Bona guaita, bona! Ells passegen deu o dotze passos ferms, s’aturen i callen. És una nit de lluna plena i silenciosa, hui poden menjar figues seques i panses i beure un barral de vi. Fet i debatut, 800 anys no són res...

Els amics (gràcies Ximo T. I Rafa G.) em fan arribar documents que parlen del poble dels meus familiars (La Vall de Laguar) i m’he fixat en la toponímia (la part de l’onomàstica – és la part de la lingüística que estudia els noms propis-  que estudia l’origen i el significat dels noms de lloc) i els canvis que s’ha produït en ella motivats per la imposició d’una llengua nova des de la conquesta pel rei En Jaume I (llatí i valencià) i el Decret de Nova Planta (tot en castellà).

Què complicat resulta escriure un topònim quan les imposicions polítiques obliguen als escrivans a escriure en una llengua imposada.

 Primer que res, respecte al nom LAGUAR jo em quede amb la definició feta per l’arabista Carmen Barceló Torres: és el topònim àrab “al-Agwar” (lloc de coves). Aleshores, descarte les propostes de Dubler/Sanchis Guarner/Guichard que diuen que “Alaguar” ve del nom d’una tribu bereber (Hawwwara) o d’Asín “al-ahwar” (el blanc). Recordar també que l’eclesiàstic i historiador Gaspar Juan Escolano, nomenat cronista del Regne de València l’any 1604, és l’autor de “Décadas de la historia de Valencia”(1610-1611) i en una de les seues freqüents especulacions etimològiques ens diu que “Alahuar” (manera d’escriure el nom en llengua castellana) volia dir “el mejor, el mejorado y de los mejores” (expressió àrab “alahiar”). De totes les maneres, poc després ofereix un passatge més interessant : “aunque nuestros moriscos hoy dia la llaman Joca Alahuar...cuevas aguardes y...de Gar, que quiere decir cueva, le dieron el nombre”. Encara que es torna a equivocar en la traducció i sentit de “Joca”. En àrab andalusí “jaqq” expressa “barranc”; aleshores, l’expressió utilitzada pels moriscos de la zona “Joca Alahuar” (jaqq al-agwar) vol dir: “barranc de les coves” (Barranc de l’Infern, la gola encaixada que discorre pel fons de la vall i plena de coves d’escassa profunditat i plena de pintures rupestres d’època neolítica).

 Resumint el nom àrab-bereber té a vore amb els elements hidrològics i geomorfològics. Eixe nom, a posteriori, va passar a denominar la fortificació (hisn) defensiva dels habitants de la vall.

 Josep Torró, professor de la Universitat de València, en el seu treball d’estudi local sobre La Vall de Laguar (assentaments, terrasses de conreu i irrigació) publicat en la revista “Recerques del Museu d’Alcoi” nº 16 (any 2007, la revista és una publicació anual que divulga els estudis referents a la Prehistòria i l’Arqueologia de les comarques centromeridionals valencianes) ens diu que hi ha una total absència de referències en les fonts escrites àrabs sobre La Vall de Laguar “res, ni al·lusió en textos geogràfics o diccionaris biogràfics.” Al segle XI, el geògraf al-Udri menciona un districte fiscal (iqlim) anomenat “Laqwar”, però aquest es troba en Alhama (regió de Múrcia). Així, la manera de tindre coneixements depèn de l’arqueologia i dels documents llatins posteriors a la conquesta cristiana.

 Anem amb els documents:

 1245, (primers 4 documents escrits) el topònim apareix amb la forma “Alaguar”

 1249, Llibre del Repartiment també apareix el mateix nom sense variacions gràfiques “Alaguar” i les alqueries “Benimaurel, Valug, Exabech”. Banu Mawral, nom d’un llinatge o clan, s’identificaria amb la primera (no confondre amb Banu Mantil que donarà lloc al topònim Benimantell en la Vall de Guadalest). “Valug” pot ser una interpretació viciada de “al-Fayy” (tossal, turó o port de muntanya). En tot cas, les donacions a distribuir entre una vintena de colons no es van produir (102 jovades= 304,98 ha. En 1980. Les estadístiques oficials parlen de 644 ha.) fins a l’any 1257 quan la “yama’a” de Laguar es va rendir i va negociar la garantia de romandre en les seues terres. En el llibre també es parla d’una quarta alqueria, “Portella” de 12 jovades

 *un incís:

1) els canvis de nom d’una alqueria no són d’estranyar perquè pot deure’s a xicotetes modificacions o desplaçaments topogràfics;

2) 1 jovada = 36 fanecades = 2,99 ha.);

3) en la conquesta del territori, el “hisn al-Agwar”  (hisn=castell) no sols era la vall de Laguar (alqueries de dalt), també incloïa les alqueries de baix de Tormos (etimologia difícil), Orba (“Awraba”, gentilici bereber) i Isber (etimologia difícil de saber i assentament xicotet de 5 cases i deshabitat després de l’expulsió morisca). A principis del segle XX, Isber, es separa del terme d’Orba per incloure’s en el de La Vall de Laguar) amb un vincle fiscal i defensiu (seria la torre almohade “La Casota” que hi ha entre Felix i Campell?)*

 1283, el rei Pere ordena destruir el castell de Laguar (actualment queden un parell d’aljubs i uns pocs murs assolats). Les troballes ceràmiques recuperades parlen d’una fortificació del segle XI. (Castellet de les Atzavares). La pita (atzavara) és una planta àrab “agua”-aloe variegata-). No sembla un castell amb molta altitud (350 m.), però penseu que al costat nord, des de la rambla (antic camí) fins al castell hi ha 210 m. de desnivell i una pendent del 52,5% i era l’entrada principal a la vall (accés estret i dificultós). Els altres accessos (2) tampoc són senzills i fàcils : Portella i Garga. L’accés pel nord (Ebo) era, és, molt difícil pel relleu de les dues muntanyes “Aljubea” (probablement “al-yubayl”, diminutiu de “yabal”-muntanya-)

 1289, el nom de Portella (“loco vocato la Portella d’Alaguar”) ix en un altre document on es delimita el terme del castell que anava a construir Berenguer Mercer sobre el Puig d’Orba que més avant es coneixerà com “Castell de Murla”, però no fa referència a que estiguera habitat (zona de conreu ocupada de forma intermitent).

 1325, apareixen escrites com “Beniaurell, Caubell”. Més difícil es saber l’origen de Campell. Els investigadors sospiten que el nom original de l’alqueria, abans de la conquesta, seria un altre (no confondre amb la forma “Campello” d’etimologia llatina preislàmica) i també pensen que “Exabech” puga ser Campell. “Exabech” pot ser xarxa (“sabaka”) o arbust espinós (“sawkah” en llatí “anagyris foetida”, planta medicinal de la família de les fabàcies o lleguminoses)

 1408, en un censal (obligació a perpetuïtat de pagar) d’eixe any apareixen altres  llocs : “Benigàlip, Lofeng/Lofeg/Murta i Novallos”.

 1488, cens de 44 cases per “Alaguar e ses alqueries”.

 1563, recompte de moriscos a desarmar : Campell amb 25 llars, Alfeig amb 12 i Benimaurell amb 26.

