....
Me la trobe sentada en la seua cadira baixeta
(de boga) netejant amb molta cura la fruita que vegeu en la fotografia.
Coneixeu eixa fruita? (la dona que me les ha
regalat no pot contestar, d’acord G.V.?).
Quan de temps sense:
Quan de temps sense:
- veure pelar-les; en ser collides, hem de llevar-li
les punxes (és un secret que no em conta).
- ni menjar-les: G.V. em diu que abans de mossegar-la, tinc
que recitar: "Te talle el cul, te talle la flò, te punxe el cor i te
mane a l'atre món". Una de les
coses enfadoses d'aquesta fruita són les vinces o llavors, les quals són
molt abundants.
A poc a poc ha anat perdent-se el seu consum, potser
per la incomoditat que genera haver de pelar-les. Però vos dic que val la pena.
Te un mos agradable al paladar i dolç. Poques
calories, fibres saludables i antioxidants naturals. També ajuda a regular el
sucre en sang. Te més vitamina C que les taronges i és ric en calci, fòsfor i
potassi. Ajuda també a regular el colesterol i al bon funcionament del cor. Es
el millor per a l’estrenyiment i les almorranes. Pel seu baix contingut en
greix es especial per a aprimar-se. Te propietats cicatritzants i antiarrugues.
Els darrers anys una malaltia les assola. Ben
poques se n'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú -Dactylopius
coccus-( pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres coses com a colorant)
que extreuen la seua sàvia i l'envaeixen amb una mena de teranyina o cotó.
Les pales o fulles es panseixen i moren.
És originària dels
deserts del nord de Mèxic on es coneix com nopal. S'ha estès a altres
parts del planeta per l'acció de l'home i en el litoral mediterrani,
actualmente, es troba plantada en talussos i marges assolellats
…
quan hi ha canvis d’oratge els meus ossos
(eixes peces dures i rígides) es queixen i fan que els “pose a bon lloc”. Com
diuen els meus avantpassats de les illes, “no hi ha peix sense espina, ni carn
sense ossos” o “ca u té es seu os a roegar” (penetrar dins una cosa gastant-la
lentament).
Aquest dies “posar-los a bon lloc” és davant
la televisió vegent els jocs paralímpics. Ahir mateix, vaig gaudir del bàsquet
(els espanyols a la final de cadira de rodes), del tenis de taula (agafa la
raqueta amb la boca), de la natació,etc. És un esdeveniment internacional on
participen esportistes amb alguna
discapacitat física o sensorial en 20 esports distints. Els primers es
van celebrar a Roma (1960). Els participants són atletes amb discapacitat
motriu, amputacions, ceguesa i paràlisi cerebral. Els que tenen deficiències
mentals, en canvi, participen en els jocs Special Olympics.
Aquest jocs solen passar de gaidó per a la
majoria de gent que fa esport, mira programes de televisió o llig la premsa
esportiva.
Sí!, és un xicotet remugó no entés com
“tornar a mastegar els aliments els animals herbívors”, ni “moure els morros el
cavall mentre beu”, si no més bé “ parlar entre dents”; és a dir, en veu
baixeta pronuncie senyals de contrarietat o enuig perquè considere molt
important la integració, tant en l’àmbit social com l’esportiu i el laboral, de
les persones amb discapacitat. Entre tots i totes em de vetlar pel principi
d’igualtat d’oportunitats i la no discriminació perquè aquesta no és una
necessitat d’uns pocs, sinó de tots, perquè en un món amb igualtat
d’oportunitats s’aprofita el talent de tots.
Oi que sí Pasqual (Ador), José Luis (Albaida)
o amics del Projecte Trèvol?
(i també a l'amic Roberto
Mengual Ros, ell com que està prejubilat (qüestions de caixes i bancs i la
ditxosa crisi), tindrà que arromangar-se i anar a collir cireres i arreplegar
ametles" o com ell em diu..”també puc estar sentat al sofà, no? es passa
prou be mirant la tele, llegint... Així ni ens cansem
ni ens fa mal res...)
Vinga!!
no ens costa res fer i donar recolzament
....
ja teníem les vares (barra llarga i prima que
serveix per fer caure dels arbres les garrofes, ametlles i altres fruits)
d’espolsar (sacsejar les branques de l’arbre per fer caure l’ametlla) a les
mans i les veles o estores (peça de teixit) escampades baix de l’ametller quan
el xicó (J.M.M.M.) em diu :
- mira que hi ha en la soca de l’ametler
- no veig res!!
- fixa’t en el “llagostí” com dissimula la
seua presència.
- llagostí? parles com els de La Vall de
Laguar.
- És una forma dialectal de “llagost”, no té
res a veure amb el crustaci. El “llagostí” és un insecte de color terròs
rogenc. Dues de les seus cames són llargues i potents que li permeten botar
(saltar) a gran distància. Eixe tipus de camuflatge crec que s’anomena
“mimetisme”, és a dir, propensió a imitar; semblança superficial que certs
animals mostren amb els objectes entre els quals viuen...
per a què després diguen que els joves d’ací
són una generació “ni-ni”
....
la meua filla agafa el cabàs de llata, la vara i un parell de sacs que
tenim al riurau i ens anem cap el bancal. Amb les primeres llums del dia ens donem
conte que serà “un día de perros” . Eixa expressió està relacionada amb les
estreles i les constel·lacions i, al contrari del que es puga creure,
s'utilitza en els dies més calorosos.
