1758

 El robatori d’unes roses (més d’una arrova) del jardí del Palau dels Marquesos que amb la seua bellesa causaven admiració.

Trobem a l’arxiu municipal un expedient d’unes actuacions criminals per haver escalat l’hort i el jardí del Palau que dona a la Plaça i haver furtat totes les roses del jardí que després van enramar per les portes de les cases del poble. El fet es va produir la nit del diumenge 7 de maig de 1758.

L’expedient es crea d’ofici per l’advocat dels Reials Consells Governador i Justícia Major de la vila d’Albaida el Sr. Franciso Marau. L’escrivà de l’expedient va ser Francisco Pont i Andrés i l’agutzil era Pedro Moya.

Busquen testimonis de qui ho va fer, per preguntar i repreguntar sobre el fet, el delit i el càstig.

El primer testimoni és Pedro Tormo de Francisco, llaurador a càrrec dels jardins del palau. Pedro diu que el dia 8 va vore roses i fulles de baladre per les portes de diverses cases del poble. També va vore que pel cantó del jardí en la part de la llotgeta de la plaça hi havia senyals i petjades de fang per la paret tant de dins com de fora i també en la terra humida del jardí. Eren petjades de sabata d’home. Ha escoltat dir que van vore a 4 mossos (Batiste, Josep, Ramon, Vicent)) pels voltants de la llotgeta, la vesprada del dia 7.

Segon testimoni, Vicente Monzó, mestre seré. Diu que a la porta de sa casa a més de les roses i fulles de baladre hi havia una gran brutícia d’excrements de persona. Ell també ha escoltat dir el mateix que ha dit Pedro i que suposa que són ells perquè Batiste té un galanteig amb la filla d’un dels veïns afectat perquè els van vore anar a la muntanya a buscar baladre pels barrancs.

Tercer testimoni, la dona de Pedro. Diu que la vesprada del 7 va vore a 3 mossos del poble i un foraster passejar pel jardí i els va cridar per a què se’n eixiren, però que ignora qui fa fer la malifeta.

El jutge crida a comparèixer a declarar als referits 4 mossos (dos menors).

Ramon, diu que no sap ras del robatori de les roses ni d’entrar al jardí del palau i que no va eixir del poble, anant pels carrers tocant una viola (vihuela) amb un tal Félix i altres. Després rectifica i diu que va anar Santa Anna a guanyar el Jubileu, sense eixir del camí, amb Batiste i Vicent. Que quan anà a casa dormir, la porta de casa estava entreoberta i ningú li va obrir perquè estava la família i el frare trinitari Joan de conversa en l’entrada de casa.

Josep, tampoc sap res, va estar per la vesprada pels carrers “tañiendo una viuela”(sic) fins entrada la nit.

Batiste, tampoc sap res, també confirma el fet d’anar a Santa Anna a guanyar el Jubileu i que la resta de la vesprada va estar jugant a pilota. Després va estar tocant la viola amb el tal Fèlix i altra gent fins les onze de la nit.

Vicent, també diu que no sap res. Declara que va estar al convent de Santa Anna. La resta de la vesprada va estar en la Placeta de la Vila mirant com jugaven a pilota i després va estar amb Fèlix i altra gent tocant la viola. Li pregunten qui li va obrir la porta de casa per anar a dormir. Diu que ningú perquè la clau estava amagada en el portal. Confessa que per la vesprada van passejar pels jardins del palau.

Criden a més gent a declarar pels fets del robatori : Francesc (menor, germà de Vicent), Caterina (dona de Joan i mare del xiquet Ramon), Joan (germà de Ramon), Fèlix (el músic de la viola, veí de la ciutat de Xàtiva, aleshores anomenada Sant Felip) i Antonia (donzella criada de la casa de Josep).

Debatut i fet, condemnats Josep, Batiste, Fèlix, Ramon i Vicent a guardar per presó en la cambra de les seues respectives cases sense eixir; puix queden castigats en lo penal fins el 17 de maig i a pagar les costes del procés i apercebuts en el successiu a un càstig més rigorós.

Francisco Marau Albinyana, va estar advocat dels Reials Consells, alcalde i justícia major durant divuit anys a les viles de Bunyol, Albaida i llocs del marqués d’Albaida, exercint el càrrec per nomenament senyorial; també va ocupar el càrrec de regidor a la seua vila natal, l’Olleria, durant tres anys. Es va casar amb Maria Rosa Bru Pérez i del matrimoni van nàixer els germans Antonio i Estanislao Marau Bru. El primer, que és qui sol·licita el títol de noblesa. Els dos germans són claus per entendre l’origen de la Casa Santonja o Palau dels Marau i la possible vinculació de la família amb la maçoneria. Estem, doncs, davant d’una família molt pròxima al poder, bé situada a l’escala social, pertanyent a eixa oligarquia local tant freqüent a l’Espanya del segle XVIII i que des de la milícia o des de la toga acompleix els seus serveis a la Corona com a  fidel empleat d’ella, a canvi de privilegis, càrrecs hereditaris, favors i rendes de la terra o de les concessions administratives.

