etiquetes d’octubre (6) : andropausia i garró, canyes i canyís, absurd, terrible, aperitiu amarg, perellons....

Els amics havíem quedat de fer un sopar d’acabament de l’estiu pernosequinaexcusa : era una comboià de pitopàusics (andropausia) : crisi masculina que es dóna a partir dels quaranta, en la qual l'home pateix un atac d'inseguretat tal, que li dóna per anar darrere de jovenetes, tractar de posar-se magnífic, flirtejar amb tota bestiola vivent i el símptomes són : irritabilitat, insomni o fatiga, depressió, nerviosisme, ansietat, libido reduïda, potència sexual reduïda, força i volum de l'ejaculació reduïts, dolors i alifacs (tumor sinovial que apareix en les garretes dels cavalls, les mules, etc., com a conseqüència de l'excés de treball i per què no en els homes?), deteriorament ossi, cabells secs i pell seca i arrugada, problemes circulatoris, sudoració majorment durant la nit i  mal de cap.

Total, excusa perfecta per “alçar el colze”; però aquesta vegada no volia dir beure molt,  tot contrari, aquesta vegada era perquè anàvem a cuinar una peça del porc amb cervesa.

Sí teniu raó, la cervesa és una beguda alcohòlica que es prepara per fermentació d’ordi/civada germinat i aromatitzat amb llúpol i llevadures. En aquest cas era una cervesa artesanal amb romer  i mel de romer “d’axàtiva” (com diuen per ací la contornà) i considerada com una de les millors del món.

Un plat de repica’m el colze perquè el susdit menjar era “codillo” (castellanisme) = garró de porc al forn. En valencià, “codillo” és: 1.-en el tresillo (joc de cartes que es juga entre 3 persones i també altre castellanisme) i altres jocs, el fet que un jugador faça més bases que el que ha obert el joc; 2.- en nàutica, espècie de nuu o anella que es fa espontàniament en un cap de corda per haver-se enrevoltat sobre si mateix.

....

ens havien convidat a sopar entrepà de vedella al carrer (per cert, molt bo) i el primer que em va sorprendre (entre altres coses) va ser veure...

no fa molt s’emprava per sostenir teulades, per formar cel rasos, per fer tancats o per posar-li fruita seca a assecar (figues, pansa). Es té per un dels vegetals de més força i, per tant, perdurable. Primer tenies que mirar la lluna i l’època on els dies son mes curts i freds, és a dir, qualsevol lluna vella de desembre o gener perquè si la talles en aquesta no es podreix. Després anaves als barrancs o zones humides on es criava per arreplegar-les simplement demanant permís al propietari. Un cop tallades les posaven a secar apuntalades i no ajagudes a terra perquè els fongs es reproduïen ràpidament podrint-les.  Més tard venia l’ofici  d’entrelligar-les paral·lelament i les reforçaves amb travesseres.

Sabeu de quin objecte estic parlant? i el vegetal?

....

Sí, dels canyís i la canya

....

A eixes iaies i iaios anònims (més iaies perquè conec més vídues que vidus) que han lluitat tota la seua vida sense haver tingut massa sort en la seua jubilació i que encara segueixen lluitant dia a dia i que esperen la cridada per telèfon, la visita o la besada dels seus (fills, néts, nebots,etc)
diàleg de l’absurd (?) :
- Em trobe febrós i amb mal de gola
- Eres fumador?
- Sí, sóc fumador, ignorant, tinc mala memòria  i vaig perdre als pares
- Perfecte, m’alegre, perquè l’home deu tindre una ocupació, no tindre bona memòria i ser ignorant perquè la ignorància és una fruita delicada i exòtica. Si la toques es fa mal bé. A més a més, l’educació no serveix per a res perquè si servira seria molt greu per a les classes altes i provocaria actes de violència.
- Però, perdre els pares? no els has buscat? això és falta de cuidar-los. Bé, en tot cas, pare no cal. Mare sí, perquè són elles les que paguen els deutes dels fills

dos dies després dos amics ens diuen adéu per sempre més...

...sempre he pensat que resulta molt difícil trobar paraules quan es tracta de la mort d'un ser estimat, tant si les has de donat com si les has de rebre. Hem sent una persona privilegiada pel fet d'haver-lo conegut i tractar-lo. Un petó, una encaixada de mans i una mirada comprensiva des de la llunyania

....

És terrible, acabe de saber que tota la vida he estat dient la veritat.

- Em podreu perdonar?

Parla, molesta i interromp.

perquè com diu la amanida Constitució..."tots som iguals davant la llei...."

En la vida m'haguera pensat que preguntar i contar/dir fora tant "cridaner" .

