Diuen i conten que en l’actual societat les aspiracions individuals augmenten dia a dia, però també vivim en una societat on creix sense parar la desigualtat social i la marginació de les minories. 

Desigualtat social. Els sociòlegs ho anomenen, el somni del benestar. Les aspiracions han canviat. Actualment, la majoria de la gent aspira a un estat de benestar de marques; malgrat  viure en una família on algun membre està a l’atur o no es pot arribar al final del mes. Les marques de luxe abanderen les nostres aspiracions, ara sols volem marques. Hui, són altres, per exemple, passar el dia en Ikea. Abans les aspiracions era treballar, menjar i tindre una casa. Quan jo era menut sols pensàvem en tindre un pantaló, unes sabates, un baló o una bicicleta nova de trinca i no heretat del germà major.  No estic fent cap juí de valors, perquè potser que siga lògic voler tindre totes eixes marques i no queixar-se o protestar que no les podem tindre. El que si tinc clar és que actualment vivim en un món individualista i injust perquè crec que els esforços estan mal repartits. Sincerament, no m’agraden les desigualtats. Hem de lluitar per un món més flexible. Per exemple: 1) els que manen que facen programes de formació i reciclatge per a la gent que està aturada i no sols ajudes socials. Potser, l’aturat no tinga la sensació de què la societat l’ha abandonat; 2) INVERTIR EN EDUCACIÓ i en creació. L’escola pública no és una despesa, és una inversió de futur.  Educar no és seduir. Hi ha obligacions. Hi ha que treballar dur i obligar a treballar. Hi ha que pagar bé als mestres i ensenyar als alumnes a respectar-los. Estem equivocats si pensem que les noves tecnologies, els ordinadors, les tablets i l’internet van a solucionar tots els problemes. El mestre és necessari. Tenim que formar a la joventut sense por als canvis i, sobretot, donar més importància a l’art i la cultura perquè si no, sols ens quedarà “el centre comercial”.

Llengua materna. 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna. En defensa del plurilingüisme.

Un escriptor desconegut per a la majoria (Ngugi wa Thiong’o) ho contava fa pocs mesos “he estat en una presó de màxima seguretat per escriure una obra teatral en una llengua africana: en gikujo, la meua llengua materna. L’obra és Ngaahika Ndeenda (em casaré quan vullga)”.

Jo em faig una pregunta (espere que vosaltres, lectors, també):

- com pot un govern tancar a la presó a un escriptor per escriure en la seua llengua materna?

Em de seguir lluitant, diària i quotidianament, per la llengua materna oral i escrita rebuda en herència dels nostres avantpassats. Emprem eixes paraules que uneixen a les persones i als pobles minoritaris perquè és la llengua dels nostres pares. Però lluitant no amb armes, si no amb el DIÀLEG, l’eina principal per a resoldre les controvèrsies. Consens i diàleg per a resoldre les divergències.

Anem passejant i al cap d’una estona l’amic Paco em pregunta :

- Josep, te’n adones que tots els marges estan perfectes amb les pedres ordenades, però la última fila són pedres caramullades?

– Com?

– Fixa’t i veuràs que pareixen els plecs de llibres, quina funció tindrà?

L’ull i la curiositat de l’amic caminant em du a consultar els llibres sobre pedra en sec. Els marges  són el testimoni del treball continuat de generacions que han humanitzat el territori. Era o és un treball  pacient  que ha  transformat  el  paisatge  de  manera  singular.  La  pedra és un element  que, al principi, havia impedit treballar la terra, però que amb el pas del temps es converteix en  una peça bàsica de la transformació del paisatge. Els marges de pedra seca són fonamentals per subjectar la terra dels pendents, anivellar i separar els bancals o inclús delimiten les  propietats.  El marge de pedra seca evita l’erosió de la terra que es treballa. Els marges solen ser verticals i la qualitat de la pedra que es tinga pel costat del bancal, l’alçada i la destresa del margenador influirà en el seu acabament. Cada margenador té la seua cal·ligrafia. Una operació fosca i que no es veu és omplir el marge (part de dins) amb “rípio” o pedruscall que ajudarà a subjectar les pedres i també a drenar adequadament el bancal. Sí, hi ha que evacuar l’aigua de la pluja però sense que s’emporte la terra. Pel que fa a l'acabat superior, una de les  possibles variants és el coronament en rastell, filada col·locada vertical o amb una lleugera  inclinació i amb un gruix superior a la resta de pedres. Aquest sistema és utilitzat per impedir el pas dels ramats de bestiar als camps de conreu. Una curiositat : Els marges de pedra seca acumulen l'energia  solar diürna contribuint al microclima favorable a la producció vitivinícola.

A banda dels marges de pedra també tenim els camins empedrats i delimitats per marges de pedra seca. Recordeu: les vies romanes, els camins reials (època medieval), les sendes amb els seus rastells en sec (posar les pates els animals de càrrega) i les vies pecuàries (ramaderia) per on transitava el bestiar de forma transhumant. La pedra seca també s'ha aplicat per fer pous, neveres, cisternes i basses per abastir d'aigua i gel; i, fins i tot, per construir ponts i forns.

Una amiga i companya arxivera em dona “les mercès” (en plural) per la informació que li he fet arribar. Jo també us vull donar les mercès/merci/gràcies/gracias per llegir, fins el final, els meus escrits 😉