària.

Al·legoria: allò que representa una cosa o una idea per semblança suggestiva.

La Vall de Laguar

Banya Corca. És un ser misteriós fort com un bou i constant com un corcó. Furga i forada. Es va dedicar a fer coves i avencs pel terme.

Biterna. És una cova molt gran on les bruixes anaven de comboi i també estava el dimoni que pujava del barranc de l’Infern en forma de cabró (no sigueu mal pensats, és el mascle de la cabra)

Aladracus. És un nom llatí “el Drac”. Senyor de castells de muntanya, capità de guerra i enemic de Jaume I. El genet del Cavall Verd. Va desaparèixer enmig d’una batalla a la Vall de Laguar, perquè la muntanya es va obrir i se’l va engolir. Però algun dia tenia que tornar a la vida com un guerrer ben armat i cavalcant un cavall que sols podia muntar ell. El Cavall Verd. És la muntanya de la Serra del Penyal (Penyó diem nosaltres) o de Pop. El cim té forma de sella de muntar. Llegenda morisca.

Albaida

Frare Flairon. És un frare gegant amb una canya i una panxa com un tonell. Va vestit d’hàbit del color de la terra. Roda pels pobles on hi ha convents (i ex-convents) per endur-se els menuts descreguts i engolir-se’ls d’un glop se passes la ratlla a terra que ha fet amb la seua canya. Se l’ha vist per Albaida prop del barranc de l’Infern.

Frares del Pontarró. En aquestes nits de lluna redona i plena, se’ls han vist pel camí del Pontarró cridant: “Onze, cafís!” i arrossegant els peus engrillonats. Diuen i conten que els dimonis no els deixen entrar a l’infern i es lamenten cridant “onze, cafís!” . Eixe crit per als qui no esteu al dia en les mesures agrícoles té un trellat perquè en les terres valencianes, eixa capacitat de mesurar àrids (cereals i llegums) equivalia a 12 barcelles (mesura de gra equivalent a uns 17 litres). La barcella és com una caixa de fusta, amb la boca més estreta que el fons i un parell d’anses. Dues barcelles de llavors sembraven una fanecada de terra. Sospiteu el mateix que jo? Eixa repetició “onze, cafís” deu ser un càstig perquè, segurament en vida, alguna barcella furtarien als llauradors que treballaven les terres.