Sirià és l'estrela més brillant del cel i pertany a la constel·lació
del Canis Major o Gos Major, “canis” o “ca” per tant signifiquen gos, i canícula fa referència a la constel·lació
del Ca Major, que també se la coneix per aquest nom. Canícula significa
“gosseta”. Prové dels dies més
calorosos, quan la constel·lació del Gos Major (canícula), feia la seua
aparició en el cel en els dies de més calor. Al caure la canícula damunt, ens deixa com a gossos esbufegant, cansats,
aclaparats, sense alé i a l'ombra. Un mal dia per a qualsevol. Esta
expressió se sol utilitzar també en dies plujosos, tempestuosos, de vent, un
mal dia en el treball, però en realitat està associada a la calor.
La constel·lació del Ca Major i la seua estrela més brillant sirià, que
els egipcis anomenaven Sotis, han resultat de vital importància per a conéixer
els temps de sembra i calendari (any Sotíaco) per a aquells. L'aparició de
Sirià en el cel significava la prompta crescuda del Nil i la prosperitat per a
aquell poble...
...però a nosaltres, si mireu la fotografia,
voreu que la companyia no fou d’un gos, si no la del gat dels nostres veïns que
va estar fent-mos companyia ...
...el dia s’acurta i la claror minva,
arrepleguem els “bàrtuls” i tornem cap a casa, sona el telèfon mòbil; de colp i
volta, els ulls rojos i plorosos de la meua filla, un missatge rebut al mòbil
ens paralitza totalment. Acaba “de faltar”, ja ha descansat (d.e.p.), i ens
preguntem : morir-se “es descansar”?
tristor, angoixa, desolació, l’amiga Mati (lluitadora incansable des de feia un
grapat d’anys) ha mort. El destí no té pietat i de tant en tant fa de les seues
per recordar-nos com n’és de fràgil la vida. I més si el càncer fa acte de presència.
Maleïda malaltia que no s’apiada de ningú!
....
com diu un grup de les xarxes socials “tu no
eres d’Albaida si...” tal dia com hui no t’ha despertat el revolteig de les
campanes, el so dels coets i la
música. Són les 6 i mitja del matí i les campanes anuncien
les festes amb el toc d’alba, el solo de campanes, el revolteig de solemnitat
de tres parades i i deixar caure les campanes.
Consulte els llibres de festes que tenim
guardats a l’Arxiu i comprove que l’any 1924 (reproducció del llibre publicada
en el llibre de festes de 1974 de l’arxiu de Vicente Gil-Mascarell, cronista) el dia
29 de setembre fan la
tradicional ALBORADA de San Miguel. És l’any 1989 quan
l’anomenen ARBOLÀ.
La Noche de la Alborada en castellà, o Nit de l'Albà en valencià, és un
acte festiu realitzat a Elx entre altres pobles
Albada és la primera claredat del sol ixent o
també el moment en què la llum del sol comença a aclarir l’horitzó. Un altre
significat és música o cançó que fan a la porta d’una casa, a punta d’alba o en
la nit, per obsequiar a algú (en castellà s’anomena “alborada o serenata”)
Arbolada, toc de tambor a la sortida del sol. Aquesta darrera és una metàtesi (transposició
de sons dins un mot) de “alborada”....
....
un matí sense mòbil!. No, no estic fent-me
ressó de cap campanya publicitària ni mediàtica; però es podria plantejar per
la pujada de les tarifes de qualsevol de les companyies, no trobeu ? no, el
tema ha estat en què a l’obrir el calaix de la taula no sonava cap musiqueta,
ni hi havia cap llum encesa indicat l’arribada d’un whatsapp o d’un missatge
instantani (xarxes socials). No podré fer cap amistat nova, ni saber si
un company ha dit alguna cosa al twitter.
Val d’acord, teniu raó, en què molts dels "amics" que tenim a les xarxes no són amics
sinó espectadors d'una intimitat que nosaltres mateixos divulguem
Què vaig a fer? no podré consultar el correu
electrònic, ni buscar informació a internet, ni
jugar, ni mirar el diari, ni llegir el llibre que anit vaig començar.
L’he oblida’t a casa!!
He començat a posar-me dels nervis, estava
alterat i he començat a estar angoixat i tindre ansietat. Estava boig, amb els
ulls perduts. No em sentia viu!
He eixit al carrer per veure si la vida
continuava o s’havia parat per culpa d’estar sense mòbil. Sí, hi ha vida, els
núvols tapen el sol. Passa un cotxe i el seu conductor conduïa amb una mà,
l’altra la tenia apegada a l’orella dreta amb un objecte semblant a un telèfon
intel·ligent. Un veí passa per la vorera
d’enfront amb un ull mirant els esglaons, una mà agafant la barana de l’escala.
L’altre ull i l’altra mà estaven ocupats en la tablet.
Em done conte que tinc una dependència
excessiva :
sóc un addicte! que ja té nom, la nomofòbia, parauleta que té l'arrel en
l'expressió anglesa "no mobilphone phobia"...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada