lepra

1878,gener, 12. La junta local de sanitat reconeix l’existència de “...en esta mi jurisdiccion existe un leproso o enfermo del mal de San Lazaro...”. És un jornaler (José M.B.), pare de 4 fills al qual se li va detectar la malaltia als 42 anys sense antecedents familiars i s’adjunta l’informe de la seua simptomatologia (extrems superiors, extremitats inferiors dreta i esquerre)

2 anys més tard (1880), al mes de febrer, l’alcalde del poble rep una circular on l’indica que el malalt siga traslladat a l’hospital provincial de València per a ser tractat. Les vespres de la Fira de Sant Jaume de 1880, la junta provincial de sanitat envia un altra circular on parla del veí  de 54 anys d’Albaida i malalt de lepra José M.B. (és el mateix malalt de 1878). S’informa del dictamen de la comissió de sanitat on s’indica que el malalt (tancat en la Sala Aula de l’hospital) ja té cicatritzades les úlceres dels peus i les mans, però “...por otra parte mas que el decaimiento moral...no es fàcil que desaparezcan si no que por el contrario se agraven siguiendo en el local...y si es posible... trasladarse a un establecimiento balneario sulfuroso para recibir el influjo de las aguas.”

1897, juliol, 26. En la visita de la Junta de Sanitat pel poble d’Albaida es declara per mig de certificat que el xiquet Bernardo G.G. té la lepra i s’acorda sol·licitar al governador civil de la província que siga traslladat a L’Olleria per ser admès en el hospital de leprosos que allí hi ha (llatzeret). L’ajuntament de l’Olleria contesta el 5 d’agost a la petició negativament i no admet al xiquet perquè el local és d’espai reduït on no caben més llits que els que té.  Però la resposta enviada pel governador no és la mateixa “...y resultando que el Hospital de leprosos establecido en la Olleria es exclusivamente para los vecinos de dicha Villa...”

I com que no hi ha cap hospital més en tota la província, el governador civil acorda que el xiquet “...sea convenientemente aislado en esa población a fin de evitar su contagio.”

Dues versions per a una història d’aïllament, marginació social i estigmatització d’una de les malalties més antigues.

Segons el diccionari normatiu valencià, la lepra és una malaltia infecciosa i contagiosa produïda pel bacil de Hansen, que es caracteritza per lesions granulomatoses en la pell, en les mucoses i en el sistema nerviós perifèric. La lepra es coneix des de temps bíblics.

Per cert, l’ermita de Sant Cristòfol actualment són unes ruïnes que es troben sobre un turó i pròxim al Convent de Caputxins. Des de finals del segle XIX també va ser llatzeret (hospital de leprosos) fins que es va obrir el sanatori de Fontilles (lloc de fontetes). Cinc anys després del cas de Bernardo (1902) es va posar la primera pedra en la partida Fontilles (La Vall de Laguar). El primer centre especialitzat en malalts de lepra d’Espanya fou inaugurat set anys més tard (1909).

Si voleu saber més un poquet més de Fontilles podeu fer clic  a l’enllaç :

http://josepmoll.blogspot.com/2013/10/feia-temps-que-volia-escriure-sobre.html

http://josepmoll.blogspot.com/2018/09/estic-en-la-placa-del-poble.html

Acabe’m amb una reflexió d’Antoine Saint-Exupéry i el seu llibre “el petit príncep”: les persones grans són molt estranyes perquè es pensen que ocupen molt de lloc i es consideren importants; però, els ulls són cecs i s’ha de buscar amb el cor perquè el que és important, no es veu.

1850

30 d’abril de 1850, són les 4 de la vesprada i tant en la font de la Vall (Aljorf) com en la font de la Vila (Raval Sobirà) i els seus respectius llavadors estaven buits de xicalla pescant cullerots. Havien escampat la boira. Els més de cent escalons de la font de la Vall i el seus rastells no van ser cap problema per a què en un pensat i fet cadascú entrara a sa casa abans que ...

“...un nubarrón que había entrado por el norte de Albaida, por el puerto de L’Olleria con fuerte aire semejante a un huracán  se convirtiera en una nube de piedra y tronada. Un trueno descargó un enorme pedrizco (sic) que convirtió los campos en pedrizas y pedregales produciendo daños en la tierras y destrozando las cosechas de las vides, las hojas de morera, el naciente grano de trigo y cebada de una parte de las poblaciones de...”

... L’Olleria, Alfarrasí, Montaverner, Bufali, El Palomar i Albaida.  L’ajuntament d’Albaida avisa al governador civil de la malifeta de l’oratge i aquest publica el 7 de maig una circular de calamitats públiques de condonacions contributives als propietaris afectats. Només arriba la circular del governador civil a Albaida, el vereder municipal agafa la vereda per fer arribar l’avís i ordre als pobles veïns.

 

 forn de fer campanes

En l’inventari obert (en procés de realització) de fonedors de campanes  fet per la colla de campaners valencians parlen de 6 fonedors albaidines : M. Porta i fills (3), E. Costa (4), L. Roses i fills (6)/fills de L. Roses (42), L. Roses (desaparegut-?-), M. Roses Santos(7), V. Roses (2).

De L. Roses (Lorenzo) trobem un expedient i una reclamació en l’Arxiu Municipal d’Albaida de finals del segle XIX.

-1884, forn de fosa de campanes al carrer Ereta (placeta)

-1887, subscripció voluntària per atendre la refosa (refundició) de campanes (10, 25, 50 pts.)

-1894, l’ajuntament obri un expedient per retirar i traslladar  un forn de fosa (fundició) de campanes sol·licitat per dos veïns del carrer Ereta (Sres. Monzó i Mollà) situat en la placeta de dit carrer i que és un perill per a les seues cases. Resulta curiós que s’obriga l’expedient sense haver fet, abans, cap inspecció municipal ni informe de pèrit algú. És a dir,  des de la llunyania del temps sembla que poden hi haure sospites de nul·la objectivitat ni parcialitat a l’hora de prendre la resolució municipal. Però bé, anem a l’expedient. El propietari de la fosa (fundició), el Sr.  L. Roses es queixa de no estar avisat i del poc de temps per defensar el seu negoci i  així ho indica en la seua reclamació  dient que ningú ha anat a vore-ho, ni li han demanat la clau, a no ser que hagen botat el mur i entrat sense el meu permís. El Sr. L. Roses també diu que fa deu anys que té el forn de fosa en funcionament i que eixos veïns no s’han queixat mai fins ara.  Per cert, un dels demandants (el Sr. Monzó) és tinent alcalde de la Vila. La casa del Sr. F.de Paula Monzó és un pòsit i fàbrica de ciris de cera.

-1895, els pèrits anomenats per les dues parts (Tomàs Bernia i Francisco Tormo) fan la inspecció i creuen que el forn és un perill per les flames del foc i les altes temperatures per estar obert i sense coberta.  Malauradament no sabem com es va acabar i tancar l’expedient  per retirar i traslladar el susdit forn de fosa de campanes.

-1896, el Sr. L. Roses, fabricant de campanes, li reclama a la Vila el deute pendent (345 pts.) que l’ajuntament té amb ell, per les 3 campanes foses feia sis anys abans per a l’església parroquial (1888).

En el llibre “El mirador de la vall” escrit a 3 mans (R. Yago, A. Soler, R. Jordà) amb la col·laboració d’una quarta (X. Tormo) que parla sobre Atzeneta d’Albaida, trobareu un capítol sobre les campanes i els seus fonedors. En el mateix, conta i diu Ramon Yago en el llibre “...un dia qualsevol ...el que passejaven per la cercavila...sentiren campanes i no sabien d’on venien... del corral d’una de les cases....procedien els tocs de prova d’un bronze acabat de coure...”. En aquells temps, les campanes es solien fer a peu de campanar on s’instal·lava un forn d’obra per a fondre el material. Al mateix temps, es preparava el motle i es feia un forat per a colgar-lo. Després vingueren les foses o fundacions on es realitzaven les més menudes per poder transportar-se millor. Moltes d’elles carregades en els vagons del tren d’Albaida.

 Per saber més :

http://campaners.com/index.php

Nou Portal (arc) i Porta Nova al Palau dels Marquesos d’Albaida : 1761-1896

Francesc de Paula Milà d’Aragó i Bellvís, cinquè marqués d’Albaida. Els seus pares reberen 200 lliures com a bolcada (conjunt de la roba destinada a un xiquet acabat de nàixer) de part de la Vila d’Albaida. Pren possessió del marquesat essent menor d’edat. Vivia a València. Va manar construir el vell pont d’Atzeneta i donà diners per a fer la font de la Barrera. Mor sense descendència directa i apareixen diversos pretendents i el Tribunal Suprem té que dictar sentència sobre el seu hereu.

L’any 1761 va rebre de la Vila un Memorial demanant permís per obrir un Portal entre les dues torres de ponent del Palau. Era un arc de mig punt fet de carreus (pedra tallada) i rajola per a tindre un accés central al palau per mig d’una escalinata en rampa que conduïa a l’antic pati d’armes. Les obres van durar sis anys perquè el mestre d’obres d’Agullent Vicente Herrero no avançava en elles.

A principis de gener del 1896, el propietari del Palau (Tomàs Monzó Vicedo), cunyat i soci de l’alcalde (José Tormo), demana permís a la Vila per rebaixar la plaça i obrir una porta entre la torre central i la de llevant i el dret d’aigua del Palau de les fonts de la Barrera i del Cardavall (mes de maig). El 23 de febrer, la Vila li dona el permís d’obra per a rebaixar el massís o terraplé que existeix entre les dues torres del mig i de llevant de palau, obrint una porta en el llenç de paret que mitjana entre aquestes torres; i perquè puga donar entrada a la torre del mitjà per una plataforma igual a la que dona també entrada a la de ponent havent de subjectar-se en la construcció de la mateixa a l'aresta de la torre i reduir les plataformes existents a l'aresta també de la seua respectiva torre, guardant en totes dues edificacions un talús igual al de la torre en què cadascuna es recolze.