Desigualtat social.
Els sociòlegs ho anomenen, el somni
del benestar. Les aspiracions han canviat. Actualment, la majoria de la gent
aspira a un estat de benestar de marques; malgrat viure en una família on algun membre està a l’atur o no es pot arribar al final del
mes. Les marques de luxe abanderen les nostres aspiracions, ara sols volem
marques. Hui, són altres, per exemple, passar
el dia en Ikea. Abans les aspiracions era treballar, menjar i tindre una casa. Quan
jo era menut sols pensàvem en tindre
un pantaló, unes sabates, un baló o una bicicleta nova de trinca i no
heretat del germà major. No estic fent cap juí de valors, perquè potser
que siga lògic voler tindre totes eixes
marques i no queixar-se o protestar que no les podem tindre. El que si tinc
clar és que actualment vivim en un
món individualista i injust perquè crec que els esforços estan mal repartits. Sincerament,
no m’agraden les desigualtats. Hem
de lluitar per un món més flexible. Per exemple: 1) els que manen que facen
programes de formació i
reciclatge per a la gent que està
aturada i no sols ajudes socials. Potser, l’aturat
no tinga la sensació de què la societat l’ha
abandonat; 2) INVERTIR EN EDUCACIÓ i en
creació. L’escola pública
no és una despesa, és una inversió de futur. Educar
no és seduir. Hi ha obligacions. Hi ha
que treballar dur i obligar a treballar. Hi ha que pagar bé als mestres i ensenyar als alumnes a
respectar-los. Estem equivocats si pensem que les noves tecnologies, els
ordinadors, les tablets i l’internet
van a solucionar tots els problemes. El mestre és
necessari. Tenim que formar a la joventut sense por als canvis i, sobretot,
donar més importància a l’art i la cultura perquè si no,
sols ens quedarà “el centre comercial”.
Un escriptor desconegut per a la
majoria (Ngugi wa Thiong’o) ho
contava fa pocs mesos “he
estat en una presó de màxima seguretat per escriure una obra teatral en una
llengua africana: en gikujo, la meua llengua materna. L’obra és Ngaahika
Ndeenda (em casaré quan
vullga)”.
Jo em faig una pregunta (espere
que vosaltres, lectors, també):
- com pot un govern tancar a la
presó a un escriptor per escriure
en la seua llengua materna?
Em de seguir lluitant, diària i quotidianament, per la llengua
materna oral i escrita rebuda en herència
dels nostres avantpassats. Emprem eixes paraules que uneixen a les persones i
als pobles minoritaris perquè és la llengua dels nostres pares. Però lluitant no amb armes, si no amb el
DIÀLEG, l’eina principal
per a resoldre les controvèrsies.
Consens i diàleg per a resoldre les divergències.
Anem passejant i al cap d’una estona l’amic Paco em pregunta :
- Josep, te’n adones que tots els marges estan
perfectes amb les pedres ordenades, però la última fila són pedres caramullades?
– Com?
– Fixa’t i veuràs que pareixen els plecs de llibres, quina funció tindrà?
L’ull i
la curiositat de l’amic caminant em du a
consultar els llibres sobre pedra en sec. Els marges són el
testimoni del treball continuat de generacions que han humanitzat el territori.
Era o és un treball pacient
que ha transformat el
paisatge de manera
singular. La pedra és un element que, al principi, havia impedit treballar la
terra, però que amb el pas del temps es
converteix en una peça bàsica de
la transformació del paisatge. Els marges de pedra
seca són fonamentals per subjectar la
terra dels pendents, anivellar i separar els bancals o inclús delimiten les propietats.
El marge de pedra seca evita l’erosió de la terra que es treballa. Els
marges solen ser verticals i la qualitat de la pedra que es tinga pel costat
del bancal, l’alçada i la destresa del margenador influirà en el seu acabament. Cada margenador
té la seua cal·ligrafia. Una operació fosca
i que no es veu és omplir el marge (part de
dins) amb “rípio” o
pedruscall que ajudarà a
subjectar les pedres i també a
drenar adequadament el bancal. Sí, hi ha
que evacuar l’aigua de la pluja però sense que s’emporte la terra. Pel que fa a l'acabat superior, una de
les possibles variants és el coronament en rastell, filada col·locada vertical o amb una
lleugera inclinació i amb un gruix superior a la resta
de pedres. Aquest sistema és utilitzat
per impedir el pas dels ramats de bestiar als camps de conreu. Una curiositat :
Els marges de pedra seca acumulen l'energia
solar diürna contribuint al microclima
favorable a la producció
vitivinícola.
A banda dels marges de pedra també tenim els camins empedrats i delimitats
per marges de pedra seca. Recordeu: les vies romanes, els camins reials (època medieval), les sendes amb els
seus rastells en sec (posar les pates els animals de càrrega) i les vies pecuàries (ramaderia)
per on transitava el bestiar de forma transhumant. La pedra seca també s'ha aplicat per fer pous, neveres, cisternes
i basses per abastir d'aigua i gel; i, fins i tot, per construir ponts i forns.
Una amiga
i companya arxivera em dona “les mercès” (en
plural) per la informació que li he fet arribar. Jo també us
vull donar les mercès/merci/gràcies/gracias
per llegir, fins el final, els meus escrits 😉
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada