No volies caldo, pren dues tasses. De vegades, les idees són bones però el resultat no és el que esperaves. Rosa fotuda i arrimada al marge (física i anímicament). Jo, aquests dies d’abril amb un fred infernal,  em fa mal l’os del dit gros del peu esquerre. No, aquesta vegada no és l’àcid úric. És el galindó o també conegut com “hallex valgus” que fa temps va tocant la porta dels meus ossos perquè té ganes d’eixir a passejar. En castellà, “juanete”, o deformitat en la base del dit gros del peu formada pel desplaçament lateral cap a fora de l'extremitat distal del primer metatarsià.

Per cert, el Sr. Galindo era un actor de teatre (va morir fa 3 anys) que es va fer famós, a finals  del segle passat, en el programa de Xavier Sardà “Cronicas Marcianas”. Sí “las crónicas” del Boris, del Latre, de la Pardo, etc. El Sr. Galindo, un home de curta estatura, va viure una infància difícil a causa del seu naixement prematur i pes inferior al quilo set-cents grams. En els anys de la guerra civil, no hi havia incubadores i per mantindre-lo en vida va estar enrotllat en mantes i bosses d’aigua calenta dins d’una caixa de gasoses.

Però bé, anècdota a part, la paraula “galindó”  junt a un llistat de contes (llibres en valencià i castellà) per realitzar una activitat a les escoles infantils del poble on treballe per mig de l’educadora social i una xica en pràctiques, ens ha dut, a elles i a mi, a un col·loqui/debat informal sobre l’educació bilingüe des de l’educació infantil (elles partidàries del PIP i jo del PEV en pobles valencianoparlants). Elles castellanoparlants de pobles valencianoparlants i jo, puix jo, ja sabeu com parle, escric i fins tot com pense 😉 .

Quan hem acabat el llistat, 56 contes triats (35 en castellà i 21 en valencià), i m’he quedat a soles, he rememorat eixos anys de finals del segle passat i els meus intents (polítics) per introduir, en el poble de la família, la normalització de l’ús de la nostra llengua en la “la casa del poble”. Vam proposar l’aprovació d’un reglament per donar efectivitat a l’ús oficial del valencià, fomentar-lo, protegir-lo i estimular-lo amb la presa de consciència col·lectiva sense gens d’èxit. També, i no se perquè, he recordat els primers anys que vaig viure als pobles dels orengos i palmissons (amb molta estima eixos malnoms... i ho sabeu!) quan em parlaven en castellà perquè “al hijo del maestro habladle castellano porqué viene de Soria y no entiende el valenciano” i l’anècdota dels primers rebolcons en un bancal de tarongers ple d’agret furtant taronges on em va eixir la primera frase valenciana (mare, ties i cosines, disculpeu-me “el taco”):  “me caguen déu que mal m’he fet amb les pedres, jo em pensava que era un camp de futbol”.

Ai agret!! quantes xuplades a la teua tija!! Ara no recorde si és bo perquè protegeix els horts de tarongers de les gelades o és roí perquè entren els porcs senglars i destrossen la terra i les arrels dels arbres buscant el bulb de l’agret.

No obstant això, vos contaré una història : l’agret diuen i conten els que saben del tema que és una herba originària de terres molt llunyanes i que la seua arribada a Europa (illa de Malta) a meitat segle XVIII està lligada a una història curiosa : una dama anglesa provinent de la colònia del cap de Bona Esperança (extrem meridional d’Àfrica, és a dir, Sud-Àfrica) va portar una planta per regalar-li-la al pare Giacinto, un botànic local que mantenia un petit jardí botànic. Continuen dient i contant els que saben de la matèria que la uniformitat floral de l’agret porta a la hipòtesi que la major part de l’agret del mediterrani descendeix d’eixa planta que aquella desconeguda dama anglesa va portar a l’illa de Malta.

El que no em podeu negar, disculpe llauradors de la Safor, és que l’agret (Oxalis pes-caprae) és una planta ben vistosa formant denses catifes de color groc intens. El nom d’agret pense que li el donem pel seu gust a àcid oxàlic (un incís: eixe àcid blanc i cristal·lí s’usa en tintoreria per llevar les taques de tinta i per blanquejar la palla).

Aquest planta tan humil i eixe fet tan original i tal vegada misteriós ens serveix per tancar aquestes línies amb la sensació que les fulles trevolades i les flors cridaneres de l’agret guarden un secret agredolç com assabentar-me de la mort de Juan Antonio U.P.

Un usuari de la biblioteca que s’havia convertit en amic mutu. L’home que quan no duia les ulleres de llegir em demanava la lupa de l’arxiu per llegir el diari i , sobretot, l’horòscop; o que ens regalava a la biblioteca els dos llibrets de poesia que havia escrit; o que duia sempre una bossa gran per agafar en préstec un llibre gran i pesat: “Josep, me’l duc a casa que vull repassar unes cosetes...”. El llibre és : “Tierra : la definitiva e impactante guía visual de nuestro planeta” editat per Pearson Alhambra l’any 2004.

Llibre prestat 161 vegada a la biblioteca del poble i, si no vaig errat i posaria la mà en el foc, 160 vegades a Juan Antonio U.P.  (D.E.P. amic Juan Antonio)