 1609, El 9 d’abril (feta el 22 de setembre), el rei (Felip III), el seu privat (duc de Lerma), el marqués de Dénia i el arquebisbe de València (Joan de Ribera) decideixen l’expulsió de tots els moriscos. De tots els regnes d’Espanya cap el nord d’Àfrica.). Estem parlant que 1 de cada 4 habitants fou expulsat i embarcat (Grau, Vinaròs, Alacant, Dénia). Molts és rebel·laren i defensaren les seues terres fin “...última gota de sang....”. en la muntanya coneguda com Cavall Verd; encara, hui en dia, a la Cabash d’Orà (Algèria. Àfrica) es canta una cançó que diu així “...vaig nàixer a una terra de sol i mar vestida / palent entre muntanyes d’agresta soledat. / llampant de verd joiós, clapada de cireres; / que Al·là defense sempre Laguar, la meua vall. / Els ossos del meu poble en blanca pols hi resten / confosos amb les penyes per a l’eternitat...Laguar, paraula dolça, gravada als nostres llavis / com una torxa viva dreçada dellà el mar, / encesa a la memòria d’aquells que mort trobaren / per un cavall de somni, tot verd, que no arribà...”. L’expulsió morisca va portar el canvi de toponímia de l’alqueria Alfeig que va derivar a la forma Fleix

 

1610, Escolano parla de 3 alqueries “qurà” o assentaments camperols : “Campsiel, Alfeche, Benimaurel” (grafies castellanes emprades per l’autor) i de conreus arboris moriscos com el garrofer, les cireres i les olives.

 1611, carta pobla “omnes oriundi ex insula balearis” :Mengual, Ballester, Arbona, Oliver, Ripoll, Pujol, Moll, Mas,...la carta parla de l’oli, les garrofes i el fruit de les vinyes (vi i panses).

 1713, “la varonia de alaguar”

1729, (encara en valencià) : el mateix document dues maneres d’escriure el nom “Aguar”, “ La Aguar”. Però el més curiós és que encara conserven la toponímia popular, aquella on els habitants de la vall es refereixen als pobles de per la seua situació topogràfica: “Poble de Dalt, Poble de Enmig, Poble de Baix”. També és curiós, si es fixeu que el nom de la persona és “gRabiel”

  

1737, 1753 (en castellà) : “alaguar”. Reunit l’ajuntament en ple (alcalde, Pedro Juan Oliver; regidors, Juan Mas de Gregorio iAntonio Riera de Grabiel; i síndic, Josep Pugol de Juan) en el lloc de costum, admeten un nou ermità (Josep Gonzales) vingut del poble de Vila-real que es farà càrrec de l’ermita de Sant Marc i de fer la seua festa (missa i sermó) amb el retor (Tomás Llinares)

 

  1795, “Lahuar”, emprada pel botànic Cavanilles

 1853, “lapuar o laguart” i també “alahuar”. És el “Diccionario general del notariado de España y ultramar” publicat per José Gonzalo de las Casa entre 1853 i 1857. Són 10 volums. 

 1898, “laguart”, en l’expedient per a reconèixer les línies del terme i assenyalar els mollons comuns dels termes d’Ebo, Castells i Laguar.

 

1999, “aguar”, a les acaballes d’eixe any, el DOGV publica l’aprovació de l’alteració del nom oficial en castellà  i adopta la forma tradicional en valencià:  LA VALL DE LAGUAR. També s’aprova l’escut municipal : És una representació heràldica de les tres alqueries que actualment formen el municipi (Benimaurell, Fleix, Campell) junt a les armeries dels senyors de l’Àntic Règim (els ducs de Gandia, els Borja : un bou roig -gules- pasturant en un camp verd-sinople- i rodejat de 8 feixos d’or i un faixat d’or i negre -sable- 

 

1999, el mateix any, en “la Casota” (torre andalusina de planta rectangular de murs de més d’un metre de gruixa, fets amb una argamassa rica en pedra i en calç, sense nucli ni barreja  de terra o argila construïda entre el segon terç del segle XII i mitjan segle XIII. La tècnica constructiva emprada en l’edifici és la tàpia o encofrat, en aquest cas d’argamassa de calç amb abundants graves i codolets de riu, i lloses i cantals calcaris disposats en filades quasi horitzontals i tindria una funció militar, de guaita) es realitzen unes excavacions arqueològiques de salvament fetes per F.-Ll. Naya i el Museu Arqueològic de Dénia, finançades per la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament de La Vall de Laguar.

Josep Moll.