Arrova : unitat de pes equivalent a 12,800 kg.

Viola (vihuela) : Instrument musical de corda que es toca amb arquet, semblant al violí però més gran i de so més greu. Potser de gamba, de mà o de roda.

justícia criminal: Magistrat penal del Regne de València des del 1321 fins a la promulgació dels decrets de Nova Planta.

pilota valenciana : Esport autòcton valencià en què dos equips colpegen la pilota amb la mà seguint determinades regles. Es juga al carrer o al trinquet. 

 

1903-1916

L’altre dia parlàvem de la crida en la Fira Franca de 1669. Aram ens traslladem a principis dels segle XX.

Comptes de l’administració (dipositaris) de les festes del Remei (Nostra Senyora) a principi del segle XX (1904-1916). Eren bons comptables, no solien perdre diners i deixen saldo positiu a favor dels nous festers i/o la parròquia.

1916: despeses (4.733,30 pts.), ingressos (4.520,15 pts.), saldo (213,15 pts.)

*aquest any el pressupost és més del doble de l’any anterior perquè fan dues rifes i bolletes; a més a més, es compren 6 caps gegants, 9 cabets i 7 cavalls de cartró*

1915:  ingressos (2.161,23 pts.), despeses (2.183,27 pts.), saldo (22,04 pts.)

1911: ingressos (2.480,85 pts.), despeses (2.470,91 pts.), saldo (9,94 pts.)

1910: ingressos (3.922,62 pts.), despeses (3.941,65 pts.), dèficit (19,03 pts.)

1908: resum : import càrrec (cargo) (3.631,14 pts.), import data (4.744,85 pts.). Les 1.113,71 pts. l’administració de festes la cedeix a benefici de la parròquia.

1906 : objectes regalats pels fills de la vila i altres per a celebrar les festes : dos porcs, un joc de cafè de porcellana, fruiters de cristall, joiers, quadres a l’oli, gerrons, floreres, ventalls, jocs de majòlica, ànec dissecat, cadira daurada amb seient de ras brodat, màquina per a embolicar cigarrets, etc. Eixe any el foc d’artificis el van fer Manuel Martínez de Benimaclet i Eulogio Sanfeliu de Bélgida (traca, rodes de focs artificials, magranes o bombes, llums de bengala, castell, cordes, gruixuts trons).

1903, novembre, 3. S’acorda per la corporació municipal la resolució d’alternança de les bandes de música Primitiva i Nova en els actes festers a la Patrona Verge del Remei.

Hi havia una recaptació anomenada “Dineret”.

En la història i en la numismàtica, el diner és el nom d’una moneda antiga (denari, moneda d’argent en època romana de la república). Moneda de diferents valors, però que la més corrent (la de coure) equivalia a la dotzava part del sou, o sia, aproximadament a un cèntim de pesseta

En la cultura popular, el dineret de la Santa Creu (captiri era la capta que fan els xiquets el dia de la Invenció de la santa Creu (3 de maig) anant en corrua (llarga filera) per les cases amb una bacina vessant de pètals de flors primerenques i cantant en entrar a cada casa:

«El dineret de la Santa Creu, | qui no paga no va al cel; | a les dotze de la nit, | el dimoni sota el llit».

La bacina és el platet per a demanar almoina, que generalment porta la imatge del sant per al culte del qual s'acapta.

Hi ha havia ingressos, per exemple, per “valor del panizo recogito en la plega y vendido a J.M. seis barchillas”:

El panís (panizo) és un tipus de dacsa. La plega és l’acció d’arreplegar o collir un fruit o cereal. I la barcella (barchilla) és la mesura de gra equivalent (més o menys) a 17 litres, també és el recipient que té la capacitat d’eixa mesura de gra i, finalment, és l’extensió de terra de conreu que es pot sembrar amb eixa mesura de gra.

 

1669

El 16 de setembre li donen llicència al trompeta per a què faça la crida de “Fira Franca”.

Estem en l’any 1669, la Fira Franca (mercat lliure d'impostos –“sisa i pecho” – peita-) és  tant per a veïns del poble com forasters que vinguen a negociar, vendre, baratar i comprar per termini de 8 dies en honor de Sant Tomàs de Vilanova (18 de setembre). La crida també indica que hi ha que fer bona acollida donant i assenyalant posades o cases on poder estar. La crida de la fira és fa als pobles d’Ibi, Bocairent, Benigànim, Gandia, Castalla, Onil, Canals, Montesa, Vallada, Moixent, La Font de la Figuera, Biar i Capdet (Caudete).