Jo, com sempre, no “em vaig mossegar la llengua” i em vas precipitar “anant davant la tronà” i no vaig comprovar correctament i on tocava . Per aquesta raó m'he disculpat amb els implicats/des per tot l'enrenou ficticiat (tots vosaltres)

Setmanes complicades, a més a més, perquè han faltat dos amics de mort sobtada (la mateixa nit) (d.e.p. A.T. i P.L.V.) i hem soterrat una amiga de càncer (M.O.) i resulta difícil trobar paraules, sols dir, que em sent un privilegiat pel fet d’haver-los conegut i tractat

"a vore que diu Moll"

i Moll diu :

- Josep Moll està assaonat !

(partícip passat i adjectiu del verb assaonar) amb els següents significats : 1.- madur, arribat a la plenitud (passem dels 50); 2.- proveït d'aigua suficient (moll i moll, què més voleu?); 3.- adobat (això serà per la pell) ; 4.- pastat i cuit (dona panadera); 5.-molsut, gras (açò no tant)

bon cap de setmana

posdata : com crec que podeu comprovar no es cap "reproche", tot el contrari, m'alegre d'eixa implicació en buscar solucions i si des del primer moment tots i totes ens haguérem posat al mateix costat de la corda, ara no estaríem com estem

...

Tinc un “barronet al cap” (barreta de ferro per alçar pedres fent palanca; també dit parpal) o com diuen per ací : el cap com un bombo!, és a dir, trobar-se espés.

- Vinga, no vages amb “mitges tintes” (paraules o accions no gens precises, dictades per una cautela excessiva),  això al meu poble és diu embriaguesa o borratxera. Anit vau anar a “caçar a l’encesa” (per la nit, amb fanals i amb les mans) i com feia fred al racó del foc es vau escalfar per dins i per fora.

Obric l’armari empotrat a la paret buscant un fàrmac que m’alleugerisca el mal del cap que no el maldecap (preocupació) i veig una caixa. L’agafe i a l’obrir-la una veu (en off) em diu :

- encara te’n recordes? fa més de 70 anys que estic ací tancat. Obric la caixeta i em trobe diverses fotografies i un cartonet amb un nom “Amer Picon “

escorcolle per l’Internet i veig que és una beguda feta a base de vi i destil·lats d'aquest, aromatitzat amb genciana, quinina i altres elements (pell de taronja) juntament amb algunes essències de plantes originàries d'Alger. Amer significa “amarg” en francès. Gaetan Picon, un francès que residia a Bèlgica, va idear la fórmula d'un aperitiu(vermut) amarg,

“Anar a fer-se l’aperitiu” és una menjadeta lleugera que es fa abans d'un àpat (sopar o dinar). La paraula aperitiu ve del llatí “aperire”(obrir). La paraula "vermut" deriva de l’alemany “donzell” (no confondre amb “home verge o fadrí”) i és una planta aromàtica de sabor amarg que hi ha a la seua essència.  Imagine que donzell no vos diu res; però si us dic que en castellà es diu “ajenjo” i en valencià “absenta”, segurament les faccions de la cara canviaran, o no?

El vermut és una ocasió social, que sovint es fa amb amics i família i deuríeu fer tots els dies de l’any.

Ben begut!  i bon profit!

....

el veí de ma mare anava eixa vesprada a “esbessar” (esqueixar=esguellar les besses=cada una de les branques principals en què es dividix la soca d'un arbre) uns quants ametlers i jo havia pensat de collir-li els “perellons”. A l’entrar al bancal em trobe com si algú haguera estant cavant i un home sabut que passar per allí em diu :

- Eixa cavada ha estat el morro del porc senglar que aquesta nit ha estat pels voltants. Els gossos no paraven de lladrar i a l’eixir per fer-los callar, els he vist : una femella i 5 menuts.

Hem pose al costat dels perellons i  veig que el vent ha fet bones solades i em fixe bé i trobe herbes mengívoles com el “llicsó” (o lletsó)  i pense :

- Quan acabe de collir els perellons arreplegaré una bollideta per a la nit.

La vesprada es fa llarga i pesada. Quan arribe a casa agafe el diccionari i em sorprén la definició que fa del “perelló” que no té res a veure amb el que jo he collit. Per a nosaltres el “perelló” és una poma autòctona en forma de pera que una vegada collita pot “resistir” en les cambres de les cases més de mig any sense podrir-se i té la pell de color entre groc i marró i una carn de textura farinosa. El diccionari m’explica que és una pera silvestre, verda, de fruit rodonenc i gust asprenc. No se tindré que preguntar als experts agrícoles.

Del perelló, no se’n sap prou!