Tomàs de Vilanova fou un frare agustí que va ocupar la càtedra de València (arquebisbe de la seu arxidiòcesi) . Diuen i conten que el rei Carles I li va oferir l’arquebisbat de Granada que ell no va acceptar i que va arribar a ser arquebisbe de València per una errada de l’escrivà. En 1547, va ordenar sacerdot a Lluís Bertran (dominic que deu anys més tard fou vicari del Convent de Santa Anna D’Albaida).

La crida és una publicació en veu alta de comunicacions que interessen als habitants d'una població, feta per un nunci, un pregoner o un altre oficial públic, i sovint precedida d'un toc de trompeta.

La peita o “pecho/a” era el tribut que es pagava al rei o al senyor territorial pels béns seents (béns immobles són els que tenen una situació fixa i que no són susceptibles de ser traslladats, com per exemple els terrenys o les construccions) que es posseïen i també el tribut en espècie que l'arrendatari havia d'entregar a l'arrendador a més del lloguer pactat.

Capdet, històricament, ha segut un municipi del Regne de València i era una de les Viles Reals del Regne. Després de la Guerra de Successió (1701-1714), passà a formar part de Castella. Formava part de la comarca històrica d'Els Plans de Villena. En Capdet es parlava valencià fins al segle XIX.

 

1808

Un professor catedràtic d’història contemporània de la Universitat d’Alacant i dues alumnes seues consulten l’Arxiu Municipal d’Albaida. El projecte d’investigació per a fer els seu TFG va sobre la guerra francesa i compren el període 1808-1814. Consultem el fons de l’arxiu històric i trobem més de 20 registres (lligalls, llibres, expedients) corresponents a l’època sol·licitada.

És l’època coneguda com l’Imperi Francés o Napoleònic. Oficialment, el període compren entre 1804 i 1814 (final Consolat fins Restauració monarquia borbònica). Posteriorment és va viure un epíleg de 100 Dies (01/03/1815-22/06/1815). Una època de moltes guerres “napoleòniques”.

A principis del segle XIX, el Marquesat d’Albaida tenia un marqués “interí”, el seté, que estava en plet de successió (1802-1841) i, a més a més, era baró d’Atzeneta i Carrícola, senyor del seu castell i de la universitat (vol dir, des del principis del segle XIII, col·lectivitat d’habitants d’una vila i en la Corona d’Aragó i és una vila no reial) del Palomar, dels llocs (localitat que no té la consideració de vila) de l’Aljorf, Bufali i Benissoda entre altres molts títols més (cavaller de justícia, tinent coronel exèrcits i Gran d’Espanya). Li deien Joaquin Milan de Aragon, de Pedro, Llorens, Frullench Nuñez, Sebanian, Alvarez de Toledo, del Castillo, Sanz, y Valle de Cubells.

Ahí és res.

Nosaltres consultem “Libro de Acuerdos de la Villa de Albayda para el año 1808”. L’1 de gener de 1808 prenen possessió (càrrecs anuals) com alcalde a Francisco Pont i Tormo i com a regidors a Josef Plà i Navarro, Francisco Sans i Más, Luis Montagut i Albert, Josef Soler i Matheu. Tots nomenats pel marqués interí el 25 de desembre de 1807. Josef Puchol, fou nomenat diputat i Alexandro Ferri, Síndic Personer pel comú (representats de la vila). Tant el Diputat com el Síndic Personer eren càrrecs municipals instituïts per Carles III com resposta a les protestes populars conegudes com a “Motín de Esquilache” de 1766 i amb la finalitat de donar veu als ajuntaments al "comú", com se solia cridar als plebeus, al poble. La reforma va acabar fracassant a causa de l'oposició de les oligarquies urbanes dels regidors i, sobretot, a l'apatia i el desinterés que en la major part d'Espanya van mostrar els membres del "comú".

Entre altres qüestions aprovades, aproven que el pregoner Miguel Bas (la persona que publicava en veu alta les comunicacions que interessen als habitants d'una població i sovint precedida d'un toc de trompeta) té l’obligació d’ampliar els llocs on feia les publicacions (plaça major i carrers de la vila) a un nou lloc: el Barri de Sant Antoni de recent creació (1771-1800) i que “....avivase la voz al remate...”

Dels molts pregons que feia mensualment, destaquem un altre fet a juliol : “...que los ganados salgan de los olivos; y que los potros no pasten de noche; y que ningun recoja el estiercol de las tierras por donde pastan dichos cavallos (sic) y que se publique bando para ello”.

El mes d’octubre, els membres (components) de l’ajuntament “...deliberaron agraciar y agraciaron con el empleo de pregonero... a Antonio Badia marido de Maria Cortés”.